Close-Up nº 32 : Carles Singla


Entrevista Close-Up

Avui he quedat amb Carles Singla a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Feia un sol hivernal, força llum però no gaire calor. La xemeneia situada a l’antic conjunt fabril de Ca l’Aranyó, com un llapis de maons a la Plaça Gutenberg (campus del Poblenou), treia bocades blanques de vapor d’aigua que es confonien amb els núvols de cotó fluix. Els estudiants anaven i venien en totes direccions, alguns aprofitant l’estona per fer un mos a l’entrepà i llegir el diari gratuït. En aquell moment vaig pensar que serien els periodistes que tots nosaltres llegiríem i els rostres d’alguns escollits, homes i dones d’esguard jovenívol, serien les estrelles dels mitjans una vegada acabats els estudis i els màsters. Noves fornades, opinions pròpies, sang nova!

Carles Singla és llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra. Degà i professor titular de Periodisme, codirigeix el màster en Direcció de Comunicació de l’IDEC-UPF. Com a periodista ha exercit als diaris Avui i Diari de Barcelona, i ha col·laborat al setmanari El Temps i al diari El País. De les seves línies de recerca destaquen: Història del periodisme català del segle XX; Estil i redacció en premsa escrita; i Ètica i excel·lència en el periodisme contemporani.

Ll.B.: Com va ser el teu inici a la professió?

C.S.: Vaig començar Periodisme a l’Autònoma (UAB) el 84 i vaig acabar el 89. Com en aquella època feina no en faltava, al finalitzar la carrera ja estava treballant a l’Avui, a la secció de Cultura, que era el que a mi de debò em venia de gust de fer. Després de tres anys al diari Avui, vaig estar tres anys més al Diari de Barcelona. Mentre estava alDiari de Barcelona vaig començar a tenir estudiants en pràctiques. Aleshores em vaig adonar que m’agradava ensenyar a la gent el que jo ja havia après. En aquell moment s’estava creant la Universitat Pompeu Fabra i vaig començar a fer el programa de doctorat com a via per poder accedir a la docència. Al cap d’un any i mig va tancar el Diari de Barcelona, jo ja havia començat a fer classe, i em vaig trobar que m’havia convertit en professor i havia deixat el periodisme de diari.

Ll.B.: Com a professor, una de les teves línies de recerca és la “Història del periodisme català del segle XX”. Ha canviat molt el periodisme català del segle XXI, respecte el periodisme del segle XX?

C.S.: Ha canviat tant en les formes com en les estructures empresarials. No en el que seria la qualitat periodística, que continua sent la mateixa. I millor, fins hi tot, diria jo. Hi ha una tradició de periodisme català que s’ha anat consolidant amb el pas del temps. Però hi ha hagut una transformació molt gran, tant en els models d’estructures empresarials com, sobretot, en el vessant tecnològic, amb la digitalització.

Ll.B.: En què consisteix l’ètica i l’excel·lència en el periodisme contemporani? Qui posa els límits?

C.S.: Aquest és un tema que es ramifica molt; ens podria portar a moltes consideracions variades i a molts dubtes. Salvador Alsius, que va ser degà de Periodisme a la UPF, diu sempre que “l’ètica és el territori del dubte”. L’ètica genera molts dubtes. El que ens hauríem de preguntar és: què és l’excel·lència? Com ho podem fer per arribar a un periodisme que sigui excel·lent. Que sigui veritable. Que sigui útil. Que ajudi als ciutadans en aquella definició nord-americana, ser més capaços de governar-se a sí mateixos. Això avui dia és molt difícil tal com està el panorama dels mitjans de comunicació. Un periodista pràcticament només pot actuar deslliurat de tota mena de pressions si ell és el seu propi amo, i encara ni així. Això vol dir actuar amb unes estructures molt petites que limiten molt la capacitat d’aprofundir, de donar cobertura de qualitat a determinats temes que requereixen recursos. En estructures grans el periodisme està sotmès a molts condicionants i a moltes pressions, però amb estructures petites el periodista individu no té la capacitat d’aprofundir, de denunciar i elaborar uns productes de prou qualitat i que tinguin el mateix impacte que si al darrere hi ha estructures grans. Però, gràcies a la tecnologia, en part, aquesta situació poc a poc es va anivellant.

Ll.B.: Respecte el darrers esdeveniments, per exemple, això que va passar al setmanari Charlie Hebdo, o altres fets que trasbalsen la vida del ciutadà. Es dóna un efecte estrany amb les notícies: una setmana es parla d’una cosa i la següent d’un altra, i el que va succeir fa uns dies queda soterrat. Ningú recorda i reflexiona prou; tot gira en el temps present, en una mena d’immediatesa fascinant i mediàtica, massa global. Sembla que hi hagi una tendència. Passa això?

C.S.: Passa. Un dels problemes que té el periodisme avui en dia és que els arbres no ens deixen veure el bosc. Cada dia surten molts arbres. Aleshores parem massa atenció a l’actualitat, a l’immediat, a la rapidesa, a l’últim tuit. El temps és un element tant escàs que com que sempre estem pendents de l’últim que ha passat, no ens en queda per pensar, per tenir una visió més reposada, més reflexiva, de les coses que passen.
Aquesta també és una de les mancances que té el periodisme. Per un periodista com a individu, fins i tot en un gran mitjà, és molt més fàcil i barat, en mots casos, seguir l’actualitat puntual i explicar-la immediatament, que no oferir una informació més extensa, amb un treball de reflexió, de contrastar les informacions, de buscar experts que ajudin a situar-la. Tot això demana temps i mitjans i, en conseqüència, no es barat. La situació condueix a que sigui molt més fàcil anar cap un periodisme que consisteix només a fitxar-se en els arbres que broten i creixen a gran velocitat però ignorar el bosc.

Ll.B.: Per a la fotografia de les mans, quin objecte has escollit?

C.S.: Un gat! –Carles Singla em mira i riu divertit, amb uns ulls de nen entremaliat–. Com no era possible portar el gat de debò que tenim a casa, he portat aquest gat xinès que tinc al despatx. El de debò es diu Cric, es un gat ros, tigrat, de carrer, que va néixer al jardí de costat de casa.
Aquest que he portat el veus sovint a la Xina o a Hong Kong, a l’entrada dels establiments, per atreure als clients, per desitjar bona sort. Aquest me’l va regalar la meva dona i venia amb uns papers amb paraules impreses, per retalllar-ne un i enganxar-li a la pota que belluga. Representa que d’aquesta manera atreu el concepte que hi ha a la pota. Jo normalment hi tinc enganxat un paperet que posa “Felicitat”.

Ll.B.: Com veus el periodisme en format paper respecte el periodisme en digital?

C.S.: En els països occidentals els diaris en paper han anat desapareixent o reduint tiratges i perdent ingressos. La majoria han anat derivant a una edició digital. El problema és que els ingressos que es generaven tradicionalment a través de la publicitat i de la venda de les edicions en paper no s’han pogut traslladar amb facilitat a les edicions digitals. Molts anunciants que sortien en un diari en paper, en el moment de la digitalització, no s’anuncien a l’edició a Internet del mateix diari, sinó que s’anuncien directament a Google, o a Facebook, per entendre’ns. Això produeix una minva terrible d’ingressos als mitjans tradicionals. D’altra banda, els diaris han optat, en molts casos, per els continguts a Internet de forma gratuïta, amb la qual cosa ells mateixos han facilitat la fuga de lectors. L’esperança que captant lectors gratuïtament a Internet s’aconseguiria atreure el flux de publicitat no ha funcionat d’una forma automàtica.
Ara veiem com es generalitza l’ús de dispositius com smartphones, tablets, lectors de llibres electrònics, que permeten amb relativa comoditat accedir als diaris en qualsevol lloc, en qualsevol moment. I a més a més, a informació molt actualitzada. El que és segur que no desapareixerà, és evident, és el periodisme escrit. Però el producte diari, tal i com l’hem conegut, en els últims dos-cents anys, és probable que arribi un moment on s’acabi extingint del tot.

Ll.B.: L’usuari, el potencial consumidor de la notícia, deriva cap a un consum de la imatge molt bèstia. Fins al punt que sembla que existeixi un tendència a veure imatges de notícies i no llegir-les. Potser veient la notícia a la televisió, al Twitter, ja en té prou i s’estalvia de comprar el diari.

C.S.: Ens guiem cada vegada més per l’impacte. Segur que consumin més tuits que no reportatges de tres pàgines. Cada vegada disposem de menys temps i de més estímuls que competeixen entre ells per captar la nostra atenció. I la quantitat de temps que podem dedicar a cada un, cada vegada és menor. Per això és més fàcil sentir-se atrets per flaixos, per imatges, per textos molt curts.

Ll.B.: Llegir un titular, veure la foto, i ja està. Ja en tenim prou.

C.S.: El problema, moltes vegades, ve d’això: la enorme competència que hi ha entre els diferents estímuls que volen atreure la nostre atenció. I el temps per repartir entre tots ells és el mateix. Cada vegada està més repartit.

Ll.B.: La Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra té un segell molt especial, que hi destacaries?

C.S.: Crec que la Facultat s’ha distingit sempre per la seva voluntat de donar una formació que sigui alhora molt sòlida però també molt orientada cap a l’exercici professional. És una Facultat molt professionalitzadora en el tres graus que ofereix, tant a Periodisme, com a Comunicació Audiovisual, com a Publicitat i Relacions Públiques. Per fer això, des de sempre, s’ha optat per un model que combina un nombre relativament baix de professors permanents –que estem dedicats a la universitat a jornada completa i que fem recerca– amb un nombre molt significatiu de professionals en actiu, que tenen un bona capacitat docent i que ens permeten tenir un vincle i un coneixement molt actualitzat de com s’està vivint i com s’està treballant en el món professional.
També és cert, que aquesta Facultat, comparada amb d’altres, té un nombre d’estudiants reduït, la qual cosa permet també donar una atenció i un servei més personalitzats, dins del que permeten les xifres.

Ll.B.: Com a projecte o línia de recerca, que estàs fent?

C.S.: Ara estic en la fase final d’un projecte que va iniciar en Salvador Alsius, que es diu Periodisme integrat a Europa. Es fa conjuntament amb quatre universitats: una de Romania, una de Dinamarca, una de Suècia i una de França. Busca maneres de millorar la formació dels periodistes per tal que siguin capaços de treballar o de generar productes per els diferents canals: premsa, ràdio, televisió, i Internet. És un projecte que molt orientat cap a la docència. Comporta reunir exemples de bones pràctiques i la creació d’una plataforma informàtica. La idea és que estudiants de diferents universitats puguin aportar continguts a aquesta plataforma i després ells mateixos poden generar diferents productes: notícies, reportatges… Això tindrà una fase de prova aquí, a la Universitat Pompeu Fabra durant el mes d’abril, i finalment, el projecte es clourà amb un Congrés, el mes de juny vinent.

M’acomiado de Carles Singla amb una sensació de felicitat extraordinària. No pels efectes del gat xinés del seu despatx, sinó perquè és un magnífic professional i una persona amb qui pots parlar i aprendre coses. La simbiosi periodista i docent és perfecta, perquè en el seu cas et transmet el coneixement de forma clara i entenedora. Allò que de vegades trobem a faltar en el periodisme diari, en qualsevol de les seves quatre potes: ràdio, televisió, Internet i premsa. Jo, si fos estudiant i volgués estudiar Comunicació, no ho dubtaria, em matricularia a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Només cal veure als estudiants del Campus de la Comunicació – Poblenou: els veig contents perquè fan el que volen fer, i, al meu criteri, han triat força bé.

TEXTE I FOTOGRAFIES: LLUÍS BUSSÉ © 2015
TWITTER: @LLUISBUSSE
E-MAIL: LLUISBUSSE@GMAIL.COM