Close-Up nº 29 : Bàrbara Viader

Entrevista Close-Up

Bàrbara Viader ha aconseguit situar el CEIB (Centre d’estimulació infantil de Barcelona) com un dels llocs de referència per a l’estimulació i la rehabilitació pediàtrica. Ella i el seu equip treballen per millorar el desenvolupament neurològic, mitjançant la teràpia i l’estimulació, seguint sempre un màxim rigor científic i terapèutic. Són especialistes en detectar i reconduir alteracions com la disfunció en la integració sensorial, el TDA, la hiperactivitat, les alteracions conductuals, social i/o emocionals, el trastorn de la coordinació motriu, les dificultats de motricitat fina, i algunes alteracions en el llenguatge i en l’aprenentatge.

Ll.B.: Què vas estudiar abans de ser la fundadora i directora del CEIB?

B.V.: Vaig estudiar la diplomatura en teràpia ocupacional UAB (avui en dia grau universitari). Aleshores una vegada finalitzats aquests estudis me’n vaig anar a Bogotà, a fer l’especialització en Pediatria i Educació a la Universitat Nacional de Colòmbia, on tot el que fa referència a l’àmbit pediàtric està molt desenvolupat i rep molta influència dels Estats Units. Allà hi ha postgraus, màsters i formacions específiques de teràpia ocupacional en pediatria. Això va ser l’any 2001. Llavors vaig tornar per formar-me en integració sensorial, per una banda als Estats Units (amb la Universitat del Sud de Califòrnia), a Colòmbia i també a Anglaterra (amb la Universitat de Liverpool).

Ll.B.: Déu n’hi do!

B.V.: Sí, durant un quants anys vaig anar viatjant molt, des del 2001 fins al 2006 per tenir tota la formació que necessitava. Després, finalment a Barcelona, vaig fer el màster en neurociències amb la Universitat de Barcelona, que compta amb més reconeixement a nivell europeu, perquè hi tenen accés metges, biòlegs, químics, psicòlegs, etc. Aquest és el meu recorregut de formació des de l’any 2001, que ja vaig començar a fer teràpia amb nens i fins a data d’avui que encara en segueixo fent.

Ll.B.: Què feu al Centre d’Estimulació Infantil de Barcelona (CEIB)? Quina seria la metodologia científica emprada?

B.V.: Nosaltres ens basem en les neurociències i els principis teòrics que es coneixen avui en dia: la plasticitat cerebral, la velocitat dels neurotransmissors, la complexitat de la xarxa de connexions neuronals, la necessitat del cervell de rebre estimulació sensorial-motriu per tal de desenvolupar habilitats superiors. Tots aquests són els fonaments de la integració sensorial, que es tracta d’una teoria que va desenvolupar la doctora i terapeuta ocupacional Jean Ayres, que compta amb un bon reconeixement científic. A data d’avui s’estan duent a terme cada vegada més estudis científics per trobar mètodes mèdics de diagnòstic, i per donar una màxima validesa a la intervenció terapèutica. El diagnòstic del desordre en el processament sensorial (trastorn de la integració sensorial), es fa mitjançant proves estandarditzades com el test SIPT (Sensory Integration and Praxis Test), i el test Sensory Profile (Perfil Sensorial). Als Estats Units la recerca científica es centra en bona part en trobar proves mèdiques per a una màxima validesa diagnòstica: ressonància magnètica funcional, per exemple, o d’altres proves, que ho evidenciïn mitjançant neuroimatge.

Ll.B.: Quins han estat els objectes de la fotografia de les mans?

B.V. N’he triat dos. El primer és una representació del cervell i del sistema nerviós central, perquè il·lustra la base de la nostra mirada cap als infants. El nostre fonament és la neurociència. I també perquè representa l’origen de moltes de les dificultats que presenten els nens avui en dia: trastorn per dèficit d’atenció, hiperactivitat, dificultats de coordinació motriu, alteracions d’aprenentatge, dificultats emocionals, relacionals, de llenguatge, etc. Moltes vegades totes aquestes dificultats parteixen d’un mal funcionament cerebral. Per això aquesta imatge, aquesta estructura cerebral dóna una base a la mirada de la nostra intervenció terapèutica. Evidentment la nostra mirada és molt més àmplia i tenim en compte altres aspectes com l’escola, la família, els interessos del nen i els aspectes més motivacionals. I l’altre objecte que he triat és una joguina: en representació simbòlica del jugar. Nosaltres com a terapeutes ocupacionals utilitzem el joc com a eina principal en la rehabilitació. Els terapeutes ocupacionals tenim com a missió utilitzar l’ocupació per rehabilitar a les persones. En el cas del nen l’ocupació principal és el joc. És a través del joc que el nen aprèn: experimenta, descobreix el món, explora amb les sensacions. Fem servir el joc per estimular el cervell, i sobretot per modificar l’organització interna. Perquè el joc ens permet aprofitar al màxim la plasticitat del cervell. El cervell en els infants és tan plàstic que cal aprofitar-lo! I la millor manera de fer-ho és a través del joc. Per això he triat un joc i un cervell.

Ll.B.: En principi quin seria el grup de persones a qui va dirigida la teràpia al CEIB?

B.V.: Inicialment va dirigit a nens que tinguin des de pocs mesos fins a catorze anys aproximadament, tot i que en alguns casos apliquem la teràpia també fins el divuit anys. Beneficia a tots els infants i adolescents que tinguin dificultats de processament sensorial: hipersensibilitat sensorial, dificultats per concentrar-se, hiperactivitat, dificultats de coordinació motriu, dificultats d’aprenentatge, de percepció, de comprensió de l’entorn, alteracions en la conducta i dificultats en la gestió emocional. És a dir, nens que tenen la possibilitat de tenir un bon desenvolupament, però que el seu cervell no està ordenat i no està processant correctament la informació. Inicialment la teràpia d’integració sensorial va ser descrita per aquests tipus d’infants, que no tenen cap lesió neurològica, ni desordres genètics, ni alteracions en el desenvolupament, però que les dificultats sensorials tenen un impacte negatiu en el seu dia a dia. Què ha passat? Al llarg dels anys, s’ha vist que la teràpia d’integració sensorial també beneficia a infants que tenen altres tipus d’afectacions més severes del desenvolupament, relacionades amb lesions neurològiques, paràlisis cerebral, autisme (TEA), síndrome de Down, síndrome d’Asperger, Síndrome de Williams, Síndrome X fràgil, entre d’altres. Què passa? Aquests infants tenen un cervell que és disfuncional. Aquesta disfuncionalitat orgànica, ve donada ja sigui perquè hi ha una lesió, una alteració genètica, o de vegades metabòlica, i fa que el cervell no processi correctament la informació sensorial. Així, la teràpia d’integració sensorial és una ajuda més per aquest infants, que necessiten un abordatge terapèutic molt ampli a nivell multidisciplinari.

Ll.B. A banda feu altres activitats externes al CEIB: colònies, cursets de formació específics pels pares o tutors… Explica’m aquests tipus de projectes més oberts.

B.V.: Nosaltres fem dos tipus d’activitats externes a les nostres instal·lacions: unes dirigides a infants i les altres dirigides a adults. Les que són dirigides als infants són les colònies d’estiu, que van ser creades perquè com a terapeutes ocupacionals considerem essencial poder treballar tot l’àmbit de l’autonomia de la vida diària, en el dia a dia dels infants: l’autonomia en l’alimentació, anar a dormir, l’organització de l’espai o de la roba, el joc amb els companys, etc. Aquests són aspectes que no podem treballar tan àmpliament en la teràpia setmanal perquè els nens estan a l’escola i vénen només un parell d’hores setmanals al CEIB. Per aquest motiu vam crear, ara fa 10 anys, les colònies terapèutiques d’estiu, per poder estar una setmana sencera amb ells. Som vint-i-sis adults i quaranta infants. Marxem una setmana i posem èmfasi en el treball de l’autonomia, a banda de realitzar vàries teràpies diàries. Els infants que tenen més autonomia i més maduresa marxen fora, fem cinc dies i quatre nits. I els nens que tenen més dificultats i menys autonomia, es queden aquí a Barcelona, on fem unes colònies diürnes (com un casal), de les nou del matí a les cinc de la tarda. I les altres activitats externes del CEIB van dirigides als adults, i són jordanes de formació, jornades pedagògiques i tallers. Hem fem ja més de 30 tallers dirigits a adults, i sempre han tingut molt bona acollida, sobretot entre el col·lectiu de mestres, que cada vegada volen aprendre més. Fins i tot sovint assisteixen col·lectius sencers del claustre d’una mateixa escola, o els serveis pedagògics d’un mateix departament, que volen saber més sobre la integració sensorial. Hi ha hagut un canvi molt important en el coneixement cap a la teràpia ocupacional pediàtrica i la integració sensorial. Com a curiositat, fa només 4 anys els infants que venien al CEIB, ho feien per recomanació de família a família. Una família li deia a l’altra família: “Aneu al CEIB que al meu fill li ha anat molt bé i ha fet un canvi molt gran”. En canvi en l’actualitat ja són en gran part els neuropediatres que ens deriven els infants, perquè estan veien els resultats positius de la nostra intervenció terapèutica. També hi ha millor comprensió entre els pediatres, i sobretot dins del col·lectiu de mestres, psicòlegs, pedagogs, fisioterapeutes i logopedes. Per a nosaltres aquest pas ha estat molt important perquè dóna reconeixement a la feina que estem fent des de l’any 2002, i dóna validesa a la teràpia ocupacional pediàtrica i a la integració sensorial.

Ll.B.: Teniu un lloc web i esteu també a les xarxes.

B.V.: Les noves tecnologies les utilitzem com a eina de difusió. Amb les escoles i les famílies ens comuniquem molt a través de la xarxa: correu electrònic, articles que publiquem al blog i també el Facebook. Procurem estar molt ben informades i si detectem que s’està parlant molt d’alguna temàtica com l’escriptura, pugem articles relacionats amb el tema i aportem el nostre punt de vista, com per exemple explicar la importància de treballar la motricitat fina a través de la motricitat gruixuda.

Ll.B.: És cert que hi ha nens amb moltes dificultats, cada vegada més?

B.V.: Aquesta pregunta ens la fan molt sovint. Nosaltres tenim la percepció que cada vegada hi ha més infants amb dificultats, i sobretot més preocupació i atenció per part de les escoles. Segons algunes estadístiques a nivell mundial i europeu, la ràtio de nens amb dificultats del desenvolupament està augmentant. Jo personalment el que estic veient és que d’uns anys cap aquí, cada cop hi ha més manca d’estimulació sensorial, d’experimentació, d’exploració durant els primers anys de la infància. I sabem que per tal que hi hagi un bon desenvolupament del còrtex cerebral (on hi ha totes les habilitats cognitives, mentals, de precisió, de raonament lògic, d’abstracció), és necessari abans haver desenvolupat tota la part sensorial i motriu del cervell. Jo destaco que aquesta experimentació sensorial i motriu està anat a la baixa. Cada vegada hi ha menys espais de joc a l’aire lliure. A les escoles treuen els elements de moviment perquè són perillosos (per exemple estan retirant molts gronxadors). Els nens passen molta estona quiets, des de P3 ja se’ls acostuma a que estiguin asseguts a cadires. En canvi, hi ha països que tenen un sistema educatiu ben diferent, i durant l’etapa inicial (dels 2 als 7 anys), promouen l’experimentació, l’exploració de l’entorn, el moviment, la creativitat, l’exploració tàctil. I deixen aspectes com l’escriptura o la lectura per més endavant (a partir dels 6-7 anys). Al nostre país jo detecto una manca d’exploració i d’experimentació important, per part de les escoles i per part de les famílies. Hi ha com una sobre-activació de la ment dels nens i un abandó de l’exploració sensorial i motriu (que és un dels principals aliments per al cervell dels infants). Per altra banda hi ha hagut dos aspectes que a mi m’agradaria destacar: en primer lloc tenim un augment molt elevat en les adopcions internacionals. Al CEIB el 50% dels infants que atenem són nens que vénen de Rússia, Ucraïna, Àfrica, de Centre i Sud-Amèrica, de l’Índia, de la Xina, etc. Són infants que degut a la manca d’estimulació inicial, tenen unes llacunes a nivell neurològic, que sovint cal recuperar ja sigui estimulant o ajudant-los a organitzar i a processar tota la informació no rebuda durant els primers mesos o anys de vida. I en segon lloc l’altre col·lectiu que ha augmentat molt significativament és el dels infants prematurs. L’índex de supervivència d’aquests infants és altíssim, i sovint hi ha seqüeles neurològiques severes. Per això cal promoure protocols com el mètode cangur (el pell amb pell), que faciliten les millores en el processament sensorial neurològic i redueixen els efectes negatius de la immaduresa neurològica, i la teràpia d’integració sensorial precoç, que promou l’autoregulació i la maduresa.

Des del meu punt de vista, aquests són tres dels factors que podrien explicar el per què hi ha hagut un augment d’infants amb dificultats. Evidentment n’hi ha molts d’altres, i tenim clar que l’ambiental és molt important.

Ll.B.: No hi ha una solució màgica.

B.V.: No, i per això a mi m’agrada molt fer formació a les escoles i a les famílies. Per explicar sobretot que des de les neurociències es considera que l’experimentació sensorial i motriu és molt important, i que la lectoescriptura és una habilitat que es pot estimular i aprendre a partir dels set anys. No cal posar tant d’èmfasi quan són més petits, perquè neurològicament no estan preparats per desenvolupar aquestes habilitats.

Hi ha escoles que des de P3 fan cal·ligrafia i el màxim interès de moltes famílies és que aprenguin a escriure el seu nom a edats molt primerenques. En canvi hi ha molts sistemes educatius, com el de Finlàndia o l’Alemany, on es considera el joc i l’exploració sensorial i motriu com a base de tot aprenentatge en l’etapa dels 2 als 7 anys. Treballen les bases del joc i del desenvolupament motriu fins que cap als set anys el nen ha desenvolupat la maduresa suficient com per agafar un llapis. Fins aquesta edat no se’ls obliga a agafar el llapis perquè es considera que prèviament s’han d’assolir uns patrons motrius, uns patrons de percepció visual, de maduresa sensorial-motriu necessaris. Al nostre país sovint és fa a la inversa, i s’entrena a l’infant a que desenvolupi el patró de la l’escriptura des de P3, però només observant la seva espatlla o el seu colze, ens adonem que moltes vegades no estant preparats per controlar les seves manetes. Abans d’arribar a la mà hi ha uns patrons motrius que s’han de desenvolupar. Si no es fa així, les dificultats de cal·ligrafia poden perdurar eternament.

Ll.B. El fet de rebre una bona estimulació sensorial i motriu quan ets infant, en el moment de ser adults, això repercuteix en la societat en tots els àmbits: empresa, família, col·lectius diversos. És a dir, estem més ben preparats per assumir els reptes diaris i ser més eficients.

B.V.: Una bona estimulació sensorial, una bona experimentació parteix d’una bona estimulació del joc. El fet d’haver tingut un bon joc durant la teva infància és en bona part el que estimula la creativitat, la ideació, la resolució de conflictes, la motivació. Aleshores, un infant que té motivació interna, que té capacitat de crear, d’inventar, d’idear, és un infant molt més actiu a la seva societat. Tant a nivell cultural com a nivell de participació, sent un ciutadà amb més projecció de futur i més possibilitats de ser eficient. En el nostre cas ens trobem infants que no saben solucionar el seu dia a dia, que tenen moltes mancances, i moltes famílies diuen: “És que no sap jugar. No sap jugar amb Legos, amb Playmobils, no sap crear, només mira la tele”, per exemple. Per això considerem que una bona estimulació i una bona organització d’aquesta, és essencial per una bona ideació i una bona creativitat. A nivell cultural això té un impacte enorme.

Després d’escoltar a la Bàrbara Viader t’adones que l’estimulació sensorial i motriu és bàsica per el bon desenvolupament dels infants. És una gran sort que ella i el seu equip facin aquesta tasca i serveixin de guia a moltes famílies i escoles que necessiten els seus serveis. Us convido a visitar el seu lloc web (CEIB). Un consell, si teniu canalla, ja sabeu, cal més exploració, més creativitat, més ideació, més motivació! Al cap i a la fi, els infants d’avui, esdevindran els ciutadans de demà.

TEXTE I FOTOGRAFIES: LLUÍS BUSSÉ © 2015
TWITTER: @LLUISBUSSE
E-MAIL: LLUISBUSSE@GMAIL.COM