CLOSE-UP nº 5 : Toni Puntí | Cat

CLOSEUP n5 CAT
ENTREVISTA CLOSE-UP

El programa Ànima és el magazín escènic del 33, un aparador d’allò que passa als teatres i també a les sales de concert de Catalunya. El programa dóna visibilitat als talents emergents i als valors consagrats. Quin olfacte! En Toni Puntí, director i presentador, hi és des dels seus inicis, ara fa cinc anys. I, la veritat, l’equip del programa i en Toni aconsegueixen copsar l’atenció de l’espectador, i també dels protagonistes, amb molta elegància, rigor i una gràcia natural.  Així doncs, aquesta mena d’ànima entremaliada se’ns fica a les llars cada dilluns per la nit al 33 i no podem ni fer zapping i ni tant sols anar a beure un got d’aigua. Som pell de l’escena, l’espectacle, el talent i la passió artística.

Ll.B.: Què és el que més t’agrada del programa Ànima?

T.P.: El que més m’il·lusiona, en general, és donar veu per primera vegada a creadors que estan treient el cap en el panorama escènic català. Al final la satisfacció te la pot donar més un personatge més bregat, que té més història per explicar-te, però el que em fa realment feliç és tenir el convenciment que hi ha algú que ja es mereix que li fem cas i que poguem donar-li veu.

Ll.B.: Si…

T.P.: I aquesta és la màxima satisfacció. Desprès t’adones que, al cap de cinc anys, déu n’hi do la gent que treu el cap! I el més il·lusionant és fer un dia deu anys i adonar-te que aquells que van començar encara hi son, no? Perquè també és un món molt volàtil. Hi ha molta gent que apareix i desapareix en un no res. Perquè no és fàcil sobreviure en aquest territori. Hi ha gent que llença la tovallola però pels que queden, doncs home, la satisfacció d’haver-los acompanyat en el procés de “posar-los en el mercat”, diguem-ne, és molt gratificant!

Ll.B.: Teniu bon nas, un gran olfacte, perquè heu descobert talents com per exemple: la cantautora Sílvia Pérez Cruz, la vigatana Núria Graham  Com ho feu?

T.P.: Jo amb això no vull posar-me cap medalla. La nostra feina es mirar, escoltar i estar atents a la nova gent que comença. El talent és seu cent per cent.

Ll.B.: És clar…

T.P.: I nosaltres el que fem es només posar un mirall, un altaveu, un amplificador… Perquè la seva feina tingui més ressò, no? El talent és únicament seu, el que fem nosaltres és estar atents a les coses noves que considerem que tenen un punt de transcendència, més enllà de la pura novetat. Tampoc anem perseguint la novetat per la novetat, i prou. No tothom que és nou ha sortit al programa. Has de ser nou i certificar que tens alguna cosa a explicar de diferent, de nou, d’innovador, o que t’arrisques més que ningú…També t’haig de dir, però, que les circumstàncies per les quals algú apareix o desapareix d’un programa no sempre responen a criteris científics.

Ll.B.: Sí…

T.P.: Un mateix ha de saber quin territori trepitja. El meu territori és la cosa aquesta de posar un altaveu a la feina dels altres. I deixar-ne testimoni.

Ll.B.: Hi ha alguna obra teatral, artista, personatge, que t’hagi causat una gran impressió? … En el bon sentit, que hagis pensat: “Quina troballa!”…

T.P.: Ara, pels cinc anys d’emissió a Tv3, ens van demanar que triessim cinc moments del programa que ens haguessin emocionat. Però aquí tenim un problema perquè jo m’emociono pràcticament cada setmana. Si estic amb el Sisa, amb el Sisa. Si estic amb la Clara Segura, amb la Clara Segura. En això sóc molt de viure el moment i de dir: els temes d’aquesta setmana son els més importants que hem fet mai. I això només perquè són els d’aquesta setmana. No sé si m’explico…

Ll.B.: Perfectament.

T.P.: Quan teníem plató (ara tot ho gravem a l’exterior) recordo amb molta estimació la conversa al nostre sofà  amb l’Anna Lizaran. Era una dona lúcida, una actriu poderosa, i ara ja no hi és. I jo l’enyoro als escenari i, per tant, també al programa. T’haig de dir que jo no sóc ni molt mitòman ni molt amic dels meus convidats. Senzillament tinc una relació cordial i de respecte. Però no hi ha  una intimitat. No me’n vaig a sopar amb ells el divendres a la nit.

Ll.B.: L’estètica del programa crida força l’atenció: aquest aire molt artístic i de llibertat…

T.P.: Bé, la temàtica del programa ens dona molt i molt de joc… els nostres interlocutors són creadors i això ho fa tot més fàcil.

Ll.B.: Enganxa…

T.P.: El títol, Ànima, que quan el varem posar la gent tenia molts dubtes, perquè deien que ens traslladava a  alguna cosa religiosa, i no sé quantes bestieses més, també ens dona molta llibertat a l’hora de redefinir el format sempre que ens convé. El món artístic et permet una mena de llibertat a tots nivells, des del disseny gràfic a l’estilisme dels que sortim en pantalla passant pel tot el ritme dels reportatges i les entrevistes. Si fas un informatiu, per exemple, t’han de lligar més curt.

Ll.B.: M’agradaria que em parlessis de tu, Toni Puntí… Explica’m una mica, breument, el teu recorregut professional.

T.P.: Jo vaig fer periodisme però potser vaig somniar ser actor en un altra vida.

Ll.B.: Ha-ha!

T.P.: De seguida em vaig adonar que era un territori molt difícil. I sempre creia que no tenia talent suficient per posar-m-hi. I la por de fer una jugada d’alt risc, de no poder guanyar-te la vida… I quan vaig tenir clar que podia fer periodisme, ho vaig fer amb un convenciment màxim i pensant que tenia punts de contacte amb la interpretació en el sentit de la comunicació… encara que els actors treballen amb la ficció i nosaltres amb la realitat.  Aleshores, no vaig dubtar. Vaig fer la carrera da l’Autònoma, a Bellaterra. Des de bon principi, vaig compaginar feina i estudis però van ser uns anys fantàstics.

Ll.B.: Molt bé.

T.P.: Perquè vaig trobar feina a una emissora de ràdio. I, des d’aleshores, sempre he pensat que em dedicava a allò que volia. I que era una sort.

Ll.B.: Ets afortunat…

T.P.: I quan he tingut alguna crisi laboral, que n’he tingut alguna, sempre m’he recordat allò de:  “Atenció: això és el que volia fer!”.

Ll.B.: Si.

T.P.: Com dient: “Per una davallada (“baixón”) que tinguis, no et distreguis”. I el territori de la cultura, que des que vaig entrar a Tv3, especialment, però abans també, ha estat una cosa com natural. Sempre ha anat molt lligat a les coses que, personalment, m’agradaven a mí. I això, poder compaginar feina i vida, és una sort afegida. Algun cap es va adonar que la cultura em motivava, i aquí estic.

Ll.B.: Clar…

T.P.: En una redacció això es nota de seguida. Jo mostrava molt més entusiasme quan hi havia una noticia cultural que quan hi havia una de caire polític o econòmic… I aleshores, de forma natural, vaig anar a la secció de Cultura del Telenotícies, on he passat molts anys, on televisivament m’he format. I amb els anys va arribar el programa Ànima.

Ll.B.: …El programa. (…) Bé, t’he demanat que portessis algun objecte, que t’agradi. Què has triat?

T.P.: He triat una cosa, que la veritat, no m’ha calgut pensar gaire: l’agenda. L’agenda és una agenda molt analògica. I molt, molt guixada. Tinc una lletra terrorífica i, tot sovint, ni jo entenc allò que he anotat. Només entenc la setmana en curs. I a vegades ni això.

Ll.B.: Ha-ha…

T.P.: Quan de vegades vull recuperar coses de fa dues setmanes, ni sé què hi diu, ni què vaig fer. Hi ha munt de paraules escrites. Igual quedo amb tu i en lloc de posar: “Lluís Bussé, 10 del matí, Casa del Llibre”, escric només  “FOTO”,  i llavors em faig uns embolics bestials…

Ll.B.: Ha-ha!

T.P.: Però m’organitzo. I arribo a tot arreu. I a banda d’això, tinc una mania que és la puntualitat. A vegades em crea certa obsessió malaltissa perquè desprès arribes, i la gent no és tant puntual com tu…però per a mí que no quedi. Tu sí que ho has sigut.

Ll.B.: Guardes totes les agendes?

T.P.: Noooo… A més a més ho llenço tot el trenta-u de desembre amb una il·lusió bàrbara. M’agrada molt que arribi cap d’any per renovar-la. No tinc manies. Només m’agrada molt el concepte “setmana vista” per saber, a un cop d’ull, de quin mal he de morir i quantes nits tinc compromeses amb espectacles o concerts. Tinc certa tendència a l’hiperactivitat i no vull arribar a diumenge odiant el teatre perquè he vist sis espectacle en una setmana.

Rialles…

T.P.: No compensa! En fi, que llenço les agendes i sóc bastant desastre. Diguem-ne que no sóc, en aquest sentit, el paio més organitzat del mon…són una cosa de “usar y tirar”.

Ll.B.:  Si.

T.P.: Quan compro l’agenda nova, quan començo un mes que està tot net, penso: “Va, ara faré bona lletra…”. I res, impossible. Al segon zero ja he fracassat. No passa res i tampoc no faig mal a ningú. no faig mal a ningú; això es per mi i és per us personal…

Ll.B.: Perfecte… He vist que en alguns programes has entrevistat a artistes d’altres disciplines…

T.P.: Ara ja no… El programa va néixer com un programa obert, amb una concepció cultural molt àmplia, que a mi m’interessava molt. I això ens permetia un dia parlar d’arquitectura, de fotografia, de circ, de dansa…Ara fa un any, si fa no fa, a TV3 es va decidir concentrar els esforços d’Ànima en el concepte ampli d’arts escèniques. Incorporar la música també, i el teatre, i tot allò que passi damunt dels escenaris. I ara el nostre focus d’atenció està centrat aquí.

Ll.B.: I quan aneu a grans escenaris, tipus Sónar, etcètera, com us trobeu, còmodes? Em refereixo que l’espai és molt diferent.

T.P.: Hi ha diferents gèneres periodístics per abordar cadascuna de les realitats. Fem des d’una crònica més viscuda en un tipus de festival més gran, o bé una entrevista més íntima a l’actor  que estrena una peça determinada en un teatre concret.

Ll.B.: Sí…

T.P.: Cada cita cultural exigeix un tipus de format periodístic que et fa sentir més còmode. En el meu equip hi ha en Jofre Font i la Júlia Bertran, sobretot, que son festivaleros; ho porten a l’ADN i s’apunten a tots el festivals. Ells s’hi troben molt més còmodes que no pas jo. Hi ha un equilibri.

Ll.B.: A tu t’agrada més la distància curta, no?

T.P.: Sóc més de distància curta. No m’espanta la gent però m’agrada més la cosa més intimista que la cosa més massiva.

Ll.B.: He vist que esteu a Twitter, a Facebook…

T.P.: Sí…

Ll.B.: Sou força visibles.

T.P.: Aquests programes petits, com el meu, en un canal com el 33, tenen un punt d’invisibilitat. És una sort que ara hi hagi més finestres possibles. I les xarxes socials són una plataforma molt útil. Aquest sector nostre és gran i és petit alhora, i està bé mirar de ser un focus de referència en la nostra especialitat.

Ll.B.: Encara que sou una televisió pública, realment, i com a d’altres cadenes, feu una funció pública; obriu canals…

T.P.: Sí, sí… Estem contents perquè sabem que el sector ens segueix i ens mira.

Ll.B.: Exacte…

T.P.: Sempre és un difícil equilibri. Tu has de treballar pel sector al qual et dediques. M’agrada que l’actor que estrena una obra de teatre, o el músic que estrena un disc, vulgui, entre d’altres prioritats, sortir a l’Ànima  per explicar allò que fa. Però no em puc oblidar que hi ha un públic que necessita un altra tipus de llenguatge, més divulgatiu, més mastegat o més crític…Bona part de la nostra feina tracta d’aquest equilibri de treballar pel sector i, alhora, per l’espectador.

Tot un plaer. Dilluns al 33 o a través de TV3 a la carta, no us perdeu aquesta revista escènica setmanal. Jo, que no sóc gaire de programes, m’agrada veure les entrevistes i els reportatges d’Ànima. Sempre descobreixes valors, talents i altres troballes que ens aquests temps convulsos alleugereixen, si més no, les ànimes d’un bon grapat de persones.

Text i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
Correu electrònic: lluisbusse (at) gmail.com