Close-Up nº 34 : Joan Sala

Joan Sala

Entrevista Close – Up

Avui he quedat amb l’editor Joan Sala, director de l’editorial independent Comanegra. La Nau Comanegra, l’espai on s’ubica l’editorial, està situada a l’emblemàtica seu de la Fàbrica Lehmann de Barcelona. Un paradís de silenci enmig del brogit de l’activitat incessant de la ciutat. Contemplo, just després de travessar el portal de l’entrada, com s’alça davant meu la gran xemeneia de 25 metres, que amb el temps ha esdevingut la icona indiscutible de l’indret. Fa una colla d’anys s’hi fabricaven nines de llauna i de porcellana i, quan va esclatar la guerra, es van dedicar al subministrament de plats i coberts per a l’exèrcit. Ara és un espai compartit per una vintena d’estudis i tallers d’artistes, dissenyadors, arquitectes i gent que estima la cultura. Al creuar el pati empedrat, per un moment m’ha semblat veure la figura fugaç del boxador Pedro Roca a braços del gegantí Primo Carnera. Són els efectes de la lectura febril del llibre de Julià Guillamon: Jamás me verá nadie en un ring. Sempre m’han agradat les edicions acurades de llibres perquè l’objecte esdevé una obra d’art, de coneixement i de patrimoni cultural.

Ll.B.: Com vas apropar-te al món de la cultura?

J.S.: Jo sóc de Castellfollit de la Roca, de la província de Girona, a la Garrotxa. Vaig néixer en una família dedicada a l’alimentació, concretament del sector dels embotits, que allà és tradició. Alhora, era una família que mantenia una forta vinculació amb tot l’àmbit cultural de la comarca. El meu pare, que des de petit sentia un viu interès per l’arqueologia i la història, es relacionava amb molta gent del món cultural. De fet, casa meva era un lloc particular: hi havia una permanent circulació de gent, convidats que, o bé s’establien durant una temporada, o directament s’hi quedaven a viure. En alguns casos, eren persones vinculades al món de l’art com, per exemple, el pintor Josep Pujol. O en Josep Pla, que va passar a casa gran part dels últims anys de la seva vida. Tot aquest trànsit de personalitats, va fer que creixés en un ambient tan xopat de cultura que, quan havia de fer un treball sobre política per l’escola, li feia una entrevista a en Josep Pla, per exemple. Aquestes vivències durant la meva joventut em van despertar un esperit inquiet, àvid de noves experiències intel·lectuals. Tot i que de formació no tinc res a veure amb el món cultural –sóc biòleg especialitzat en temes mediambientals– aquesta inquietud vers la cultura no ha desaparegut mai. El que sempre m’ha agradat més ha estat llegir. Potser per això, en un moment determinat, vaig decidir fer una editorial i gaudir de la feina que feia. Unir les dues coses: l’afició amb el negoci.

Ll.B.: Desconec si Comanegra és una màquina de fer diners, però sí que sembla el lloc ideal per fer edicions acurades, rescatar autors i descobrir nous talents. Quins serien els trets diferencials de Comanegra?

J.S.: El que tenim molt clar és que no vàrem muntar aquest negoci per fer diners. Tot el que guanyem ho destinem a mantenir les persones que hi treballen i a tirar endavant; si la nostra intenció hagués estat guanyar diners hauríem començat qualsevol altre negoci, però no una editorial. El que sí que ens interessa, i el que ens fa il·lusió, és editar llibres dels que en puguem estar orgullosos. Molta gent em pregunta quina és la nostra línia editorial, i jo, sincerament, no sé què contestar. Som molt eclèctics: cosa que ens agrada, cosa que intentem publicar. I dic intentem perquè, últimament, el mercat no et fa les compres necessàries perquè determinades publicacions siguin solvent. Malgrat tot, sempre guardem un petit espai per publicar una o dues coses a l’any, que ja saps que el mercat no te les pagarà, però que creus que han de veure la llum. Els criteris per acceptar una proposta són dos: que a l’equip de Comanegra ens agradi molt el llibre en qüestió i que sigui de qualitat. Durant el procés d’edició, el que intentem és millorar-ne encara més la qualitat amb un bon procés de correcció, de maquetació, amb una estètica cuidada i un fantàstic disseny. Una altra de les maneres amb les que cuidem els nostres llibres és imprimint-los aquí, no fem res a fora. Aquest és el nostre objectiu: llibres de gent nostra per a gent nostra.

Ll.B.: Quin són els títols que us agraden més?

J.S.: Estem orgullosos de molts títols perquè, com t’he comentat, un dels criteris per publicar és que la obra tingui una qualitat indiscutible. Per posar-te un exemple, fa uns anys vam iniciar un treball de recuperació d’antics textos sobre Barcelona que ens semblaven importants i que, per desgràcia, havien caigut en l’oblit, estaven descatalogats. Vam encetar aquesta línia amb la reedició del Barcelona pam a pam, d’Alexandre Cirici Pellicer. Vam continuar amb un homenatge a Carandell i a la seva Guia secreta de Barcelona, amb el llibre Barcelona a cau d’orella de Xavier Theros. I ara estem posats de ple en un altre projecte que encara no puc anunciar, però que ens sembla que serà igual d’exitós. Un altre llibre del qual en vam fer la recuperació històrica va ser De boxeador a literato (1932), un petit llibret que narra la història del boxador català Pedro Roca, famós perquè no guanyava ni un sol dels seus combats i sempre quedava KO pels cops del seu rival. Arrel dels cops que va rebre al llarg de la seva carrera, li van treure la llicència i va decidir que es dedicaria a escriure. Evidentment, era un paio que no va quedar bé del cap; practicava una mena d’escriptura automàtica pròpia dels dadaistes. Crec que ho feia millor que els dadaistes i tot! El llibre és per petar-se de riure, i el que vam fer nosaltres va ser editar-lo en format facsímil i encarregar a en Julià Guillamon un llibre addicional, el Jamás me verá nadie en un ring. Tots dos llibres van junts en una caixa, i el llibre d’en Julià complementa el d’en Pedro Roca explicant com era la Barcelona dels anys trenta i la importància que va tenir aquest esport. La gent era tan aficionada a la boxa, que un combat podia omplir l’Estadi Olímpic! A tota la ciutat hi havia espais on es practicava el pugilisme, com el Gran Price. Fent aquest llibre ens ho vam passar molt bé i, a més, des del punt de vista del disseny n’estem molt satisfets; ens va quedar una peça molt bonica. Com veus, en general estem molt contents dels llibres que hem publicat i crec que seria més fàcil dir-te els dos o tres dels que no ho estem gens i ens agradaria no haver fet. Però, malauradament, ja els hem fet! (rialles).

Ll.B.: Teniu algun projecte del que es pugui parlar?

J.S.: Sí, et puc donar quatre avançaments que considerem molt interessants. Aviat sortirà del forn un llibre sobre esmorzars de forquilla molt complet: no només serà un receptari sobre un dels àpats més nostrats, sinó una guia dels millors restaurants de Catalunya on gaudir d’aquests plats. També traurem un llibre sobre Serrat, aprofitant que és l’aniversari dels cinquanta anys d’estar dalt dels escenaris, i que també sortirà per Sant Jordi. Pels petits i joves de la casa, estem preparant un àlbum il·lustrat preciós que es diu I et despertes, una meravella que desborda imaginació pels quatre costats. I també traurem Apocalipsi Uuuuuuuaaaaaaa, escrit per un dels escriptors de moda del moment, en Jaume C. Pons Alorda. L’Albert Serra va convidar a en Jaume al rodatge de la pel·lícula Història de la meva mort, i ell va aprofitar per fer una espècie de making-off escrit. Esdevé un llibre molt interessant perquè retrata com d’esperpèntic va ser aquell rodatge. Estic segur que la gent s’ho passarà molt bé amb el text, que va acompanyat d’unes fotos magnífiques d’en Quim Fernández.

Ll.B.: Per la fotografia de les mans què has triat?

J.S.: He triat dos objectes que estan vinculats. Un és un regal del meu pare, una talla de pedra i fusta de faig del Comanegra, la muntanya més alta de la Garrotxa i que dóna nom a l’editorial. La peça és feta a mà pel meu pare, que quan anava d’excursió o a caçar, de vegades s’asseia i feia talla amb el ganivet que sempre duia a la butxaca.. L’altre objecte és un petit ganivet, em recorda al meu pare perquè és el darrer objecte que portava a la butxaca quan va morir, a la Garrotxa l’anomenem sanagrills. El ganivet té sentit degut a la tradició de la meva família en el món de la carn. Quan de petit acompanyava al meu pare als assecadors de la fàbrica d’embotits, sempre portàvem un ganivet a la butxaca per tallar les llangonisses i fuets i, d’aquesta manera, comprovar si l’evolució del procés de l’embotit s’estava resolent correctament o no. I és per aquesta costum familiar, que duem un ganivet a la butxaca. Una pràctica cada vegada més complicada; avui en dia, passar ganivets per segons quins llocs és ben difícil!

Ll.B.: L’espai on us trobeu, l’antiga Fàbrica Lehmann, sembla un refugi dins de Barcelona. Em pots fer cinc cèntims de la seva història?

J.S.: És un espai curiós, oi? De fet, si estigués al Poblenou seria un indret prou comú, però que estigui al bell mig de l’Eixample propicia que l’envolti un halo d’encant. Abans era una antiga fàbrica de nines de porcellana, per això trobem una gran xemeneia a un costat del pati, on hi havia el forn. La fàbrica va tancar als vuitanta, i des de llavors s’ha anat reutilitzant: per aquí hi ha passat tallers de paletes, obradors dels típics lampistes i fusters del barri, i fins i tot una agència de transports. Fins al tombant del segle aquí hi van conviure artistes de diferents menes, com ceramistes o pintors. I actualment, s’hi han incorporat estudis d’arquitectura, dissenyadors com el Josep Abril, galeries d’art o la nostra editorial. És un espai singular i quan la gent ve a visitar-nos ho troba, com a mínim, diferent. En Sergio Vila-Sanjuán, fa poc va escriure un article sobre aquest lloc. (http://goo.gl/d9MCYI)

Deixo enrere la Nau Comanegra amb el bagatge cultural que les paraules de l’editor Joan Sala m’han transmès amb claredat i contundència. Captivat pels mots i els llibres que he pogut mirar, surto fora, a l’espai de la Fàbrica Lehmann. Camino una estona pel pati creatiu de l’Eixample esquerre, amb ganes de llegir més llibres i cercar més obres d’aquesta magnífica editorial, on la qualitat i l’amor per la cultura són al capdamunt del negoci.

TEXTE I FOTOGRAFIES: LLUÍS BUSSÉ © 2015
TWITTER: @LLUISBUSSE
E-MAIL: LLUISBUSSE@GMAIL.COM