CLOSE-UP nº 3 : Victoria Cirlot | Cat

CLOSEUP n3 CAT

ENTREVISTA CLOSE-UP

L’ensenyament és una de les passions de Victòria Cirlot, vocació que porta cultivant amb gran èxit al llarg de la seva meteòrica carrera. Els seus alumnes l’adoren. Però ella, a més de ser una excel·lent professora, brilla amb llum pròpia com una estrella a la bòveda celeste, o bé, muta en forma de palpitant nebulosa, reflectint així l’etèria llum del coneixement arcà que arriba fins a nosaltres. De vegades, la imagino descalça per viaranys de manuscrits, obrint-se pas entre volums lleugers, amb el ressò dolç de les imatges il·luminades per autors anònims, potser a la catedral del temps, on res succeeix, excepte la respiració que ens recorda que seguim vius. La veig al costat de meravelles inimaginables, fins que escull alguna i aconsegueix traslladar des de la nit de l’edat mitjana el testimoni de la saviesa que molt pocs mortals coneixen. És un veritable luxe que la convidada d’avui em honori amb la seva presència.

Ll.B.: Estàs preparant un nou llibre, de què tracta?

V.C.: És un llibre sobre el Graal. He estat tota la meva vida explicant-ho a classe. Però ha estat fa dos anys que vaig decidir fer un llibre, que en realitat per a mi és un llibre d’estudi. Jo notava que em faltava saber moltes coses. I d’alguna manera, en pensar de fer un llibre i no tant la classe per al dia següent, això m’ha permès aprofundir molt en tot el material que hi ha entorn del Graal. Fonamentalment són textos, però també imatges. La història del Graal, en l’Edat Mitjana, s’escriu en manuscrits, que són il·lustrats. Aquesta aproximació al manuscrit per a mi ha estat molt interessant, entre altres coses, m’ha permès entrar en contacte amb les miniatures que ho van il·lustrar. El llibre s’ocupa de l’època de la construcció del mite del Graal a Europa, entre 1180 i 1230. Són cinquanta anys d’escriptura febril. És realment apassionant veure, com una obra literària, El conte del Graal de Chrétien de Troyes, va poder desencadenar tal efervescència d’escriptura. Realment el Graal és un fenomen d’escriptura.

Ll.B.: Si…

V.C.: De la punta de ferro blanc de la llança hi surt una gota de sang que va relliscant pel l’asta fins a la mà del donzell que la porta, no deixa de ser una imatge que podem relacionar amb l’escriptura mateixa. És com la ploma. La ploma de la qual surt la tinta que cobreix la pàgina de pergamí. És una imatge, que em sembla molt semblant a la canya de pescar que Virginia Woolf va deixar a la vora del riu abans de suïcidar-se.

Ll.B.: (… Submergint el cos al riu, amb les butxaques plenes de pedres, per no sortir a la superfície …)

V.C.: Un signe de “Aquí deixo l’escriptura”. Aquesta canya funcionava com la ploma, com la llança sagnant, que a més de ser la llança que travessa el costat de Crist en la poètica del Graal, a més d’això, també és un objecte que es pot relacionar analògicament amb la ploma i la tinta. De fet, el pergamí, a l’edat mitjana, té un caràcter corpori, molt important. Fins a tal punt que hi ha imatges de Crist en que el seu cos és un pergamí. La sang de Crist va relliscant pel pergamí, de manera que gairebé es confon sang i tinta. Del mite del Graal, jo pensava que el que més em anava a interessar era justament l’aspecte del mite. I en realitat el que més m’ha interessat és l’escriptura. L’efervescència de l’escriptura i com els autors, que van seguir a Chrétien de Troyes, van dialogar amb ell. El citen constantment i això en una cultura com la del manuscrit que no s’interessa per l’autoria.

Ll.B.: Dubtosa…

V.C.: El manuscrit no reserva un lloc al nom de l’autor. El nom de l’autor surt per aquí: en el pròleg, a l’epíleg, enmig de l’obra … I no obstant això, tots els autors que van tractar el Graal, gairebé tots, implícitament o explícitament, es refereixen a Chrétien de Troyes. És apassionant veure com un autor escriu una obra que és un enigma i com els altres tracten d’oferir respostes, interpretar. I treballen sobre això buscant les formes de comprendre el llegat de Chrétien de Troyes. Això m’ha semblat realment meravellós.

Ll.B.: Parla una mica de la interpretació d’autors posteriors a Chrétien de Troyes, com Wolfram von Eschenbach.

V.C.: Wolfram d’Eschenbach escriu el seu Parzival, i en l’epíleg cita Chrétien de Troyes. La seva obra segueix argumentalment a la de Chrétien, però l’acaba i afegeix moltes coses. Busca aclarir l’enigma, desfer l’ambigüitat de Chrétien i per a això argumenta les seves interpretacions introduint el discurs científic de l’època (astrologia, lapidaris, herbaris). El que és interessantíssim en l’obra de Wolfram és com s’obre al món islàmic i ho fa mostrant una gran fascinació. Una de les escenes més cèlebres de l’obra és quan apareix Kundry al final citant els noms dels set planetes en àrab. No oblidem que Wolfram escriu en l’època de la Quarta Croada.

Ll.B.: Si…

V.C.: Imagina’t: en plena contesa entre cristians i els que ells anomenaven ‘pagans’! Wolfram situa l’origen de la llegenda a Toledo. És a dir, a la cruïlla de cultures jueva, àrab i cristiana. De tota manera, la idea del diàleg de les tres religions ja apareix en l’obra d’Abelardo, i després això serà reprès per Ramon Llull. Amb tot, Wolfram té la seva manera peculiar de presentar les tres cultures, les tres religions. Jo diria que l’obra de Wolfram és molt moderna, també pel que fa al tema de l’amor, ja que mentre a la poètica del graal l’heroi es presenta com un asceta, verge i cast, Parzival és un cavaller casat i la conquesta del graal passa per la conquesta de la dona.

Ll.B.: És clar.

V.C.: En realitat, cadascuna de les obres que formen la poètica del graal assumeix posicions diferents pel que fa a molts assumptes entre els quals destaca les croades. Crec que no és possible deslligar la imaginació sobre el graal del fenomen històric de les croades. Però cada autor es posiciona de manera diferent. T’acabo d’explicar de Wolfram. Però, per exemple, l’autor anònim de Perlesvaus escriu una obra clarament violenta i tota ella animada per l’esperit de les croades. El més sorprenent de tot és pensar que el Graal surt com una resposta davant la pèrdua de Jerusalem. Jerusalem es va perdre definitivament en 1187. El conte del Graal de Chrétien és abans (1181). Però ja se sabia que s’anava a perdre Jerusalem.

Ll.B.: En efecte.

V.C.: És la idea de la pèrdua com una cosa extraordinàriament productiva. Peter Sloterdijk, fa poc, deia: “De l’ensorrament, de la destrucció de la polis, surt la filosofia grega”. Aquesta dialèctica em sembla també interessant. El que pot generar la pèrdua. Jo crec que, davant del Sant Sepulcre i la seva conquesta està el Graal. Una recerca imaginària i no la conquesta fetitxista l’objecte.

Ll.B.: No és el material, és l’imaginari.

V.C.: Exacte. La poètica del Graal sembla dir: “Deixem-nos de creuades, que total, què més ens dóna! I busquem el Graal”.

Ll.B.: Hi ha una frase relacionada amb la recerca, la “Queste” (La queste del Saint Graal), la recerca, que ve a dir: “Veure és conèixer”.

V.C.: A l’Edat Mitjana, sí, i sobretot al Gòtic. Hi ha un llibre excel·lent d’un historiador de l’art francès, Roland Recht, publicat el 1999, que es diu “Li croire et li voir: introduction à l’art des cathédrales (XIIe-XVè siècles)”. Recht planteja que el gòtic, davant tota la tradició anterior (Otto von Simson, Panofsky, Duby, etcètera) no és tant l’encarnació de teologia de la llum, com l’absoluta exigència de visibilitat. Des del seu punt de vista, la catedral gòtica no és sinó un suport per veure.

Ll.B.: Si.

V.C.: És una idea que em sembla excel·lent . I dins del mite del Graal pot comprovar-se la importància de la visió. En els seus primers plantejaments la història del Graal es presenta al principi com un mite on el fonamental és la pregunta. I aquí Lévi-Strauss, amb el seu coneixement estructuralista de mitologia, ens diu: “Hi ha dos tipus de mites: aquell on l’heroi ha de respondre. És a dir, Èdip. I aquell on l’heroi ha de preguntar. És a dir: Perceval”. Lévi-Strauss parla dels mites edípics i mites percevalians . El castell del Graal, davant l’Esfinx, és una resposta. Però perquè respongui has de preguntar. Davant l’Esfinx que és una pregunta, l’heroi ha de respondre. El mite del Graal planteja la vida des de la via interrogativa. Fixa’t, que al cap a la fi, això està d’acord amb l’escolàstica i la idea de la manera de coneixement a través de la pregunta, la quaestio. Tot això és el que s’especula al voltant de la llegenda del Graal, almenys en una primera etapa. Perceval hauria d’haver preguntat per què sagna la llança i a qui se serveix amb el graal, ja que tots dos objectes el deixen meravellat. Chrétien de Troyes està pensant la vida des d’una postura filosòfica.

Ll.B.: No pregunta, al principi.

V.C.: En efecte, Perceval no pregunta. I aquest és el seu fracàs, el seu silenci. Els autors que van seguir a Chrétien, van donar voltes i més voltes a aquest assumpte, fins que de sobte, la pregunta s’elimina de la història. Davant el graal no cal preguntar, cal veure. Roland Recht destaca que el moment fonamental de visibilitat a la catedral gòtica és quan s’alça l’hòstia en la consagració de la missa. El bisbe de París, a principis del XIII, va recollir l’exigència del poble de veure l’hòstia consagrada. A la Catedral de Barcelona, ​​el lloc d’elevació de l’hòstia coincideix amb la clau de volta que representa la crucifixió. El que cal veure no és l’hòstia, sinó el cos de Crist i això és el que succeeix en una de les obres que conclouen amb l’efervescència creadora entorn del graal. Em refereixo a l’obra en prosa, La Queste del saint Grial, datada cap a 1230.

Ll.B.: Si.

V.C.: Una de les escenes finals de la Queste té lloc al castell de Corbenic, el nom que es dóna en aquesta obra al castell del Graal. Allí estan reunits els cavallers escollits, Galaad, Perceval i Boores que assisteixen a l’aparició del bisbe Josefés i al ritu eucarístic. Ells van veure com del calze sortia una figura d’un nen amb la cara envermellida i també com aquest nen de sobte es transforma en un home que mostra les ferides per tot seguit donar la comunió. Aquesta és l’experiència visionària, que només podran tenir els elegits, la cavalleria celeste. Però aquesta no és encara la visió oberta. Aquesta passa al palau espiritual de Sarraz i és Galaad només qui la contempla. És aquesta una visió sense imatges, impossible de descriure i de representar.

Ll.B.: Te quería preguntar acerca de una de tus autoras preferidas…

V.C.: Hildergard.

Ll.B.: Sí.

V.C.: A mi m’ha ensenyat molt Hildergard von Bingen.

Ll.B.: Parla’m d’ella, quan canvia la veu i ho fa en primera persona: “Jo vaig veure. Jo vaig escoltar…” Una mica la seva experiència visionària: l’ull interior.

V.C.: És l’obertura de l’ull interior, l’ull del cor, l’ull de la ment. No es veu amb l’ull físic, però es veu amb això, el que els medievals anomenaven “els sentits espirituals”. Per a mi Hildegard ha estat realment la gran mestra.

Ll.B.: Va ser una mica trencadora en la seva època.

V.C.: Des que em vaig trobar amb Hildegard el 1997 i vaig començar a treballar-hi, mai m’ha abandonat. Sempre ha estat aquí, fins ara. El món visionari del mite del Graal ho he entès a partir de Hildergard von Bingen. I ha estat la dificultat d’entendre a Hildegard en el tan llunyà segle XII el que em va portar a establir comparacions entre l’Edat Mitjana i el segle XX.

Ll.B.: Després fas un salt i enllaces amb el surrealisme, no?

V.C.: Sí, perquè de sobte em vaig trobar amb el llibre de Max Ernst, “Escriptures”. I em va sorprendre molt: “Això és el que diu Hildegard!” És clar, cadascú ho diu a la seva manera, d’acord amb la seva pròpia època. Però va ser arran d’això que em vaig dedicar als estudis comparatius d’Edat Mitjana i segle XX, que per a mi han estat fonamentals. Perquè crec que mútuament se il·luminen. Vull dir que al costat de Hildegard, Ernst cobra una sacralitat que podria passar desapercebuda, i al costat d’Ernst, l’absoluta alteritat d’Hildegard es desfà en part.

Ll.B.: El surrealisme s’ha banalitzat molt…

V.C.: Sí. En Escriptures Ernst relata amb tot detall les seves experiències visionàries, fechándolas amb precisió, aquelles que van estar en l’origen del descobriment de les dues tècniques més significatives del seu art: el collage i el frottage.

Ll.B.: Sí.

V.C.: Dues tècniques tan importants com el collage i el frottage al segle XX, neixen de dues experiències visionàries. Les facultats d’Ernst es desperten per la combinació de materials diversos, per la textura erosionada d’un parquet. Però això no és nou. Estem davant la famosa lliçó de Leonardo: mirant un mur pots veure meravelles, si ho mires atentament i t’esperes.

Ll.B.: Distingim potser entre artistes més visionaris, que treballen en l’experiència més mística, i altres que són més materials, en el sentit que a través de la tècnica descobreixen.

V.C.: Podríem parlar dels artistes imaginatius i els mimètics.

Ll.B.: Sí.

V.C.: Els que reprodueixen el que estan veient a l’exterior, davant l’artista del món interior.

Ll.B.: Hi ha com dos camins.

V.C.: Sí, clarament. Serien els dos extrems. Després hi ha moltes gammes, és clar. Però en principi, jo crec que són els grans pols de la creació.

Ll.B.: Exacte.

V.C.: Encara que en un estat pur el segon no seria creació: la mimesi i la reproducció… Una obra pot semblar reproductora de la realitat exterior, però també descobreixes que hi ha tot un món interior.

Ll.B.: Bé, és el que sol dir-se de Picasso: un artista amb molta tècnica però a part té un geni natural que li permet anar evolucionant a una marxa vertiginosa. Imparable.

V.C.: Sí. A més hi ha una cosa que és veritat: jo crec que hi ha qui veu més i qui veu menys.

Ll.B.: És clar.

V.C.: Jo crec que això és absolutament cert. Hi ha gent que veu moltíssim, no?

Ll.B.: Sí…

V.C.: I hi ha qui no veu res. En l’ull, l’ull físic, també hi ha moltes qualitats. Recordo que anava un dia amb un amic meu, que era fill d’un gran pintor, Rudolf Häsler, el hiperrealista suís que pintava meravellosament… Anàvem per la Rambla i em diu: “Amaguem-nos!, ¡Sortim d’aquí! …”

Ll.B.: ¡Ha-ha!

V.C.: “Aquest, que no ens vegi!”, Va dir. “Però si està molt lluny”, vaig contestar. “Tu no saps el que veu aquest home! És fotògraf!, Ho veu tot!”. Jo em moria de riure. Em va fer gràcia, però és veritat: la persona que exercita l’ull, veu molt més que la que no ho fa. Això és cert. No només pots percebre el món exterior d’una manera molt més intensa, sinó que a més pots elaborar o poden sorgir espontàniament imatges que no existeixen fora. La capacitat de mirar és molt important.

Ll.B.: És veritat. Ara, si em permets, voldria preguntar sobre aspectes més personals. Et vaig demanar que portessis un objecte personal, alguna cosa que t’agradés i has portat una pedra preciosa …

V.C.: Aquesta pedra m’ha acompanyat sempre. Sempre l’he tingut sobre de la meva taula. M’agrada tocar-la. Toca.

Ll.B.: A veure … Sorprenent!

V.C.: Té una textura que és molt peculiar. Jo sempre m’he identificat amb aquesta pedra. De tant en tant l’agafo. Era de la col·lecció (de pedres prehistòriques) del meu pare. Com els bronzes que també m’agraden molt, per la textura, per la pàtina, no?

Ll.B.: Sí.

V.C.: El meu pare sempre ens deia: “Cal tocar!”. I és veritat (…) les armes, el bronze, també peculiarment. El bronze és una cosa que has de tocar perquè és una altra cosa.

Ll.B.: Bé, estem una mica acostumats a veure, a sentir, però no connectem els sentits. Tot es potencia, si participem de més d’un sentit.

V.C.: És el que en mística es diu la sinestèsia. Veure els sons, sentir els colors … I el tacte.

Ll.B.: Hi ha una tendència cap a l’ordre. Si llegeixo poesia, únicament llegeixo. Si escolto música, només escolto …

V.C.: Hauríem de combinar més.

Ll.B.: Passant a una altra cosa: parla’m una mica de l’exposició del teu pare, a l’Arts Santa Mònica, crec que va ser el 2011: “L’habitació imaginària”.

V.C.: És molt bonica la història de “L’habitació imaginària”. Quan va morir la meva mare, que va ser a l’agost de l’any 2008, ens vam veure en l’obligació de desfer la casa del carrer Herzegovino. La meva germana i jo teníem la sensació que el despatx del meu pare, d’alguna manera, podia ser objecte d’una exposició: amb les seves armes, amb els llibres, amb tots els objectes que el tenia i que s’havien conservat tal qual a casa de la meva mare. Davant la imminent desaparició de la casa, la idea de l’exposició es va fer més urgent. Llavors recordo que vaig parlar amb Vicenç Altaió que estava totalment d’acord amb fer l’exposició del despatx. Però la cosa es va anar retardant una mica. I un dia, vaig quedar per parlar de l’exposició amb Enrique Granell, que és qui es va encarregar de fer la gran exposició del meu pare al IVAM de Valencia, amb un catàleg excel·lent. És la primera obra important que es va fer sobre el meu pare. Li vaig explicar sobre la idea de fer aquesta exposició de l’habitació, del despatx. I l’Enrique, que sempre té idees molt genials, de sobte em mira i em diu: “Escolta, això del despatx del teu pare, mira, poses una entradeta a Herzegovino i ja hi ha està!”. Al mi em va venir el riure. I va afegir: “En canvi, jo el que faria, és L’habitació imaginària.”

Ll.B.: Genial…

V.C.: A mi em va semblar una idea fantàstica. A Enrique del meu pare li interessa sobretot la primera època. En canvi a mi el que interessa és sobretot l’autor de Bronwyn que és l’autor que jo conec. A Enrique li agraden els anys 40 i 50 i li fascinen llibres del meu pare com Fires i atraccions. Ell volia fer una exposició on estiguessin totes les coses de les fires: “Podem posar una sínia, conec un lloc on estan guardades“. A mi em semblava una idea meravellosa. Però després ens van deixar un espai molt petit impossible per qüestió d’espai. Tot i que no hi va haver sínia (noria), la idea de les fires i atraccions imperava en aquell petit espai. El catàleg em sembla boníssim. És una ostentació del que significa posar les imatges juntes. De com el significat surt sol. Enrique escriu i explica molt poc. La idea és que cal mostrar. A l’exposició hi havia també tota aquesta part del que era el cinema que és fonamental en l’obra del meu pare.

Ll.B.: És veritat.

Deixem aquí l’entrevista. Acabo el cafè. Sortim fora, a la recerca d’algun espai per realitzar les fotografies. És un dia gris, ennuvolat, però el meu cor està il·luminat.

Text i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @ lluisbusse
Correu electrònic: lluisbusse (at) gmail.com