CLOSE-UP nº 4 : Rafael Argullol | Cat

CLOSEUP n4 CATENTREVISTA CLOSE-UP

Hem quedat en un lloc cèntric de Barcelona. Creuo l’artèria d’asfalt esquitxada de vehicles motoritzats i saludo a l’escriptor Rafael Argullol. Després d’uns minuts d’amable xerrada Argullol em proposa un mirador encarat als quatre vents, on podem fer les fotografies. Accepto encantat. La ciutat Comtal sembla estar de la nostra part perquè els núvols es dissipen i hi apareix un sol radiant.

Ll.B.: Què prepares? Segur que hi ha alguna cosa…

R.A.: Sí. Estic preparant un llibre que sortirà en molt pocs mesos, que és un llibre que es diu “La passió del déu que va voler ser home”. I és una reinterpretació de la història de Crist com si fos un heroi tràgic grec. Després, per a més endavant, tinc un escrit que és un relat que pren com a referència Gaudí, però és sobre la creació artística. I bé, he fet el text d’una òpera que s’ha d’estrenar al Liceu l’any setze (2016).

Ll.B.: Molt bé. També crec que vas ser un dels comensals de “El Somni” (Una òpera en dotze plats, un banquet en dotze actes), dirigida por Franc Aleu.

R.A.: Sí, però allà em vaig limitar a ser el comensal.

Ll.B.: ¡Ha-ha! (…) Però era bo?

R.A.: Estava molt bo!

Ll.B.: Ah, perfecte. Mirant una mica el teu recorregut literari, voldria que em parlessis dels inicis. De la biblioteca del teu avi: un lloc molt especial. I també, explica’m una mica les teves primeres referències sobre la dona, quan vas descobrir la representació femenina a través d’algunes obres d’art universals.

R.A.: Bé, això ho vaig descriure en un llibre que es diu “Una educació sensorial“, en el qual descric les dues coses. Una, la importància que va tenir per a mi la biblioteca del meu avi, un militar il·lustrat, que tenia una molt bona biblioteca. I després, com en aquesta biblioteca, que era una mena de Sancta Sanctorum, tancat i així. Però les moltes bones estones que vaig passar en aquesta biblioteca, doncs vaig tenir accés a una història de l’art, meravellosa, de Josep Pijoan, on, a part de moltes altres coses, em vaig educar en el nu femení perquè jo pertanyia a un univers molt masculí. No hi havia germanes, no hi havia amigues de les germanes… Amb la qual cosa, allà vaig descobrir l’anatomia femenina, en les obres d’art, de la “Història de l’Art” de Pijoan, de la biblioteca del meu avi.

Ll.B.: Tinc alguna referència teva sobre la forma d’enfrontar-te al llenç en blanc del full de paper, on estableixes una analogia amb un bloc de marbre de Carrara, on l’escultor ha d’encertar amb el mall per no fer malbé la pedra. Segueix passant això?

R.A.: Jo escric a mà. He de ser dels pocs escriptors que deixaran manuscrits. Fins i tot el meu llibre, fins ara principal,”Visió des del fons del mar“, el vaig escriure a mà i eren mil cinc-centes pàgines. Llavors, és clar, m’enfronto cada vegada al full en blanc, i hi ha un instant com sagrat: segons abans de enfrontar-te a aquest full en blanc. I en alguna ocasió això ho he comparat amb els escultors davant el marbre de Carrara. Bé, ells saben que no poden equivocar massa en el moment d’alliberar l’estàtua que hi ha dins del bloc. Doncs una cosa semblant em passa a mi amb la pàgina en blanc.

Ll.B. És clar. Ara, voldria que em parlessis del viatge. Quan viatgem, en general, cal marxar fora, per trobar-nos amb nosaltres mateixos, encara que sigui uns quants passos més enllà. El viatge serveix per potenciar el viatge interior i exterior, canviar la posició del nostre centre, el punt de referència…?

R.A.: Sí, jo des de molt jovenet, vaig ser molt apassionat dels viatges. He viatjat molt, físicament però, el que veritablement crec que és molt important de l’experiència del viatge, és que et dóna la possibilitat de situar-te en un altre mirador des del qual tu et mires a tu mateix d’una altra manera. Llavors, quan hi ha autèntica experiència del viatge, tu, estàs contínuament descentrant teu centre vital. Estàs mirant d’una altra manera. Et coneixes d’una altra manera. Veus la teva identitat d’una altra manera. I en aquest sentit et facilita una multiplicitat de la teva existència, que si et quedes tancat en el teu petit espai és difícil que arribis a tenir. La qual cosa no vol dir que el viatge hagi de ser espectacular des del punt de vista físic. Jo crec que l’experiència del viatge es pot tenir tant anant a Patagònia com quedant immòbil però veritablement descentrat, buscant un altre mirador… Així doncs, l’autèntica experiència del viatge, no la del viatge organitzat de masses que ara tant es dóna, és sempre viatge interior. Hi ha una continuïtat entre viatge interior i viatge exterior o viceversa .

Ll.B.: És sorprenent, és la meva opinió, que teu darrer llibre, “Visió des del fons del mar“, la conjugació del present es troba en totes les pàgines i no sé si hi ha una organització temporal, perquè poden succeir anècdotes o experiències d’un primer període teu, que després enllaces amb altres… Com va sorgir aquesta idea?

R.A.: Aquest llibre, és un llibre que, sorgeix arran de la mort del meu pare. Jo vaig tenir una sensació vaga de fer un ajust de comptes. Potser no tant amb la meva vida, sinó amb el món que havia viscut i amb el món que estava vivint. I a partir d’aquí, em vaig llançar a una aventura, que la veritat és que va ser molt difícil, perquè vaig estar set anys.

Ll.B.: Si.

R.A.: I en aquests set anys em vaig adonar que, aspectes fonamentals com eren la memòria, no es podien tractar de manera lineal, sinó que calia aplicar una cosa semblant al que els físics anomenen teoria de la relativitat. En el cas de l’intercanvi entre espai i temps. I el que també anomenen teoria quàntica, en el sentit que la memòria no actua a través d’una constant lineal, sinó que actua amb discontinuïtats, amb dolls, amb avanços i retrocessos. Llavors, en el meu llibre crec que es reflecteix contínuament aquest intercanvi entre espai i temps. Tant els salts en l’espai com en el temps. En aquest sentit és la base de tota l’organització. D’altra banda, a mesura que estava escrivint el llibre, com jo no volia fer alguna cosa nostàlgica, crec que va ser un gran encert emprar contínuament la conjugació del present. Perquè això volia dir que era present als nostres dies, però era present quan era al ventre de la meva mare i era present quan retrocedia (com faig en el primer capítol), gairebé vint mil anys en la vida de l’home, des d’un punt de vista del genoma. I també és en present. La utilització del present no només evitava qualsevol temptació nostàlgica sinó que, jo crec que ofereix al lector una mena de tensió contínua i presentació contínua d’alguna cosa actual, encara que hagi passat fa molt temps.

Ll.B.: En un dels capítols, titulat “Mascarade”, que està cap al final, interpretes molts papers.

R.A.: Bé, en aquest llibre, jo havia estat parlant de moltes coses. No havia parlat de la meva faceta de professor a la universitat, en conferències i així… Llavors em vaig adonar que volia parlar d’això però no volia parlar d’una manera que no fos com he estat jo, o com sóc jo. Sempre he dit que “feia de professor, no era professor”. Llavors, ja en aquesta frase, és clar el fet que en el professor, hi ha, almenys com jo ho entenc, un cert paper de mèdium, d’intermediari entre els que senten i els diferents personatges dels quals tu estàs parlant. Llavors vaig organitzar una mena de mascarada, de ball de disfresses, en el qual vaig anar desfilant, no tant els escriptors, artistes, filòsofs, als quals jo m’he referit al llarg d’aquests anys, sinó els personatges dels llibres. I per això qui desfila a la mascarada és el capità Ahab, és Hamlet, és Medea, és Èdip…

Ll.B.: Els personatges.

R.A.: No tant els autors com els personatges. Jo crec que això donava bastant una idea del que jo entenc com la representació que en bona manera és la cultura.

Ll.B.: Passant ara a temes de més actualitat, en alguna ocasió has comentat que la teva escriptura va del silenci al soroll. Pocs autors són capaços de fer-ho, tenint consciència. Potser un autor fa poesia i després de sobte escriu articles o una novel·la. No sé fins a quin punt tenen la capacitat de ser conscients d’aquesta activitat…

R.A.: Bé, això està molt vinculat al meu tarannà. A la meva manera de ser, és a dir, jo per una banda tinc un angle com molt silenciós, fins i tot diria, no diria introvertit, perquè introvertit no sóc , però molt de recerca d’una solitud voluntària. I d’altra banda, he estat, entre cometes, “un home d’acció”. És a dir, m’he mogut molt, he viatjat molt, quan vaig començar a estudiar, en realitat volia ser cirurgià. De fet, m’han interessat molt moltes facetes de diferents camps: m’interessa molt la ciència, l’astronomia… D’una banda sóc un home molt contemplatiu però d’altra banda sóc un home molt d’acció. Llavors, és clar, en el moment de traslladar això a l’escriptura, ha sorgit el fet que a mi m’ha interessat, d’alguna manera, contrastar-me amb tot el esprecte de l’escriptura. El contemplatiu es mou molt bé en la poesia, en allò que frega el silenci, però això, en el meu cas no ha evitat que durant anys hagi donat la meva opinió, sobretot el que passava al món, hi hagi intervingut en les coses… I això és el que jo anomeno estar enmig del soroll. Tinc una part de la meva ànima que ja li està bé estar enmig del soroll i una altra part de la meva ànima que li va molt bé ser contemplativa. Això també em passa en el sentit que em considero algú a qui l’espiritualitat li interessa força, encara que no sóc un home religiós, i algú a qui el sensorial i el sensual li interessen molt. I no ho veig com dues facetes separades sinó com una certa continuïtat .

Ll.B.: M’agradaria que em expliquessis la visió del microcosmos i del macrocosmos. I com, no sé, tampoc tinc la certesa, la visió del microcosmos respondria una mica a la faceta del cirurgià dels teus inicis, o el desig d’entrar en el detall per descobrir altres punts de vista.

R.A.: En realitat quan a mi em pregunten sobre l’escriptura, les dues figures metafòriques que em vénen al cap, són: d’una banda el cirurgià i d’altra banda, el topògraf. El cirurgià perquè tracta amb els petits espais interiors de la carn, el topògraf perquè traça els grans espais. O si es vol, el cirurgià i l’astrònom, que encara traça amb majors espais. I això també forma part de com és el meu cervell. El meu cervell li va bé fer una mena de gimnàstica entre el microscopi i el telescopi. Hi ha un moment que entro molt a l’interior, però quan l’interior és massa dens, i gairebé fregant el obscè, giro la lent, converteixo el microscopi en telescopi i llavors em vaig cap a l’universal, cap l’extern. Però quan ja això frega l’abstracte, giro la lent de nou i de nou em vaig cap a l’interior. En realitat, si he de respondre quina és la metodologia dels meus llibres, i en particular de “Visió des del fons del mar”, és aquesta: la contínua utilització d’una doble lent cap a l’exterior i l’interior.

Ll.B.: Molt interessant. És cert que treballes amb idees i amb imatges? De quina manera?

R.A.: Sempre treballo simultàniament amb idees i amb imatges. Tinc una gran tendència a traduir les idees en imatges i traduir les imatges en idees. Sóc molt monista, on l’espiritual i el corporal ho veig com dues parts del mateix. Dos vessants del mateix. I en aquest sentit la idea sempre es tradueix en imatges, en sensacions, en narracions, en històries … I a l’inrevés, les sensacions acaben convertint-se en conceptes i en idees.

Ll.B.: T’he demanat, ara passarem a la part més personal, encara que l’escriptura és un espai molt íntim, que portessis un objecte que t’agradés o al qual li tinguessis certa estima. Què has triat?

R.A. He triat un petjapapers molt estrany que vaig comprar en una botiga també molt rara de Boston fa molts anys. Una botiga que es pot qualificar meitat d’antiguitats, meitat drapaire …

Ll.B.: ¡Ha-ha!

R.A.: I llavors vaig comprar un petjapapers en el qual estaven representades, tot i que és petit, diverses escenes sortides dels contes d’Edgar Allan Poe. I com abans t’he dit, jo escric a mà els manuscrits, doncs encara em va bé tenir un petjapapers que va aguantant…

Ll.B.: Fantàstic!

R.A.: Sí… És molt peculiar —comenta Argullol mentre sospesa l’objecte, aparentment lleuger, i ho fa, és veritat, amb un aspecte de troballa i tresor en la mirada que aconsegueix transmetre sense esforç. El sol acaba de treure el cap d’entre els núvols. Canviem la nostra posició per esquivar els raigs i seguir amb la xerrada.

Ll.B.: I res més… Així doncs utilitzes el petjapapers perquè exerceixi la seva funció primordial. És meravellós… Un estri que gairebé ningú utilitza.

R.A.: Sí; l’utilitzo i m’agrada molt. Un petjapapers circular en el qual estan representats, ja et dic, diverses coses d’Edgar Allan Poe… I a més es llegeix la frase Never more, “mai més”, que procedeix de “El corb”. És com un lema que m’interessa molt: “Mai més”, Never more…

Ll.B.: Ha-ha… Hem passat una mica ràpid, al principi de l’entrevista, sobre el que estaves preparant. I si vols, bé, comentar algun aspecte més…

R.A.: Bé, el més immediat és aquest relat que es diu “La passió del déu que va voler ser home”. Un relat que encara que sigui molt breu, porto molts anys meditant, escrivint, reescrivint… I és una reescriptura radical de la història de Crist com si fos un heroi tràgic grec, que suposo que despertarà alguna controvèrsia quan surti.

Ll.B.: I es basa en fets puntuals, és a dir, en la història?

R.A..: Sí, el material brut surt dels Evangelis però la concepció és completament personal. I després també preparo un relat al voltant de la figura de Gaudí, un relat de ficció, on es reflexiona fonamentalment sobre la soledat del creador durant la seva pròpia creació i davant la recepció de la societat que el rep.

Ll.B.: La relació amb les arts escèniques: el teatre, l’òpera … és un altre capítol important en la teva obra. Ja ve de lluny, quan vas fer un text per La Fura dels Baus. Com sorgeixen els encàrrecs en general?

R.A.: Ara estic preparant el text, una òpera per al compositor Benet Casablancas, per al Liceu. Una història completament nova. Es diu “L’enigma de Lea”. Ocorre que no puc revelar l’argument. Un argument que jo crec que serà impactant. I en el passat he col·laborat diverses vegades amb La Fura dels Baus. Vam fer una flauta màgica de Mozart. També vaig col·laborar en un projecte molt bonic, que va durar un temps, que era un vaixell-teatre, que es deia Naumon, que anava pels ports de tot el món, els textos que es llegien i es representaven eren meus. I també vaig fer una col·laboració, una vegada, al Oedipus Rex, l’òpera-oratori de Stravinski i Jean Cocteau, amb diversos col·laboradors, com Frederic Amat, com Cesc Gelabert, com Toni Miró, com Josep Pons, l’actual director de l’Orquesta del Liceu. Sí, a mi m’agrada fer col·laboracions fora de l’escriptura.

Ll.B.: Perfecte. Si et sembla, ho deixem aquí. Ho veus bé?

R.A.: Magnífic.

Ens acomiadem. Tinc encara la frase en relleu del petjapapers bostonià d’Argullol levitant per la meva consciència i em pregunto per què li agrada tant a l’escriptor barceloní. I em quedo també, per descomptat, amb la felicitat de veure un somni complert: conversar una estona amb un dels pocs escriptors que encara queden. Escriptor en el sentit clàssic i modern, un home que toca totes les tecles: des de l’escriptura transversal i el nomadisme intel·lectual de l’experiència, el món de les sensacions, algú capaç de caminar sense titubejos per la senda espiritual i el remolí corpori, amb el microscopi i el telescopi sempre a punt. Em trec el barret!

Text i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
Correu electrònic: lluisbusse (at) gmail.com