CLOSE-UP nº 9 : Paulí Subirà | Cat

CLOSE-UP nº 9

ENTREVISTA CLOSE-UP

En Paulí Subirà és un dels màxims representants en l’àmbit de la imatge i producció visual del nostre país, ja sigui des del seu càrrec com director d’Imatge i Serveis Artístics de TV3, com per la seva capacitat d’estar atent i amatent a totes les novetats del sector audiovisual per aplicar-les al seu dia a dia. No oblido tampoc la seva vessant com a director de documentals, pel·lícules i escriptor: primer lipdub 3D a Porrera (2010), Enxaneta (2011), i Geronimo Stilton, el musical del Regne de la Fantasia (2011), Concert de Violadores del verso a Saragossa 3D (2011), i 3D Flames, història d’una falla (2013) entre d’altres. La seva trajectòria professional és brillant (premi Talento de la televisión 2011) i sempre ha estat acompanyat del millors col·laboradors, tant del seu equip tècnic i humà a TV3, com de personal extern amb qui sovint prepara projectes que veiem a les nostres llars via TV o altres dispositius.

Ll.B.: Explica’m la teva trajectòria a TV3, els teus inicis…

P.S.: L’any vuitanta-set (1987) vaig entrar aquí per fer unes pràctiques d’operador de càmera. Venia d’Imatge i Só, i de Periodisme. Ben aviat, en aquella època hi havia molta feina, i vaig quedar-me aquí com a operador de imatge, és a dir, operador de càmera i muntatge. Llavors, el procés ha sigut anar fent passos: d’operació, pròpiament dita, passar a la realització, com a ajudant primer, després com a realitzador; i després d’anys com a realitzador l’any 2008 vaig passar a ser Cap de Imatge de TV3, amb la direcció de Mònica Terribas. I aquí estic.

Ll.B.: Molt bé. Com a realitzador has liderat alguns programes amb HD i 3D, per exemple, la final de la Lliga Champions del 2010…

P.S.: A TV3 una de les coses que sempre hem tingut és, intentar posicionar-nos, a banda de donar un servei el millor possible a tots els que ens mireu, no? La gent del país que ens mira com a televisió nacional, fer arribar el millor servei possible, com deia, no només en contingut, amb una línia clara, editorial, sinó també en la part tecnològica. Mirem de ser sempre al punt on la tecnologia es troba. I això, sí, per tecnològica o per estètica, diga-l’hi grafisme, etcètera, sempre ens interessa ser, no a l’avantguarda però si molt a prop. Igualment treballar amb gent que està a la avantguarda del nostre país, però a més a més, estar atents i amatents a com es mou el nostre mitjà. I com es mou la televisió, el cine… Com es mou tot això. Aleshores, al 2010, vem apostar, amb diferents productores catalanes, i una valenciana (Tecnològica Valenciana), per un producte en 3D (estereoscòpia). El traspàs d’una obra de teatre que era Llits, de Lluís Danés. Entre els que feien l’obra de teatre al TNC, les productores tecnològiques i productores d’aquí, com Apuntolapostpo, o Ovide, TV3 va posar el “paraigües” de marca i va posar part de l’esforç, per així dir-ho, per ajudar a crear un producte, que era dels primers productes en 3D que es feien. A Llits 3D, vem produir, “sense costos” entre cometes, perquè jugàvem a que Sony també ens patrocinés aquestes coses, no?. I alguns d’aquí dintre vem poder començar a introduir-nos al món del 3D. Gràcies també a la gent que venia de productores i que venia del món del cinema. Ens va semblar que era el moment. En cinema i fotografia ja fa molts i molts anys que l’estereoscòpia existeix, però a la tele era una cosa més o menys nova. S’havien fet alguna cosa amb colors, (anàglif), però no gaire en l’estereoscòpia tal i com es fa en el cinema: amb dos flixos separats, etcètera. S’havia fet servir imatges d’anàglif, un sistema de colors una mica rudimentari.

Ll.B.: Vaja…

P.S.: …Ara que la tecnologia avança i et permet tenir televisors en 3D i poder gaudir de forma semblant al que es podia fer al cine, doncs vem pensar que TV3 hi havia de ser i experimentar amb això. Ens vem posar a experimentar des del 2009-2010. El primer, com et deia va ser traspassar una obra de teatre, musical al 3D, però també vam apostar per la televisió pura, fer directe. El primer partit real, potent que es va fer en 3D, va ser emès per nosaltres: la final de la Champions a Madrid. El vam produir per tot el món. Per fer directe normalment ho fem a través d’una unitat mòbil, la tecnologia es valenciana però la unitat mòbil és de Medialuso, uns portuguesos, que tenen una unitat mòbil específica per fer això i una tecnologia  (la valenciana) puntera al món. I amb ells entre d’altres coses vam fer també la gravació íntegra en 3D del Concurs de Castells de Tarragona del 2010. A partir del qual  vem fer un documental en 3D sobre el món dels castellers, Enxaneta. Hem volgut sempre participar en el 3D, intentant que el cost sigui mínim, arribant a acords amb marques, que ens donessin mitjans per poder experimentar amb això. Perquè en televisió, en aquell moment hi havia poca experimentació amb el 3D. Vam ser els pioners a Espanya, i els que més vam produir aquests anys a Europa en 3D per televisió…

Ll.B.: Molt bé…

P.S.: …un mitjà diferent que el cine.

Ll.B.: Sí. Fa relativament poc, al 2011, vas guanyar el premi Talento. Parlen una mica, si vols.

P.S.: Està molt bé que et donin el premi Talento de Televisió a España… A mi, en sí, no em motiva més o menys, un premi així, sinó que a per a mi era important el reconeixement que tenia a la feina que es fa aquí a TV3. No jo, sinó jo i el que jo represento. Perquè al final jo estic representant a tot un sector de gent que està a la tele, i en alguns moments represento a la tele. O sigui, vaig en representació de la tele. No vol dir que la representi. I que aquest premi Talento me’l donessin a mi, era un reflex de reconeixement per banda del mon de televisió Espanyola de la feina que es fa a TV3, en innovació, en posicionament, en maneres de fer, en línia editorial. I això vol dir, de servei públic. Per a mi era un reconeixement de tot això i ho vaig recollir encantat com a representant de la nostra televisió. És a dir: som aquests i estem contents de què ens reconegueu. Una mica, era això. A mi els premis individuals no m’agraden. Els sento com a col·lectius. En televisió un sol no fa res.

Ll.B.: No; és un equip. Un equip.

P.S.: I Spielberg’s o megacracks, no n’hi han. És com el Messi, n’hi ha un! Messi sol pot guanyar un partit, però si té un equip al voltant, millor que millor. I no m’estic comparant amb el Messi en el meu àmbit, ni de carrer!

Ll.B.: No, no… Clar! Riem. Al recobrar l’alè, li pregunto sobre els reptes tècnics que han adoptat, per estar a l’avantguarda amb els nous TN, amb els cromes i les dimensions espectaculars del plató de 300 metres.
P.S.: Bé, nosaltres fa entre deu i quinze anys que estem treballant amb estudis virtuals o virtualitzats. O sigui, el 3/24 que ara n’ha fet deu, , des del principi va ser un treball virtualitzat, amb croma i virtualitzat. Però ja portàvem anys en un plató on havíem fet altres programes fent servir aquesta tecnologia. I té varies raons de ser. Una és la versatilitat a l’hora del produir. Vol dir que si tens un decorat virtual tens un treball o un cost de producció de decorats de forma gràfica, però estalvies la construcció física. Això et dóna eficiència més gran en els costos, perquè un mateix plató els pots fer servir per molts programes. Té algunes carències, perquè un virtual comporta unes limitacions. Fins ara els platós que teníem virtualitzats eren d’una mida reduïda. Fins ara en teníem el del 3/24 que era el més gran, un altre de producció per fer programes, on ara mateix estem fent Espai TerraSense Ficció o presentacions, el Sala33, o programes d’aquest estil en format més petit. O Els signes del Temps, eh. En tenim un de més petit, per fer programes com l’Info K o Valor Afegit… Quan es va pensar des de Direcció que es volia canviar el plató dels informatius a un plató més gran, del que hi havia fins ara, perquè entre d’altres coses es volia donar més productivitat al plató. I a més a més poder fer més coses que el telenotícies. Pensa que aquell plató, al dia, produïa dues hores i mitja. Així es va pensar que si anàvem a un plató més gran podríem produir moltes més coses. Per tant ser més productius i més eficients amb la gent que som aquí dintre. Per fer això, mirant al món, perquè per fer un canvi als telenotícies de TV3 és com canviar el bypass d’algú. És anar al centre del cos de la tele, al cor. Vem fer un treball global. Veient el que es feia al món, que es feia a Europa, que es feia en l’emissió dels telenotícies en directe i vem prendre unes decisions. El projecte en sí, són tres projectes. Primer, fer un plató nou pels telenotícies, i els serveis informatius globals, un plató que serveix por tots els informatius… i els platós per altres programes. Després, fer un projecte per el Canal d’Esports, dotant-los d’un plató. Estem ara en aquest projecte. I un altra, que encara és més important que aquests dos, que és la part d’automatització de grafisme de la casa. Això ara inclou informatius. I és dotar d’eines informatitzades per ser més eficients, però també més curosos amb la informació. Tenir més eines per donar millor la informació. Aquest és un projecte també a molt llarg termini, què, com ja vem fer fa molts molts anys amb la digitalització de tot el sistema de vídeo que tenim, ja no anem amb cintes ja fa molts anys…

Ll.B.: És un gran estalvi, no?

P.S.: Sí, un gran estalvi però també tens molt més accés a la imatge, a la documentació de forma més ràpida. És un treball en untapeless, que es diu, i no té res a veure. Llavors, volem fer el mateix en la part de grafisme. I buscar sistemes de produir el grafisme de forma automatitzada. Tot això, junt, amb la voluntat d’unificar la imatge dels serveis informatius de forma global. De manera que el 3/24 i els Telenotícies estiguin relacionats. No siguin: un va per un cantó i l’altra per un altra…

Ll.B.: Exacte.

P.S.: Que quan la gent vegi 3/24 entengui que està veient informatius de TV3. Quan la gent vegi el Telenotícies entengui que veu també serveis informatius de TV3, TVC, que és el mateix. Quan la gent vegi programes de serveis informatius diaris, entengui que la marca que ho sustenta tot és els serveis informatius. La marca o el paraigües és els Serveis Informatius de Televisió de Catalunya. Llavors, això volia dir, unificar. No només canviar els Telenotícies sinó tota la línia gràfica, de plató, estètica del 3/24, canviar-la. Va ser un projecte gran en qüestió d’imatge, d’estètica, va ser i és, encara hi som. I ha sigut un projecte molt gran a nivell tecnològic. Perquè aquest plató nou, és el més grans que hem fet en virtualitat. Seguim fent servir la tecnologia que hem fet servir fins ara, que ens ha anat molt bé en virtualització. És Orad, una tecnologia d’Israel. Molt utilitzada. La gent fa servir un parell de marques, aquesta és una d’elles. I amb ells hem crescut i els hem fet créixer. Ha estat una mica simbiosi. Uns i altres ens hem fet créixer, i en base a aquesta tecnologia hem muntat un plató amb moltes possibilitats. No només per fer Informatius diaris. També programes electorals, etcètera. Doncs és molt més fàcil treballar sense haver d’assumir costos de construcció de decorat físic constantment, i tenir capacitat més o menys il·limitada en la creació gràfica.

Ll.B.: Molt versàtil…

P.S.: A la vegada, en molt poc temps, pots canviar de decorat. Hi ha una part del plató que és infinita. Depèn de la imaginació que tinguis; pots traslladar-te on vulguis perquè és un croma sens fi. Bastant gran. Podem posar una persona i traslladar-la o explicar coses com si estiguéssim allà mateix.

Ll.B.: Una cosa que vaig trobar molt espectacular. Corregeix-me si m’equivoco, és que aquest sistema que feu servir de croma, quan representa una imatge o un fons emprant la virtualitat, s’actualitza en temps real i les imatges no tremolen si fem un zoom, etcètera.

P.S.: Sí, el que et deia: el repte tècnic, encara hi som, encara estem ajustant la màquina. Metafòricament podríem dir que hem construït un cotxe de carreres, a pedaços, amb peces de molts llocs. Un cotxe nou, que no s’havia construït enlloc. Estem encara ajustant i collant els cargols, etcètera. I encara hi ha moments que la cosa derrapa. Però la gràcia del sistema aquest virtual és que tu, amb qualsevol de les càmeres, pots canviar de càmera i el fons es re-dibuixa, mitjançant uns ordinadors, i es canvia pel croma. I es re-dibuixa segons la posició de la càmera, el lloc on està al plató, quina òptica estàs fent servir, si tens el zoom tancat o obert, quin pla estàs fent. Depèn del lloc on situes la càmera el fons, en temps real, es genera, per tant és com si fos un plató de veritat. Com si tinguessis una paret allà al darrere. La paret en lloc d’estar feta amb fusta, maons o fabricar-la com sigui, la pintem de forma gràfica. I substituïm tot aquest fons de color verd per la part aquesta gràfica. Aquesta és la gràcia. I la gràcia també, nosaltres creiem, és que podem treballar els informatius diaris, té una part molt física, per exemple: la taula que és física… I també hi ha una part virtual, unes finestres on recreem un fons que dona molta profunditat. I això és el que podem canviar. Llavors, en el mateix plató, acabem de fer un Telenotícies i en mitja hora, parlem de mitja hora, per no dir de dos minuts podem convertir aquest plató en una altra plató; en aquesta finestra podem posar, per exemple una vista del Camp Nou, com si estiguéssim a la part alta del Camp Nou. Com si haguéssim traslladat el plató a la part alta del Camps Nou. O el Liceu. O ens anem al Parlament Europeu i posem una imatge del Parlament Europeu dins de les finestres, i la sensació és que ens troben allà, veient un congres de diputats o el faci falta, depèn de la informació que necessitem o el programa que hagin de fer.

Ll.B.: Genial. Ara et preguntaré per l’objecte de la fotografia de les mans. Quin has escollit?

P.S.: Unes ulleres de 3D. Hi han molts models com has pogut veure. Models per tot. Jo crec que una interessant i bon exemple de les coses que hem fet amb el 3D, com a servei públic, és fer les campanyes amb els òptics i optometristes de Catalunya. Ens van demanar que féssim conjuntament una campanya. Perquè ells són de l’opinió, i jo també, que es viu en 3D! Tots, excepte els que només tenen un ull, veiem en 3D. Els que tenen dos ulls, l’estereoscòpia es basa en això. Tothom té dos ulls i hi veu profunditat. Estem acostumats i no ens adonem de que el món funciona així, no? En tres dimensions. Llavors, això traslladat en una pantalla plana és l’embolic. Per viure en 3D, jo m’ho prenc molt seriosament; per mi és tan bàsic a la vida com amb la feina. Jo crec que és un tipus de tecnologia, una de les moltes tecnologies que hi ha, que l’hem d’aprofitar. Si el que fem amb cinema o qualsevol altra tipus de producció és ficcionar la realitat, amb la pantalla plana, el que estem intentant fer és donar dimensió a les coses. Per tant, no té molt sentit, que el cinema pla, o el cinema 2D, intenta fer veure aquella profunditat, sigui amb la llum, sigui amb els plans que es fan. Amb el 3D ja ho fas. Tens una dimensió més. Per a mi el 3D és bàsic en això. Sóc un defensor. També un detractor de segons quina producció, perquè de vegades s’han fet aberracions. És complicat de fer. En televisió és difícil, i la gent no s’acostuma. Amb les ulleres és farragós (xungo) , els que estem acostumats a portar ulleres ja sabem el que vol dir. Però el futur passa per tenir televisors on no necessitis ulleres. El que mires per la finestra és el que veus. Al final la gent creu que el 3D vol dir anar a una atracció de Port Aventura o qualsevol parc i que et venen ganivets als ulls, que surten de la pantalla. I això no existeix a la vida real. Per tant, els que treballem i el que diuen els que m’han ensenyat el poc que jo sé de 3D, és que hem d’entendre la pantalla com una finestra. Una finestra on gaudir del que tu vulguis. Per exemple, en aquesta finestra, veus allà baix les muntanyes. Doncs gaudir d’això, gaudir del que és la vida. La vida es veu en 3D. He escollit això (les ulleres), no perquè sigui molt freak del 3D… (riem) …sinó perquè entenc que la vida és en 3D i la nostra feina no és més que intentar traslladar a la pantalla el que estem acostumats a viure.

Ll.B.: Sí. Això que dius que els televisors evolucionin cap al 3D sense ulleres…

P.S.: Sí, sí, això existeix. Però el que passa com tot, hi han interessos econòmics, de les marques. Primer s’han de vendre les pantalles amb ulleres i després ho han de produir perquè la gent ho vegi bé. I s’ha de fer un 3D ben fet, que ja es fa normalment, perquè si ho fas malament a la gent li molesta. Perquè s’han fet pel·lícules en 3D convertides així, de mala manera, o transmissions o el que sigui, i això, pot ser molest.

Ll.B.: Exacte. Una altra qüestió: et volia pregunta sobre un punt on TV3 o la corporació, és també molt potent, que és el fet de haver apostat per les plataformes online, tot això de fer el servei de TV3 a la carta, els llocs webs que teniu, cadascun d’ells força complerts i de fàcil navegació, on reflectiu la producció feta i emesa, i la que s’emetrà. Aquesta conjunció li ha permès un gran canvi al fet televisiu, no?

P.S.: Jo crec que el nostre servei a la carta és un dels més visitats de totes les televisions que existeixen, a Espanya segur. I és una aposta important. El consum televisiu, tant i com l’entenem, nosaltres, que ja tenim una edat, tal com l’havíem entès, ha canviat. Els nostres fills comencen a mirar les coses quan volen, no quan les emeten i s’han de mirar. Encara funcionem molt per finestres de televisió. Perquè així es mesura, hi ha publicitat, però tot el que ve via Internet, portals, qualsevol d’aquest canals digitals, és com es consumirà. El que diem la televisió del futur. Aquí la corporació hi té un ull posat fa anys, i es treballa molt perquè hi hagin els continguts televisius o de la ràdio, als portals. La corporació també té ràdio…

Ll.B.: També, és cert.

P.S.: Sí, però a més a més, també pensem en continguts alternatius que nomes puguin ser vistos per aquí. De vegades els canals de televisió i de ràdio són limitats. El flux que pots tenir a la xarxa és més il·limitat, clar. Per tant hi ha continguts que no t’entraran en les vint-i-quatre hores que tens dels que canals que tinguis, que els pots traslladar, i que la gent ho pugui consumir. Al final, el que volem és donar no només un bon, sinó més servei.

Ll.B.: La sensació que tinc des de fora és que facilita molt la vida del consumidor. El fet de dir: “Ostres! M’he perdut el programa Caràcter de la Bibiana Ballbè, o l’altra no vaig poder veure el programa Retrats de Jaume Barberà, per exemple. Però cap problema, ho puc rescatar, mirar-ho més tard a Tv3 a la Carta”. Sempre tens la possibilitat de dir: a veure l’episodi aquest… Saps?

P.S.: Bé, una mica és això. O avui no he pogut mirar el Telenotícies, però tinc el 3/24 on puc mirar-lo, i és la gràcia que té el canal: recuperar la informació. Però si hi ha una informació que no hi és allà, la pots rebuscar. Qualsevol dels programes que donem, i del que en tenim drets per la xarxa, el pots recuperar d’aquesta manera. És el que et deia, en consum anem cap aquí. O si hi és o perds pistonada.

Ll.B.: Clar, si no hi ets; malament…

P.S.: Sí. El que et deia abans, Televisió de Catalunya, si s’ha destacat durant aquest trenta anys ha estat per intentar estar sempre allà on s’hi ha de ser. I hem fet alguna experiència en 4K, algunes proves. Però els temps són els que són. Ara fa una temporada que no en fem. El 3D té un consum a nivell d’espectadors de televisió baix, perquè tothom s’hi ha posat i tenim pocs diners. De moment hem de fer 2D. Si hi ha un producte que sigui factible i treiem un rendiment després de cara a l’espectador i que no ens surti alt de cost, a lo millor ens ho podríem plantejar. 4K és el mateix. Hi ha una tecnologia que és a l’avantguarda, llavors estem allà. Si tenim possibilitats experimentem amb aquesta tecnologia, però no més enllà d’això. Perquè els diners que tenim són limitats. I estem una mica “apretats” ara mateix.

Ll.B.: Mireu, de fet, que la tecnologia no us enganxi…

P.S.: Una mica pot passar. És un punt sense fi. La inversió que has de fer en tecnologia en un mitja com el nostre és…

Ll.B.: …infinita.

P.S.: …és infinit. Sempre has d’estar allà. I clar, no sempre hi ha diners. També s’ha de fer continguts per la gent. Hem de contractar a personal de dintre que hi treballa, gent de productores externes que de forma associada a nosaltres fa continguts també. I viuen del mitjà. TV3 no és només els que treballen aquí dintre. És tot el sector audiovisual que hi ha al voltant. És molt important que TV3 segueixi sent motor de l’audiovisual de Catalunya i per tant que pugui seguir amb tot el que té al voltant. I fer-ho créixer tot, no? Fer créixer tot el sector audiovisual del país. Crec que és important mantenir aquest esforç. Llavors, hi ha experiències, experiments, que van bé per ser-hi. I altres coses que s’han de fer. TV3 ha de seguir recolzant el cinema en català, ha de seguir recolzant el documental, ha de seguir recolzant…

Ll.B.: Moltes coses.

P.S.: Moltes coses. I per això falten diners. La televisió és cara.

Ll.B.: Vols afegir alguna cosa més, algun projecte…?

P.S.: El projecte principal és intentar gestionar aquesta casa de la forma més eficient, més factible amb el diners que no tenim ara. Que és lògic. El país i la situació és la que és. I tothom s’ha d’estrènyer el cinturó. I hem de buscar la manera més eficient de fer-ho. Aleshores, aquí també hem de tenir en compte quina televisió som i quin país volem ser. Llavors, si volem un país com a tal, hem de pensar quina televisió tenim, quina televisió Pública és factible. I quant hi volem invertir, i quant hi volem posar. Què volem ser de grans, una mica. Estem en aquest moment, i és bo, afegir-ho com a projecte. Que tothom m’entengui això com a projecte. La gent que entengui que aquesta televisió està al servei dels espectadors, que a la vegada en son els propietaris, TV3 pel fet de ser un mitjà públic depèn dels impostos de tots els ciutadans de Catalunya, a ells ens devem. Els que la vulguin. Els que no la vulguin, poden canviar de servei. A la carta o en directe… (riem). Això va com va.

Ll.B.: Perfecte.

Abans de marxar de TV3 en Paulí Subirà, com a bon amfitrió, em mostra cadascuna de les dependències o seccions de TV3: producció de programes, màrqueting, la redacció dels informatius, Internacional, els plató en directe, les unitats de tècnics, camerinos, on es fan els programes del canal d’Esports, del canal Super 3… Tothom el coneix. Ell, saluda, intercanvia quatre paraules, ara amb el realitzador, ara amb el tècnic de só, somriu i m’ho explica tot: la situació de les taules, que fan allà, a la filera del fons, etcètera. Algunes cares son molt conegudes, d’altres treballen com ell, com en Paulí Subirà, a l’ombra, fent un feina formidable. En acabar aquesta mena de recorregut improvisat, i després de fer una volta completa per un dels edificis, en Paulí Subirà, m’acompanya fins a la recepció. No tinc paraules. Però sí un número: un 10!

Text i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
E-mail: lluisbusse@gmail.com