CLOSE-UP nº 6 : Iván de la Nuez | Cat

CLOSEUP n6 CAT.jpg

ENTREVISTA CLOSE-UP

Iván de la Nuez no és únicament assagista, crític d’art i curator. Al meu entendre encarna altres disciplines i altres àmbits de coneixement d’alt abast: historiador de carrera i per vocació, sociòleg d’allò que passa i ens afecta, activista de les seves pròpies creences, pensador autònom, artista de la quotidianitat, escriptor… L’endevines i t’adones de tot això quan intercanvies quatre frases amb ell. En el menjar ràpid de l’art actual, Iván ens adverteix que abans de veure una obra o projecte hem mastegar algunes qüestions: qui està darrere?, es necessari?, aporta alguna cosa o es tracta simplement del fruit d’una voràgine imparable?… La seva capacitat per obrir interrogants i donar-lis resposta em fascina. Són ensenyances, les seves, que qualsevol amant de l’art o la cultura (real o fictícia), ha de tenir en compte.

Ll.B.: Em trobo amb Iván de la Nuez: crític, assagista i curator. Col·labores en numeracions publicacions i estàs pendent i a l’última d’allò que passa en el territori de l’art actual. Voldria que em parlessis una mica dels teus orígens. On vas néixer?

I.N.: Jo vaig néixer a l’Havana l’any seixanta-quatre (1964). Vaig viure a Cuba fins als vint anys, fent la vida normal i corrent de qualsevol nen en el socialisme cubà: vaig estar en tres internats per passar la secundària i el preuniversitari (era un “becat” més). Després a la universitat (ja al carrer, a l’Havana). Allà vaig fer la carrera d’Història, no estètica ni història de l’art, història pura i dura. La vaig acabar als vint-i anys, però per les meves posicions i idees, mai vaig poder exercir aquesta carrera per la qual em vaig preparar, tot i haver estat el primer expedient i, diguem, complir amb tots els requisits que ells volien. Però la meva manera de veure les coses, la forma d’escriure o el que sigui, no els agradava, i mai vaig poder dedicar-me al que jo volia: ser un historiador.

Ll.B.: Sí…

I.N.: …Això em va fer donar molts tombs. Sempre escrivint meus assajos des de molt jove, i més o menys em vaig encaminar per la cultura o l’art, que era el més permissiu que havia per als meus interessos. I per a la idea que tenia de treballar amb certa llibertat. Jo formava part d’una generació, l’anomenada “generación del hombre nuevo“, que havíem nascut amb la Revolució. O sigui, vam ser la primera generació que no va conèixer el passat, i que va néixer en el boom demogràfic dels anys seixanta. Així fins als vint anys, que em vaig anar d’allà …

Ll.B.: És clar… Després vas marxar als Estats Units, més tard vingueres a Europa…

I.N.: No, jo vaig anar a Mèxic. Juntament amb un grup de cent persones, per aquí. Va ser l’any noranta-u, perquè ens havíem ficat en problemes. I, em sembla a mi, el Govern va trobar una sortida alternativa: permetre que ens anéssim a Mèxic, on hi havia una mena de boom de l’art cubà. Potser pensaven que seria una manera de que la gent no saltés als Estats Units. Nosaltres, fins ara, teníem una posició dissonant, no érem dissidents, a la manera clàssica, però sí dissonants. I teníem una relació molt forta amb el que estava passant a l’exterior: la Perestroika (перестройка), érem post-moderns, pro-Gorbatxov…

Ll.B.: Ha-ha…

I.N.: …Tot el que no li agradava al partit comunista que fóssim, no? Però a la vegada que jo estic a Mèxic, estava esperant una beca aquí a Barcelona, amb Miguel Morey, i m’arriba la notícia estant allà, fora de Cuba.

Ll.B.: Molt bé.

I.N.: Aleshores faig un salt de Mèxic a Barcelona. A principi de l’any olímpic 1992. I res, he estat als Estats Units i altres ciutats, però sempre he estat situat a Barcelona. Diguem que la meva nacionalitat és cubana, però la meva ciutat …

Ll.B.: …és Barcelona.

I.N.: Sí. Tot i que l’Havana em sembla una ciutat meravellosa i tremenda, el fet d’estar internat tant de temps, i que abans em vaig criar en una platja, en fi, per motius biogràfics, diguem que l’Havana em va durar dels disset als vint anys. I això que vaig intentar cremar tot el que vaig poder. Però, a Barcelona porto més del doble d’aquest temps.

Ll.B.: És clar…

I.N.: O sigui: em considero un cubà barceloní.

Ll.B.: He vist que tens publicats moltíssims llibres, de la teva producció a nivell d’assaig, després parlarem d’exposicions, amb quins títols et quedes? El Comunista Manifiesto…?

I.N.: El meu únic llibre que no s’ha traduït és potser el que més vull, perquè té moltes claus de la meva biografia, i és El mapa de sal (2001). Li tinc especial afecte encara em va doldre escriure’l, perquè és un llibre on escric directament en primera persona, que va percudint tot el temps en el text. És la història d’algú que es prepara per habitar un futur i un món que se li fa miques i va enfrontant-se a un nou món per al qual no està preparat. Un llibre sobre la meva intempèrie, per dir-ho així. I, no sé si és el millor, hi ha uns “tics” poètics que ara m’agraden menys, però és un llibre sostingut en primera persona, minimalista, que és com una espècie de poema llarg, i amb aquest punt biogràfic, ple de claus… En fi.

Ll.B.: Sí … Com a comissari d’exposicions vas preparar mostres fantàstiques com De Facto. retrospectiva de Joan Fontcuberta (2008) i moltes altres. Quina exposició et va agradar més comissariar o et va suposar un repte més gran?

I.N.: No ho sé … Jo no estic content amb les meves exposicions. No tinc una posició molt clara pel que fa a elles … Tampoc ho estic molt amb els meus llibres. Com a escriptor, tens un treball neuròtic i pots tornar a llegir-te. Però una exposició no la pots tornar a veure.

Ll.B.: Clar…

I.N.: Aquesta és una diferència, i l’altra, és que una exposició et permet involucrar-te en un treball col·lectiu. Pal·liar la neurosi solitària d’escriure. En tot cas, les meves exposicions són assaigs també. Així que no em considero tant un curator sinó més aviat un assagista que fa exposicions. I, no sé, tinc un bon record de Parque humano (2001), em sembla una exposició interessant, i em va obligar a escriure un essaig com La tercera Odissea, per exemple. En el cas de Fontcuberta, ccrec que, pel que fa a dir “la pasaste bien”, és possiblement l’exposició que l’he passat millor. I això que no m’agrada tant comissariar exposicions individuals, però et vaig a destacar dos…

Ll.B.: Si…

I.N.: La de Fontcuberta, perquè suposava un repte, en aquest sentit: un fotògraf, artista, que és també assagista. I que, a més, és també un curator que fins i tot s’havia comissariat a si mateix. El repte era dir-li: “No hi posis el nas i aguanta fins al final”. Així que ens vam dividir la feina: ell es va ocupar del llibre, que se suposa que havia de fer fet jo, i jo em vaig ocupar de l’exposició, que treballem amb l’arquitecte Fernando Marzá.

Ll.B.: Muy bien.

I.N.: I l’altra, que jo destacaria, és una (exposició) que vaig fer amb Julián Rodríguez: Dentro y fuera de nosotros. Retrospectiva de Javier Codesal (2009). Javier Codesal era, possiblement, un dels pocs artistes secrets que encara quedava en un món exposat completament. Vivia a Madrid. No hi havia tingut una gran retrospectiva institucional… I això que era un dels fundadors del videoart espanyol, un poeta excel·lent… I tot això em va portar a treballar sobre ell amb uns pressupostos molt diferents als de Fontcuberta. A Fontcuberta calia matisar la seva hiperproductivitat i la seva hipervisibilitat. I en el cas de Codesal el que calia era una lentitud absoluta, i que les obres es veiessin tal com són, sense matisos i , si era possible, buscant la possibilitat de fer-ho visible. Tot d’una et podies trobar una obra que requeria quatre sales i havia consumir amb molta lentitud. Era una exposició que requeria fins i tot la desaparició del comissari. En el cas de Fontcuberta calia matisar l’enorme personalitat de Fontcuberta i aquí el que calia fer era deixar que la personalitat oculta de Codesal aflorés en tota la seva magnitud. Per tant, el que nosaltres vam fer va ser, descomisariar aquest projecte. I vaig buscar a Julián Rodríguez, al qui jo havia conegut com a editor i escriptor perquè, encara que jo tècnicament em sentia apte, més o menys, per fer el comissariat d’aquesta exposició, hi havia una zona biogràfica que jo no podia calibrar del tot. Jo no vaig créixer a Espanya, amb la qual cosa, el territori de ser un artista perifèric en aquest país durant la transició, se m’escapava des del punt de vista visceral, per així dir-ho. Codesal és aragonès, estava una mica al marge, Julián és d’Extremadura. I tot el tema de la “mili” i la transició, és a dir, jo necessitava algú que comprengués els codis biogràfics d’aquesta obres.

Ll.B.: Si…

I.N.: …I més que comprendre’ls, t’ho subratllo: consumar aquesta empatia. I Julián Rodríguez, que era un novel·lista, una persona que va créixer a Extremadura, que tenia una biografia de certes similituds, i que al seu torn és editor, doncs, em va semblar que era com l’altra part que jo no podia donar-li a Codesal.

Ll.B.: Exacte.

I.N.: Si tu et fixes, jo sempre busco “co-comissaris”.

Ll.B.: És clar, per complementar i que surti bé el projecte.

I.N.: Sí, perquè de vegades falten coses: de vegades són vivencials, de vegades són intel·lectuals, de vegades són conceptuals, filosòfiques… Aquest és el tema.

Ll.B.: Molt bé. Mirant una mica la teva biografia, entre molts altres premis, vas guanyar el Premi Espai d’Art a la millor crítica publicada al suplement Babelia del diari El País, per el teu article Autocrítica de arte. ¿Publiques sovint en els mitjans impresos?

I.N.: Bé, si per mi fos, únicament escriuria llibres i, potser, faria exposicions. Però no podria viure. Aleshores, sí, escric articles. Gairebé tots els articles són un treball que estic fent per a alguna cosa. La premsa llavors et serveix per aquest “espàrring”. Però sóc un assagista que escriu en diaris. No sóc un periodista. I, per dir-ho clar, no m’agrada el periodisme. Encara que et serveix entre altres coses per veure com funciona una idea, com funciona un criteri, un concepte, una presa de posició… Això és una part. I l’altra part és que, gairebé el seixanta per cent, jo diria que és gairebé la meitat, dels articles meus són com rebequeries. Visceralment alguna cosa em molesta i escric. Aquesta és la situació.

Ll.B.: Ara una pregunta més oberta: com veus el panorama de l’art del segle XXI, cap a on anem?, tens alguna opinió sobre això?

I.N.: Jo crec que estem vivint el que Beuys va preveure: qualsevol pot ser un artista! I en això l’art no és molt diferent de la societat. Estem en una societat que està col·lapsant per excés d’oferta. No per falta de demanda. Aquest Iphone -l’assenyala- no es quedarà obsolet perquè no serveixi ja, sinó perquè van a treure el 6, el 7, el 8 i tal… Bé, tot es col·lapsa per excés d’oferta, parlo d’Occident, a Àfrica, no. I crec que a l’art li està passant el mateix. La possibilitat que et comentava de Beuys es compleix ara. Fontcuberta ho deia: “Què fer amb una professió que s’ha convertit en un hobby?”. L’art viu un excés d’oferta i després, un excés de possibilitats. L’art viu al Regne de la Possibilitat. Jo considero que l’art del segle XXI hauria de ser, o l’artista que a mi m’interessa no és aquell que faci coses possibles sinó necessàries. El que s’instal·la al Regne de la Necessitat, on tu necessitis aquesta obra. No la que qualsevol pot fer, sinó la que tu necessites que es realitzi.

Ll.B.: Clar.

I.N.: Una altra qüestió que m’interessa destacar és que, amb aquesta allau visual que estem vivint, l’artista està obligat pels mateixos instruments que utilitza (la imatge, la fotografia, el vídeo, etc) a explicar el món des d’alguna cosa que no és l’escriptura; ha de narrar el món per una altra via. I per això penso que estem vivint el trànsit de la figura de l’intel·lectual d’abans, fins ara l’escriptor, a un productor visual. I en aquest cas jo em sento part d’una generació que està al pont, i que està deixant de ser una cosa i no arribarà a l’altra. I bé, estàs aquí, aguantant fins que desapareguis.

Ll.B.: Hi ha una altra qüestió. Bé, podríem parlar de l’art oficial i el no oficial, el Màrqueting, les fires d’art, tot això… Existeix certa utilitat o és un negoci? Així, vist des de fora…

I.N.: Una fira és un negoci. I, a mi m’agrada que es parli de les coses a les clares, fins i tot, no sé si més cíniques, però en tot cas més directes. No tinc cap cap interès en anar a un esdeveniment teòric d’una fira, per exemple. Em sembla que és un vernís que tothom se n’adona immediatament. Una fira es fa per vendre. Com una fira del llibre és perquè vagin a fer negoci els llibreters, els editors i els agents. I, el món de l’art segueix matisant, tamisant i avergonyint-se d’això que és el mercat, perquè al final gairebé tots sabem que no treballem ni fem obres perquè acabin en un basar més o menys sofisticat, però sense aquest basar resulta complicada la supervivència. Ara bé, al mercat de l’art li passa el mateix que li passa al mercat capitalista…

Ll.B.: Sí.

I.N.: És un mercat on els valors estan distorsionats.

Ll.B.: Per l’oferta, la demanda…

I.N.: Sí. I en això afecta també l’excés de demanda. El curiós és que al segle XXI i amb la manera en què el neoliberalisme està construint aquest món “d’uns pocs per aquí i uns molts per allà”, està passant en l’art el que està passant al món, és a dir: els productes sumptuosos continuen creixent. L’artista normal i corrent va decreixent. L’artista mitjà, la classe mitjana de l’art, es desploma. I aquí hi ha un punt profundament reaccionari perquè estem tornant a vendre Picassos, Van Goghs, etcètera i s’està desplomant tota la resta. I, finalment, penso que, cal revisar la frase “art contemporani”. Crec que és una definició mandrosa que parteix de dues eternitats falses. Ja Lenin va anomenar “història contemporània” allò que va començar amb la Revolució d’Octubre. Per què? Perquè per a ell el comunisme era etern. Quan s’acaba el comunisme i se sap que podia ser contemporani, però no etern, Francis Fukuyama parla de “La fi de la història” i planteja una altra eternitat que és la que comença en el post-comunisme. I ara veiem que també això era fals. Quan sorgeix aquest fi de la història, és a dir, aquesta post-història, té el seu apogeu l’art contemporani. En els últims vint anys. I això és una eternitat falsa també. Jo crec que caldria tornar la paraula al seu origen. “Contemporani” és allò que passa al nostre temps, però no per sempre. Així que l’estatut de “art contemporani”, a mi no em diu res, equival a no dir res.

Ll.B.: És clar. Molt bé. Et vaig demanar, quan vam quedar per a l’entrevista, que portessis algun objecte personal teu. Què has triat?

I.N.: Vaig escollir una miniatura d’un cotxe, el Trabant, que és la marca que va fer l’Alemanya comunista. El vaig comprar a Berlín. Al Berlín posterior a la caiguda del mur de Berlín, on el comunisme s’ha tornat una mena de fetitxe també. Et venen tot tipus d’artilugis i és una de les coses que vaig rastrejant per fer el meu llibre El Comunista ManifiestoEl fantasma torna a recórrer el món però aquesta vegada ho fa com estètica, com a fetitxe, com a gran part temàtic del segle XX. Vaig escollir el Trabant perquè en el meu llibre Fantasía Roja (2006), l’últim capítol es diu “El hombre nuevo en Berlín”, precisament. I jo em sento com un Trabant, el Trabant és un objecte del comunisme que no encaixa del tot en el capitalisme, però no té marxa enrere. Està preparat per a un món i per a un futur que va quedar tallat, com una carretera, i ha d’agafar un altre camí. Així que travesses tots aquests carrers ple d’altres inputs i acabes convertit en una eina una mica obsoleta, auna mica com un mico de fira, perquè tots t’assenyalen: “Aquest és el paio aquell…”, no sé. Al cap i a la fi és un fetitxe. Em vaig adonar, per exemple, que és un objecte de col·leccionisme. Em refereixo als que tenen un Trabant de veritat.

LL.B.: És clar, és clar …

I.N.: I hi ha fins limusines fetes amb dos Trabants, etcètera … I bé, em vaig sentir identificat biogràficament amb aquest cotxet, que ha de ser un dels cotxes més dolents que s’han fet en la història automotriu.

Ll.B.: Ha-haha! Molt bé … Vols comentar algun projecte futur, alguna cosa que estàs preparant…

I.N.: Primer, vaig estar algun temps sense fer exposicions, crec que vaig a tornar a fer alguna exposició. I estic en dos llibres que he anat alimentant durant anys, molt diferents. Un és sobre Cuba. I un altre és sobre la relació sobre art i la literatura. I no sé per on tiraré o quin. Són dos llibres totalment diferents. Fogwill, l’escriptor argentí, amb qui vaig passar una setmana, em va ensenyar a que fos ficant coses en un arxiu d’un llibre hipotètic i que ho fos omplint.

Ll.B.: Vaja…

I.N.: …Ho va fer en el seu propi ordinador, tot comentant o objectant sobre els meus propis llibres. En tota la meva vida, és l’única ensenyança que he tingut d’un escriptor en termes pràctics.

Ll.B.: Perfecte. Ara una pregunta enfocada a l’escriptor: revises els textos o deixes que la mà vagi per lliure?… “Bé, el que acabo d’escriure ja m’agrada”… Quin procés creatiu segueixes?

I.N.: Oh!… Terrible, terrible… Primer perquè el text el penso per complet, pot ser que em passi una nit sencera d’insomni pensant una pàgina i aquesta pàgina ja està en el meu cap. Jo no escric mai sense tenir-ho abans al cap, ni tan sols els articles. Primer està al meu cap. Si em vaig a caminar, per exemple, o vaig a nedar, o el que sigui, jo vaig pensant el text … O prenent una cervesa. O somiant fins i tot.

Ll.B.: Sí, és clar …

I.N.: Estic donant-li voltes I quan em planto, el text ve amb una mena d’esborrany mental. I després sí, els meus editors saben que el que no es pot fer amb mi és deixar-me un text, perquè el seguiré revisant fins a l’infinit.

Ll.B.: Ha-haha!…

I.N.: Un cop ho tinc publicat el que no faig és tornar-lo a llegir. Ara vaig tornar a llegir el meu primer llibre que va ser La balsa perpetua (1998), perquè serà reeditat. Feia quinze anys que no llegia. I em va semblar una experiència molt rara. I evidentment, vaig haver amarrarme, perquè volia arreglar moltes coses, és clar.

Acabem aquí. Enrere queda la memòria de les pedres del pati de Filologia. Els murmuris dels alumnes i el biaix de llums que campeja per les columnes del primer pis. Un cop al carrer, compartim una part del trajecte a peu. Parlem durant el camí sobre l’art i la necessitat de l’art. I mil coses. Potser ara Iván de la Nuez té una pàgina al cap a mig escriure, a la pàgina mental que serà després una crítica, una exposició o la part d’un capítol d’un dels llibres que prepara.

Text i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
Correu electrònic: lluisbusse (at) gmail.com