Close-Up nº 33 : Joan Fontcuberta

Entrevista Close-Up

Avui estic de molta sort, he quedat a l’estudi de Joan Fontcuberta a Roca Umbert Fàbrica de les Arts. Fontcuberta és un reconegut artista visual català de trajectòria internacional. A la seva biografia de la Viquipèdia, trobareu que “és un fotògraf, docent, assagista, crític i promotor d’art especialitzat en fotografia”. En efecte, és un magnífic fotògraf, és un extraordinari docent, un reconegut assagista amb innumerables llibres publicats i premis, un crític rigorós i un gran promotor d’art contemporani, però per damunt de tot Joan Fontcuberta és un artista: crea, explora, descobreix, interroga, juga, gaudeix i fa participar al públic de les seves creacions, ja sigui als museus, a les exposicions de l’artista, a les escoles que participen de la seva obra o a la xarxa on podeu trobar vídeos i molta informació d’aquest creador universal. Es tracta doncs d’un artista en continua evolució, incansable, que cerca preguntes sobre la representació de la imatge, la veritat de la fotografia utilitzant eines informàtiques en el seu tractament i la seva presentació, de manera interactiva amb l’espectador.

Entre 1985 i 2001, l’obra de Fontcuberta va ser exposada en més d’una trentena de museus i sales d’art d’Europa, Amèrica del Nord i Japó. La seva obra ha estat adquirida per col·leccions públiques, especialment dels Estats Units (el Metropolitan Museum of Art, el Museu d’Art Modern de Nova York i l’Art Institute of Chicago), Alemanya (el Museum für Kunst und Gewerbe d’Hamburg), França (el Centre Georges Pompidou de París), Espanya (l’IVAM de València), i Argentina (Museu de Belles Arts de Buenos Aires).

Fontcuberta ha realitzat exposicions individuals del seu treball a centres importants d’arreu del món: el MoMA (Nova York, 1988), M.I.T. (Cambridge, 1988), Musée Cantini (Marsella, 1990), Art Institute (Chicago, 1990), IVAM (València, 1992), MNAC (Barcelona, 1999), Museum of Fine Arts (Fukui, Japan), Palazzo delle Esposizioni (Roma, 2001), ARTIUM (Vitòria/Gazteiz, 2003), Australian Center of Photography (Sydney, 2007), Palau de la Virreina (Barcelona, 2008), Reiss-Engelhorn-Museen (Mannheim, 2009), Museo Universitario del Chopo (Mèxic, 2011), CAIRN Réserve Géologique de Haute-Provence (Digne-les-Bains, 2012), Museu de l’Empordà (Figueres, 2012), Photoforum PasquArt (Bienne, 2012), Hasselblad Centre (Göteborg, 2013) i Maison Européenne de la Photographie (Paris, 2014).

Entre altres distincions, Joan Fontcuberta ha estat guardonat amb la medalla David Octavious Hill, atorgada per la Fotografisches Akademie GDL a Alemanya el 1988, i el 1994 va ser distingit Chevalier de l’Ordre des Arts et des Lettres pel Ministeri de Cultura de França, en ambdós casos com a reconeixement al conjunt de la seva activitat fotogràfica. El 1997 rep el UK Year of Photography and Electronic Image Grant Award, concedit per l’Arts Council de la Gran Bretanya; el 1998, el Premi Nacional de Fotografia, atorgat pel Ministeri de Cultura: el 2002, el Premi Internacional de Fotografia atorgat pel CRAF (Centre di Ricerca i Archivazione della Fotografia) de Spilimbergo, Itàlia; el 2011, el Premi Nacional de Cultura, atorgat per la Generalitat de Catalunya, i el Nacional d’Assaig, pel Ministerio de Cultura, i el 2013 el prestigiós Premi Hasselblad (l’equivalent al Premi Nobel en Fotografia).

Ll.B.: Com et vas apropar al món de la fotografia?

J.F.: L’interès inicial per la imatge va ser a través del còmic, dels “tebeos”. Quan era nano m’agradava llegir historietes gràfiques. Concretament recordo una sèrie que es deia Hazañas Bélicas, això va venir després de El Capitán Trueno i El Jabato. Va ser un primer contacte amb la narrativitat de la imatge. Poc a poc em vaig anar interessant, per exemple, en aquestes historietes gràfiques que tenien relació, desenvolupaven episodis de la Segona Guerra Mundial. Aleshores volia constatar, fins a quin punt, aquestes histories es corresponien amb fets que havien passat. Amb això em vaig anar interessant amb la història: col·leccionava revistes de vell al Mercat de Sant Antoni de la la Segona Guerra Mundial, de la Guerra de Corea, la Guerra Civil Espanyola. Anava allà, buscava revistes gràfiques, me’n recordo que hi havia una que es deia Adler, una altre que es deia Victory, és a dir, publicacions que en el seu moment eren de caire propagandístic. Retallava les fotografies, feia àlbums i anava seguint les històries de ficció, intentant buscar correlacions amb la realitat. Per exemple, els noms dels militars, la morfologia dels avions o dels tancs, etcètera. I d’aquí va ser l’entronc cap a la imatge des d’una perspectiva teòrica. Mentrestant aquesta curiositat em va a interessar-me per la fotografia. Recordo que un Nadal vaig rebre una càmera com a regal de Reis i així vaig començar a fer fotos. Em va entrar en cuquet de produir jo mateix imatges, freqüentant aviat clubs d’afeccionats. Poc a poc això va desenvolupar aquesta passió cap a la fotografia i cap a la imatge en general.

Ll.B.: Has estat guardonat amb molts premis i honors, recentment, el prestigiós Premi Hasselblad de Fotografia. Com a reconegut creador de imatges i fotografies, què demanaries per una banda al creador de imatges i al consumidor a qui va adreçades aquestes?

J.F.: Estem en un moment on la realitat no només està representada per imatges, sinó substituïda per imatges. Per tant, en la mesura que la imatge fa món, vol dir que condiciona la nostra vida. Fets recents com la tragèdia de Charlie Hebdo a París, demostra fins a quin punt la imatge pot arribar a convertir-se en casus belli, en motiu o pretext perquè maten o ens matin. Això vol dir què tant els que produïm imatges com els que llegim imatges tenim una responsabilitat. No es tracta només d’aproximacions estètiques o teòriques, sinó absolutament vitals; vinculades directament amb la vida i en el futur de l’espècie humana. Per tant, jo demanaria als que fem fotografies un rigor i unes exigències de responsabilitat, i per part del consumidors, els espectadors, una major educació crítica.

Ll.B.: Per la fotografia de les mans quin objecte has triat?

J.F.: He escollit un objectiu de la Canon que tinc. El que passa és que és un fals objectiu. I per tant jugo un altre vegada amb la ficció, amb l’engany, l’il·lusori. En realitat no és un objectiu sinó que és un recipient per posar-hi els llàpissos i bolígrafs en els que escric.

Ll.B.: Recentment has presentat l’exposició Stranger than Fiction (Més estrany que la ficció) al National Media Museum. Pots parlar dels projectes en curs?

J.F.: Aquesta és una exposició que recull sis projectes diferents sempre vinculats amb aquesta ambigüitat de la imatge, entre el document i la ficció. Lliguen bàsicament temàtiques emparentades amb la ciència. La ciència és una institució que sempre s’ha arrogat al monopoli de la veritat. Dóna la sensació que sigui l’única manera d’entendre la natura; és el filtratge que formateja la informació dels fenòmens del món. En aquestes sèries el que es fa és qüestionar justament aquestes autoritats interpretatives, per demostrar, en definitiva, que la veritat no existeix d’una manera absoluta. Això seria caure en un dogmatisme, sinó que sempre estem tractant amb punts de vista, en interpretacions. Lo que nomenem veritat no és més una d’aquestes interpretacions imposades des de la plataforma de poder. Tant, Fauna (1987) amb els animals; com Herbarium (1984), amb les plantes; com a Constel·lacions (1993), amb l’astronomia; com Sirenes (2000), amb la paleontologia, etcètera, vaig passant revista a tota una sèrie de disciplines de les Ciències Naturals. Fent sempre una mateixa pirueta, que és aquest engany que posa trampes a l’espectador, però també dóna claus perquè l’espectador pugui descobrir-les, i per tant, aprendre sobre el procés.

M’acomiado de Fontcuberta i abans de marxar em regala un llibre seu, titulat: Historias de la fotografía española: escritos 1977-2004, editat per Gustavo Gili amb la col·laboració del MACBA. Fantàstic! Doble premi: haver gaudit una estona amb el mestre de la fotografia i la possibilitat d’encetar una magnífica lectura els dies de pluja. Gràcies!

TEXTE I FOTOGRAFIES: LLUÍS BUSSÉ © 2015
TWITTER: @LLUISBUSSE
E-MAIL: LLUISBUSSE@GMAIL.COM