Close-Up nº 35 : Ramon Sort

Ramon Sort _close up

Entrevista Close-Up

Aquesta humanitat en plena adolescència requereix, ocasionalment, una mirada crítica que no hagi estat tamisada per les institucions oficials. Observar el món amb ulls crítics, revisar obres d’art del passat per construir noves visions des de la llibertat no és una tasca fàcil. Ramon Sort és un singular creador català, que camina de vegades amb la seva obra pels carrers de Barcelona (membre del moviment Walking Gallery des de fa tres anys), on mostra als espectadors el seu treball independent, transgressor i que respira autenticitat.

Ll.B.: Quin objecte has triat per la fotografia de les mans?

R.S.: He escollit aquest llapis perquè és el meu primer objecte de desig que recordi. Tenia sis anys, quan vivia a Solsona, i estava molt a casa de la meva àvia, que era una fusteria. Dins del despatx del meu tiet hi havia un llapis com aquest. Jo el volia, m’encantava! El trobava impressionant! En aquella època, quan era el meu aniversari o sant sempre demanava a la meva mare un fotimer de llibretes i de “llapissos”! No havia vist mai un llapis gruixut i metàl·lic com aquest! Era fantàstic! El feien servir per marcar la fusta. Quan ningú em mirava, anava al despatx del meu tiet, agafava el llapis i li treia la mina! Amb por que algú em descobrís. Un dia em va enganxar la meva tieta. “Deixa això!”, va dir-me tota esvarada. “Es que m’agrada molt!”, vaig contestar. I ella: “Doncs si en vols un, has d’aprendre el Pare nostre!”. Tenia sis anys. I clar, vaig aprendre’m el Pare nostre fins que em van regalar el llapis! I em van fer el nano més feliç del món! El Pare nostre el vaig oblidar, evidentment! Doncs, aquest, va ser, com et deia, el meu primer objecte de desig. A mi les joguines que hi havia a l’època no me interessaven: una pilota, un patinet… Jo em passava hores amb les llibretes, els “llapissos” i les gomes d’esborrar Milán nata. Primer dibuixava, després amb els anys, amb les llibretes em passava hores escrivint. Sempre m’havia agradat molt escriure i dibuixar. Curiosament, en aquella època, tenia una mica de dislèxia. Hi havia coses que em costaven més que els demés. Però m’esforçava i al final, me’n sortia.

Ll.B.: Quina relació has tingut amb el món cultural, l’edició, els llibres?

R.S.: Quan era adolescent tenia uns cosins que estaven estudiant aquí a Barcelona. Van ser ells que em van ficar en el món cultural. Era l’època de la Transició, estem parlant del 1975-77. Primer em va interessar la música d’aquí, com Ovidi Montllor i Raimon, i despés artistes de fora com Bob Dylan o la Janis Joplin. Jo anava als Maristas, i era curiós, perquè de hermanos només hi havia el director, el professor de religió i pare de comptar. I la gran majoria de professors eren tots uns rojeras, “unos hippies de mucho cuidado”. Quan tenia tretze anys, un dels mestres, ens va obligar a llegir “La ciudad y los perros” de l’escriptor peruà Mario Vargas Llosa. Havien de fer un treball de com a mínim deu pàgines. El meu treball va ser de trenta-set fulls. M’agradava escriure amb la Olivetti.  Aquestes lectures i d’altres posteriors em van portar a descobrir l’univers d’en Gabo, en Gabriel García Márquez. Als tretze o catorze anys enlloc de llegir Mortadelo y Filemón, Astèrix o Tintín, descobria llibres “no adequats” per a la meva edat. Però a mi m’encantaven! Així, sense adonar-me’n, vaig llegir molts autors del boom llatinoamericà en molt poc temps. No eren històries ni infantils ni juvenils, sinó temàtiques d’adult.

Anys després, quan estava estudiant la carrera de filosofia, una cunyada que treballava en una editorial, em va donar una feina per entrar en aquest món. Un parell de mesos en tasques de administració i comptabilitat. En aquella època m’agradaven els temes dels números, però al entrar en contacte amb els llibres va ser tot un descobriment. Per a mi el llibre sempre ha sigut un objecte quasi sagrat. Sobretot en aquella època. Comprar un llibre acabat d’imprimir, on encara feia olor la cola, on ensumaves la tinta. Tot això sempre m’ha agradat molt. Al llarg de la meva vida hi ha hagut una connexió, des de aquelles primeres llibretes i “llapissos” que li demanava a la meva mare quan era petit, amb el paper, amb el llapis. I per extensió, amb el que podríem dir “la cultura”.

Al començar el batxillerat em va interessar més el que era la paraula escrita que el dibuix. Anys després, quan vaig treballar pels Jocs Olímpics Barcelona’92, al departament de Publicacions, vaig poder entrar en contacte amb tota una sèrie de productes de gran qualitat: llibres commemoratius, la Memòria Oficial, els cartells i les serigrafies. Era un món de material gràfic impressionant. A partir d’aquell moment vaig poder conèixer en persona una sèrie d’artistes i de dissenyadors de gran talent. I això va despertar el meu interès per a tot el que era el treball gràfic. Així que vaig anar entomant la pintura i el dibuix, però no d’una forma consistent.

Ara fa sis anys, he tornat a les meves arrels, com un joc. A l’època de les Olimpíades vaig conèixer personalment a l’Antonio Saura. A mi m’agradava molt la seva obra gràfica. Tenia el desig de comprar-me una serigrafia d’en Saura. Vaig anar a un parell de galeries, però al veure els preus vaig veure que era impossible per a la meva butxaca. Aleshores vaig pensar: “Aquesta serigrafia que m’agrada molt, doncs, la copiaré. No serà una serigrafia, és clar, però serà una pintura meva”. Aleshores vaig anar copiant una sèrie de serigrafies per penjar-les al menjador. La primera que vaig fer és diu “Infanta”, però en aquella època, enlloc d’utilitzar el pinzell, vaig usar cartolines de diferents colors, interposades unes al damunt de les altres.

A partir de “copiar” i interpretat a la meva manera obres gràfiques del Saura vaig començar a trobar temes propis i a rescatar dibuixos de l’adolescència. Per exemple, un dibuix que és diu “Besugo pollo”, l’he dibuixat des de que tenia catorze anys moltes vegades. Una representació molt bàsica: dos ulls grans i uns llavis grossos en forma triangular. A partir d’aquests dibuixos quasi elementals de fa anys, vaig anar fent variacions sobre el tema. Un altre pintor que m’agrada molt és en Basquiat. Em vaig moure entre el Saura i el Basquiat, de vegades imitant a un, de vegades imitant al altre, fins que d’alguna forma van sorgir peces completament autònomes, que no tenien cap relació amb el dos artistes que t’he comentat.

Ll.B.: Com veus les indústries culturals al nostre país?

R.S.: No conec aquest “mundillo”. La parcel·la petita sobre la que et puc parlar és el món editorial. En els darrers vint anys viu una degradació continua de qualitat. Abans el món editorial estava molt associat a la cultura i en els últims anys, cada vegada més, està vinculat a l’entreteniment, a l’oci i al gran consum. Abans la gran majoria dels editors tenien un esperit de voler reproduir, divulgar o difondre cultura. Cultures pròximes o cultures estrangeres, i ara, normalment, el que es fa és publicar el llibre de consum ràpid. Hi ha una sèrie d’autors que se’ls publica per que són mediàtics. Abans es cuidava la qualitat, a nivell de correccions, a nivell de continguts, a nivell de materials. Es revisava molt. Quan es feia una obra d’aquelles grans, una enciclopèdia o un llibre temàtic, per exemple, participaven catedràtics d’universitat, experts en la matèria, però avui en dia no. Tot això ho escriu algun redactor que serveix “para todo”. Avui t’escriuré de pastisseria, demà d’història antiga i l’endemà de l’apassionant món de les abelles. Gent que escriu bé però no té ni idea del tema que escriu. I llavors les coses surten com surten.

En el món artístic jo participo des de fa tres anys en un moviment que es diu Walking Gallery. El va inventar a Barna en José Puig. Davant de l’impossibilitat de poder exhibir la seva obra en les galeries, va optar per agafar un quadre, penjar-se’l i voltar per Barcelona. A partir d’aquell moment, ell va comptar amb una sèrie d’amics, de coneguts, que l’acompanyaven una vegada al mes, passejant cadascú els seus quadres. Això ho vaig conèixer ara fa tres anys i des de aleshores sempre hi participo. És una experiència realment divertida. Molt bona per els que d’alguna manera som autodidactes, afeccionats i no em entrat al món de la creació per mitjà d’uns estudis reglats. Sí que podem exposar els quadres en exposicions col·lectives o individuals, en bars, restaurants, petites galeries però no tenim cap tipus de repercussió al mitjans. Mai arribem a les galeries tradicionals subjectes a una reglamentació determinada.

Ll.B.: Quin són els teu projectes futurs?

R.S.: Hi ha gent que té molta facilitat per dir: “Sóc artista, sóc pintor, sóc creador, sóc la polla…”. Jo faig coses, pinto, dibuixo, faig quadres de diferents temàtiques. Un dia et ve la rauxa i fas una determinada cosa: interpretar, crear, copiar o el que sigui. Obres una línia nova de treball. Allò que t’explicava abans del “besugo pollo”, doncs durant una època vaig fer variacions, variacions, variacions i ja està. No és que sigui una etapa cremada; el dia que tingui ganes ho seguiré fent en diferents formats o en diferents formes.

Va haver una època en que tenia ganes de fer coses més o menys provocatives i vaig decidir fer coses burlant-me una mica de l’Andrew Warhola (Andy Warhol), que per a mi és un dels grans estafadors de la història de l’art. Vaig fer una sèrie de quadres i un blogspot que es deia “warholachupamelapolla”. Jo pensava que era una cosa molt provocativa, però avui en dia per ser provocador tens que ser mediàtic. Si no ets mediàtic no provoques a ningú.

Ll.B.: Si no ets algú no apareixes enlloc.

R.S.: Clar. Per exemple, un pet o un rot de la Belén Esteban es converteix en un escàndol nacional en un instant. En canvi, algú que es lleva la vida perquè li treuen la casa no interessa a ningú. No té cap tipus de rellevància en els mitjans de comunicació, ara per ara. Això es pot connectar amb la crisi en el món editorial, en la crisi en el món artístic i fins hi tot en la crisi, força evident, de valors de la nostre societat a nivell global. Cada vegada més, abans la cultura en general tenia unes càrregues de profunditat molt importants, però avui en dia han desaparegut. A la gent no l’hi interessa la càrrega de profunditat ni d’un poeta, ni d’un pensador, ni d’un creatiu. Res. Avui en dia tot és superficial, és banal, és “famoseo”, el cultiu de les vanitats.

Ll.B.: Treballes en algun projecte que es pugui dir?

R.S.: Darrerament treballo en un projecte que es diu “El grito”, que és una reinterpretació del cèlebre quadre de Munch. És un tema i un quadre que sempre m’ha agradat molt. A partir d’una exposició col·lectiva que vam fer ara fa un any, que anava sobre l’autoretrat, vaig fer-me cridant. Llavors, sempre que em trobo amb amics, amb els companys del Walking Gallery, per exemple, els hi faig fotografies en posició de crit. És curiós perquè davant del crit tothom fa un posat diferent. D’algunes d’aquestes fotografies he fet quadres. No he aconseguit que cap del fotografiats faci una expressió d’angoixa vital, d’ansietat forta. Alguns d’aquests crits són crits d’alegria, embadalits, bocabadats.

Ara una galeria a Barcelona que té en el seu fons molta obra del pintor Víctor Mira ha convocat un concurs per una reinterpretació d’un dels seus quadres anomenat “Los caminantes”. És un quadre que m’agrada molt i ara estic treballant el tema. Fent variacions sobre aquest quadre perquè l’associació “Artistas sin fronteras” farà una sèrie d’exposicions a Barcelona dels diferents participants que han fet interpretacions sobre aquesta obra.

Aquí a Barcelona hi ha molt moviment cultural a molts nivells, iniciatives com el Walking Gallery, Artistas sin fronterasi cinquanta mil coses més, com els Centres Cívics que tenen molta activitat i molta rotació. Hi ha un brou de cultiu molt important a nivell de creació. L’univers creatiu afeccionat és enorme. El problema és que el món creatiu professional cada vegada és més minso. Alguns professionals que abans es guanyaven la vida aquí han hagut de sortir fora a cercar nous mercats: Anglaterra, Dinamarca, Àsia, Miami… A Catalunya tenim un nombre de creatius molt gran per metre quadrat, el que no tenim és compradors i col·leccionistes.

Deixo l’estudi d’en Ramon Sort després de passar una estona força interessant. Arribarà el dia on els artistes desconeguts conquereixin els privilegis que les indústries culturals destinen a uns pocs escollits (molt sovint les estrelles mediàtiques i les criatures mimades del mercat, la crítica i el beneplàcit institucional). Espero i desitjo que en Ramon tingui el seu lloc dins el panorama actual. Com ja sabeu, el món de l’art, fet i fet, és un misteri de l’alçada d’un campanar.

TEXTE I FOTOGRAFIES: LLUÍS BUSSÉ © 2015
TWITTER: @LLUISBUSSE
E-MAIL: LLUISBUSSE@GMAIL.COM