CLOSE-UP nº 7 : Juna Albert | Cat

CLOSEUP n7 CAT Entrevista Close-Up

Just després de fer algunes fotografies per diferents localitzacions, la Juna Albert i jo cerquem un lloc tranquil on, entre d’altres coses, vull saber de primera mà què és això de la intel·ligència emocional, què és la Intel.ligència emergent dels sistemes i què es la realitat. I serà un plaer descobrir-ho amb la Juna, una persona que és requerida tant per empreses, per professionals lliberals, com per persones, en totes les seves facetes de conferenciant, consultora i coach. Sembla ser que tot està connectat. I dins aquesta connexió que no veiem, nosaltres, la gran majoria dels mortals, anem tirant del fil de la vida i de les experiències, de les emocions i els projectes, fent provatures, per endevinar quan hem de tibar i quan hem de deixar la corda fluixa. Un joc arriscat segons com es miri, però aquestes, de fet, són les eines que la majoria fem servir a la gran tómbola de l’univers on cadascú percep la realitat de manera subjectiva, parcial i reduccionista, en part degut a que no estem suficientment atents a sincronitzar els nostres dos hemisferis cerebrals, i a sincronitzar-nos alhora amb la realitat de la vida.

Ll.B.: M’agradaria que m’expliquessis els teus orígens. Com has anat a raure al coaching? Quina ha estat la teva evolució professional?

J.A.: El coaching, que és una pràctica que empodera les persones que el reben, és quelcom molt natural en mi. Des de petita he sentit la passió per la potenciació de la persona humana i per ajudar a superar el sofriment humà, que ara sé que en gran part prové del desconeixement que tenim de com és la realitat i la nostra relació amb ella. En general, les persones que com jo ens movem pel propòsit d’empoderar els altres, aportem com a valor afegit als nostres coachees, el nostre alè sincer i el nostre exemple personal de que és possible i de que val la pena anar més enllà del que ens semblen limitacions. Em recordo com una líder natural a qui les persones s’acostaven, fos per consells que em demanaven o fos per l’energia i la capacitat d’acció que els encomanava. Sóc de les persones que veu el què i el com, i pren la iniciativa. Però arribar on sóc ara, que és el lloc on vull ser i que a més sento que és on he de ser, no ha estat un camí tan directe com podríem endevinar a partir del que t’acabo d’explicar. Hi ha hagut una evolució com molt bé dius. O una revolució si m’ho permets expressar així…

Ll.B.: Seguim doncs. Anem a conèixer aquesta evolució, o revolució que ens avances…

J.A.: De primera formació reglada sóc física. Una formació que lliga perfectament amb la pregunta que m’ha acompanyat tota la vida: voler saber qui som, com és aquest univers on vivim i quina és la interacció entre ell i nosaltres, cas que n’hi hagi! Que per sort sí n’hi ha! M’agradaven molt la filosofia i la literatura. De tot el que sabia que existia com a carrera i m’agradava, vaig escollir estudiar física perquè a casa meva eren de gustos científics, i perquè en aquella època en general hi havia la percepció que podent estudiar una carrera “forta” estudiar-ne una de “tova” era llençar el talent i els diners invertits fins aleshores en formació.

Ll.B.: Va ser a partir d’un accident a la neu que va canviar la teva visió del que podies fer?

J.A.: Bé, quan t’has de fer una web, et recomanen, em refereixo a totes aquestes recomanacions que hi ha avui dia per a tot, fins i tot per a moure un dit, i que a mi no m’ha agradat mai seguir perquè he sigut molt intuïtiva i autèntica, però, vaja, sí, et diuen, escoltes.., els experts en xarxes socials et recomanen que creïs una història. Malgrat que sembla que me’n rigui, sé del poder de les històries. Jo mateixa en parlo a Sincronitza la teva Vida! O sigui que estic d’acord en què ens mostrem als altres a través d’històries. Bé, doncs, va ser buscant entre els records per construir l’storytelling recomanat, que em vaig recordar de la història que has llegit. Després, al llarg del temps, em vaig adonar de la metàfora que s’amagava rere aquella caiguda. La cosa anava així: jo enmig de la neu, en un pla de blanc infinit, que ara quan jo parlo de la física quàntica relacionada amb el coaching, parlo del pla infinit de possibilitats que tots tenim tant a nivell individual com col.lectiu. Doncs jo estava en un pla blanc infinit de possibilitats. Un blanc que, sent la mare de tots els colors però no manifestant-ne cap, contenia la possibilitat dels infinits colors possibles.

Ll.B.: Exacte.

J.A.: Doncs en aquell blanc que contenia en potència qualsevol color, en una realitat que contenia en potència qualsevol esdeveniment, va ocórrer la possibilitat que tenia menys probabilitats estadístiques d’ocórrer. Amb tant d’espai practicable com hi havia, una persona que per a mi va aparèixer del no-res, com les partícules virtuals, va passar esquiant per sobre meu. Pum! Ella va seguir. Jo vaig caure sobre mi mateixa. En tota aquesta història hi ha tres metàfores i tres veritats: Una: tot és possible. Dues: has d’actuar. Tres: abans d’anar cap enfora, t’has de conèixer a tu mateix, has d’anar cap endins. De fet, podràs anar tant enfora com endins vagis. Més coneixeràs i podràs actuar fora, amb creativitat i possibilitat, com més et coneguis a tu mateix.

Ll.B.: Em pots ampliar una mica cadascuna de les tres metàfores?

J.A.: En el meu llibre ¡Feliz vida!, parlo de la necessitat d’actuar. El món el fem entre tots. I si no actuem no el fem. A més, per raó de la complexitat que caracteritza la vida, quan actuem generem moviment que, si partim d’un origen i d’un propòsit clars i nets, genera forces de retroalimentació positiva al nostre voltant. L’evangeli de Sant Mateu hi fa referència dient: “Al que tingui li serà donat i tindrà més. Al que no tingui, fins i tot el que no té li serà pres.” I també els taoistes tenen un proverbi en forma de koan que diu: “Quan tinguis un bastó te’l donaré, quan no el tinguis te’l prendré.”. Pel que fa a la metàfora de caure sobre tu mateix, seria: Potser estic massa mirant a fora, el fora el veig tan gran i tan immens que m’espanta i no em bellugo… El primer que he de fer, doncs, és “caure sobre mi mateixa” per trobar les arrels de qui sóc jo enmig de tota aquesta immensitat. I, llavors, a partir del meu origen començar a actuar il·limitadament! Però he de tenir un origen. Perquè si no el tinc acabaré sempre confluint amb les necessitats i les voluntats i les direccions dels altres. Per això, per ser empàtic però per no caure en una confluència disfuncional, has de conèixer la teva originalitat i el teu propòsit.

Ll.B.: Molt lògic… Explica una mica el concepte del In and Out.

J.A.: Bé, sí. El In and Out té molt a veure amb l’hemisferi dret, que va donar lloc al meu primer llibre, publicat per Ediciones B, Sincronitza la teva vida!. L’hemisferi dret tindria dues parts: la part In, que és aquest “trobat a tu mateix” perquè només a partir de que tu “et sentis a tu mateix” pots començar a actuar sense perdre’t. I només a partir de que tu “et sentis a tu mateix” pots entendre als altres i tenir intel·ligència emocional i social. El Out està en la realitat de la que participes inevitablement i a la que el millor servei que pots fer-li i fer-te, neix de conèixer qui ets tu: la teva essència, les teves habilitats, el teu propòsit. La realitat la fem entre tots i està fent-se i s’estarà fent mentre continuï la vida. Estem immersos en una evolució creativa a tots nivells: des del nivell cel.lular fins al galàctic, passant per nosaltres com a individus, per la nostra societat, per la cultura, … Per això la primera línia de detall que acompanya el nom amb què dono a conèixer la meva tasca, Física emocional, és Inspirant i creant realitats In&Out. In: interiors a la persona. Perquè no visquis només en “un racó de tu mateix” jo t’inspiro i t’ajudo a crear sentiments de capacitat i de possibilitat perquè puguis sortir del teu racó i tinguis una obertura sobre tot el que tu pots ser. Perquè podem ser gairebé qualsevol cosa que vulguem ser, sempre partint i respectant la nostra essència, que aquesta és immutable. El treball sobre el In el faig tant a nivell personal com empresarial. Perquè una organització també té la seva essència, que és la seva cultura empresarial. Out: ajudo en projectes d’emprenedoria i d’innovació de models de negoci.

Ll.B.: Aquestes tres sigles, P-S-R: Presència, Sintonia i Ressonància… què signifiquen? Fes-me’n cinc cèntims sisplau.

J.A.: Anem a veure: tu saps, molt bé, que dintre del coaching, sóc especialista en neurociències. De fet, el primer llibre porta una frase on el doctor Mario Alonso Puig m’assenyala com a molt bona coneixedora del cervell. Per què ho dic? Ho dic perquè el nostre cervell, conté les bases neuronals que ens permeten desenvolupar la Presencia, la Sintonia i la Ressonància. Totes tres ens permeten participar activament en la creació de la nostra realitat In i Out, individual i col.lectiva, i fer-ho conscients i contents de tantes possibilitats com tenim al nostre abast. Per Presència ens referim a la nostra capacitat d’estar presents a la realitat tolerant la vulnerabilitat i la incertesa. Tot i que cada vegada exigim més garanties -bancàries, m’estimaràs tota la vida?, etc.. – tenim la capacitat de tolerar la incertesa i podem treballar per construir uns circuits neuronals que la tolerin. Per això cal que sincronitzem els dos hemisferis. Perquè l’esquerra té por i vol dominar i no confia. Mentre que el dret és el que pot estar absolutament obert i adonar-se de que no hi na ni espai ni temps. Hi ha maneres de sincronitzar aquests dos hemisferis i no són pas complicades. L’única complicació que l’home occidental hi troba és el temps i l’atenció conscient que requereixen. La Sintonia: un cop estàs present, obert sense por a tot el que pot esdevenir, un cop toleres la pròpia vulnerabilitat que suposa l’exposició a la mirada dels altres, i toleres, saps gestionar, la por a la incertesa, aleshores pots sintonitzar tant amb tu, com amb els altres, com amb la realitat que t’envolta. Fer-ho és el primer pas per convertir les potencialitats en realitats.

Ll.B.: I el següent pas?

J.A.: Ressonar… que va més enllà de la simple comprensió i coneixement de l’altre… Ressonar és sentir-se mogut a interactuar. Gairebé de manera inevitable. Necessàriament. Quan realment mostrem i sentim la comprensió compassiva que neix de saber que tots tenim llums i tots tenim ombres, quan ens comuniquem des de la vulnerabilitat i des de la humilitat, aleshores interactuem sense por i, fent-ho, sentim que en la interacció amb l’altre fem possible lo impossible, descobrim nous horitzons dins nostre i creem nous horitzons a fora.

Ll.B.: Podem parlar de ressonància essencial, doncs?

J.A.: Sí. Essencial perquè només pot donar-se de manera natural i inevitable quan estem en contacte amb qui som i amb què es la vida. Oberts i sense proteccions. Confiant. Si tots ens relacionéssim essencialment, i no des del còmput mental de “aquesta persona té quelcom que m’interessa”, estaríem fent un món millor en molts sentits.

Ll.B.: És clar. Ara fent un petit salt. Digues, com percebem la realitat?

J.A.: Abans, deixa’m explicar sisplau que la realitat no és quelcom objectiu fora de nosaltres. La realitat que observem i percebem cadascú de diferent manera, -i ara en parlaré-, és contextual. Vull dir que la definició que en donem sempre serà relativa a l’observació concreta, que depèn d’un observador i d’un context concrets. Per exemple, prenent-te a tu com a un exemple de realitat. Tu, grosso modo, ets un i prou. A veure… quants carnets d’identitat tens?… Però sent tu “un i prou”, sent la teva essència una, pot molt ben ser que dues persones que no es coneixien prèviament entre elles però que sí que et coneixen totes dues a tu, es coneguin un dia i es trobin parlant de tu i sentint que és com si estiguessin parlant de persones diferents. Per a la persona que et coneix de fer esport junts seràs una persona enèrgica i activa i per a qui et coneix de passar hores quiets esperant la millor fotografia seràs una persona tranquil.la a qui mai s’hauria imaginat declaradament activa.

Ll.B.: Sí, sí… que cert…. Continuem doncs per com percebem aquesta realitat contextual.

J.A.: Cada diferent estructura física percep un tipus diferent de realitat. Els bacteris perceben una realitat feta de pendents químics i en conseqüència naveguen cap al sucre i s’allunyen d’allò àcid. Els rats penats perceben un món d’ultrasons. L’estructura dels humans percep un rang de freqüències de color i de so diferents a les que perceben els esmentats rats penats i diferents a les percebudes per “l’estructura gos”. I al mateix temps podem afegir que cada persona dins de l’estructura comuna humana té una estructura perceptiva única feta alhora del seu estat emocional, físic, mental i espiritual, entesa l’espiritualitat com l’energia que fa sentir la persona connectada, esperançada, plena de desig, de sentit i de propòsit. Maturana i Varela ens diuen que el coneixement neix de l’acoplament estructural a l’entorn. I que viure és conèixer. Dit d’una manera més planera: si no vols saber res del teu entorn, si no t’alliberes de prejudicis i de pre-concepcions no es podrà produir acoplament estructural i el resultat serà que quedaràs fora del decurs de la realitat evolutiva i canviant, i no podràs conèixer-la. Perquè només coneixem vivint. Viure és conèixer. Ja s’ha acabat allò d’empassar-nos coneixement enllaunat i pensar que coneixem. Sabem coses. Però ens manca fer el pas de la informació al coneixement, el pas que ens permet saber utilitzar aquest coneixement per a viure, modificant de vegades allò que inicialment pensàvem sobre una cosa o allò que d’antuvi teníem projectat. De saber fer això en diem saviesa, resolució de conflictes, win-win, saber fluir, la saviesa oriental del wu-wei…

LL.B.: Però com entendre’ns si cadascú percep una realitat diferent?

J.A.: Bé… és difícil donar una resposta ràpida i resumida com la que necessitem ara per aquesta entrevista. Per tant, sense entrar en detall, sí que m’agradaria poder donar el missatge final que hem d’extreure de tots aquests descobriments científics recents. Hi ha unes emocions determinades, com la de l’amor, i una manera d’estar en el món, des del diàleg, el respecte i la cooperació, que fan que les diferents percepcions convergeixin, punt bàsic perquè des d’una percepció el més comuna possible puguem crear, i pugui alhora emergir, la millor realitat, una realitat en què tots ens hi reconeguem i que tots celebrem.

Ll.B.: Sí… de fet tu a ¡Feliz vida! dius que la primera regla del joc de pistes de la vida és l’amor…, sé que dones cursos i et truquen de simpòsiums. I que tens una gran demanda dels teus serveis de coaching empresarial. La teva manera d’entendre la creativitat, enfocada a les empreses, els permet una visibilitat més àmplia dels seus productes i serveis. Què els expliques?

J.A.: Bé… els explico una mica tot això anterior que acabem de comentar sobre les propietats emergents dels sistemes, que dóna lloc a la intel.ligència organitzacional. Els parlo de que la realitat és contextual i que necessita de la nostra participació activa i conscient. I els explico que hi ha unes regles que fan possible que puguem partir d’una percepció el més comuna possible per poder acabar sumant i dirigint els nostres esforços i capacitats individuals a obtenir els objectius marcats. Els parlo també de com aquests objectius, malgrat que decidits per la pròpia organització, depenen i són influenciats pel context, és a dir, per tots els stakeholders que envolten l’organització, entre ells els clients. Parlem també de la presència en el context a partir d’una cultura empresarial definida i ferma. Parlem de com sintonitzar amb el context, els stakeholders i saber adaptar les nostres decisions a les inèrcies i intensitats de la realitat de “la competència” que ja no hem de veure com a tal, i de les inèrcies i intensitats del mercat. I parlem de les millors estratègies per a aconseguir els punts anteriors i poder ressonar creant el producte i el servei que inspiraran els nostres clients a comprar-nos a nosaltres i no a uns altres.

Ll.B.: T’havia demanat que duguessis un objecte. Quin has escollit per la fotografia de les mans?

J.A.: És una pedra; a mi m’agrada molt la natura. És imprescindible per mi. I en una de les meves sortides vaig trobar aquesta pedra en forma de cor.

Ll.B.: És casualitat i la veritat sigui dita, realment en té la forma.

J.A.: Sí, oi? És preciosa.

Ll.B.: I què fas amb aquesta pedra? La tens al costat, a prop…?

J.A.: Sempre l’he tinguda a prop, a la tauleta de nit. I de vegades la faig servir de petjapapers; perquè no em volin els fulls que hi al damunt de l’escriptori quan obro la finestra. La miro cada dia i la toco cada dia.

Ll.B.: Molt bé.

J.A.: I em recorda això: l’amor és la clau que obre les portes d’allò impossible, com diu un proverbi oriental. L’amor a nivell universal és la comunicació que permet la coherència del conjunt que garanteix l’evolució de la vida i que dóna lloc a tota la gran bellesa i complexitat funcional de què gaudim. La comunicació bàsica i essencial que manté la vida, a nivell humà la sentim com amor. Per això quan ens sentim sols ens sentim no estimats, lluny de l’amor.

Ll.B.: Vols parlar d’algun projecte, prepares alguna cosa?

J.A.: Tinc un tercer llibre que ja l’he parlat amb l’agent literària. I acabo d’iniciar el tour del meu workshop “El poder d’una ment oberta, receptiva i ressonant”. Un workshop en el que aprenem com modular el nostre cervell per tal de poder viure des de la presència, la sintonia i la ressonància.

Ll.B.: Perfecte. Si et sembla bé ho deixem aquí.

J.A.: Moltes gràcies!

Rialles. Recollim i sortim fora. Quan deixo la Juna Albert, m’adono que és una persona molt alegre, amb els peus al terra, i que sap transmetre aquesta alegria als qui la volen escoltar i aprendre. La gestió de les emocions hauria de ser una de les principals assignatures a la nostra societat civil, tal vegada per ordenar i ajudar-nos a créixer com a individus autèntics, amb valors ètics, capaços d’avançar dins la giragonsa diària, i poder esdevenir, al cap i a la fi, allò que cadascú de nosaltres vulguem. Aquests propòsits ressonen dins meu. Ara bé, sense els ajuts i consells del professional, moltes vegades correm el perill de sortir del camí i quedar-nos a la vorera com un producte amb data de caducitat. Aprofitem el que som, esbrinem la nostra essència des del In and Out. Cal connectar el jo i el tot.

TEXTE I FOTOGRAFIES: LLUÍS BUSSÉ © 2014
TWITTER: @LLUISBUSSE E-MAIL: LLUISBUSSE@GMAIL.COM