Close-Up nº 24 : Miquel Planas

Entrevista Close-Up

Miquel Planas, Doctor en Belles Arts i Catedràtic d’Escultura per la Universitat de Barcelona, és un artista amb una visió de l’art oberta, transversal i panoràmica. Les seves peces recorren diferents itineraris de l’experiència, fent palès un rigor i un ampli ventall de recursos que van des de l’escultura pública amb diferents materials; les escultures en general (destinades al públic que segueix la seva producció amb força interès, com ara: col·leccionistes, museus i fundacions); la fotografia com a mitjà d’exploració, i els dibuixos com a eina de coneixement personal esdevenen una obra d’extraordinària factura, així mateix algunes incursions en el disseny industrial, estades de recerca a l’estranger i la seva activitat universitària com a catedràtic a la Facultat de Belles Arts de Barcelona.

També col·labora amb grups i entitats vinculats al món de l’arquitectura, la creativitat i la innovació, com ara la seva pertinença al Grup de Recerca Consolidat “Barcelona, Recerca, Art i Creació” de la Generalitat de Catalunya.

Després de gaudir de les seves darreres obres al seu estudi, Miquel Planas m’explica i em mostra uns papers amb transparències, molt suggerents, en els que està treballant actualment, així com les darreres escultures, les quals han de viatjar dintre d’uns mesos fora del taller. Tot assaborint un cafè i unes magnífiques vistes de l’entorn, preparo el mòbil per enregistrar l’àudio de l’entrevista.

Ll.B.: Voldria conèixer els teus orígens: on vas néixer, els teus estudis, inquietuds, fins al dia d’avui. La teva trajectòria, vaja.

M.P.: Jo vaig néixer a Mallorca, a Palma, l’any seixanta-un. Ara tinc cinquanta-tres anys. L’any 1980 vaig venir a Barcelona per estudiar Belles Arts. Al juny del 1985 vaig acabar la carrera, aleshores les carreres duraven cinc anys. Després, tot just d’acabar el servei militar, la meva idea era seguir treballant, fent escultura i dibuixant. També desitjava entrar a la Facultat com a docent. Tres anys més tard, vaig passar per altres feines, vaig entrar a Belles Arts, i va ser, més o menys, quan vaig començar a fer exposicions tant individuals com col·lectives. Primer a través de la Sala Gaspar, em sembla que va ser l’any 1989. I bé, a partir d’aquí, vaig iniciar el meu treball artístic, de creació. Sobretot un treball escultòric, molt acompanyat d’un treball de dibuix, d’obres sobre paper.

Ll.B.: Quin seria el procés creatiu que fas servir? Si t’inspires en la realitat, si prens referències…

M.P.: Fonamentalment és un treball molt basat en el paisatge. Suposo que és una cosa vinculada a imatges i a records de Mallorca. També se m’han anat barrejant altres temàtiques. Però ara, actualment, seria aquesta la línia més present. Hi ha un treball que és figuratiu, parteix d’un referent que és creat. Lo que, molt ràpidament, aquesta figuració mig desapareix. Sí que jo hi veig uns referents. Ara, per exemple, estic fent una sèrie que segurament endegarà una nova proposta, part d’aquest treball actual està basat en construccions funeràries de Mallorca i Menorca. Però després aquest referent inicial va desapareixent i es converteix en unes formes fonamentalment abstractes, molt geomètriques, molt minimalistes. Pot ser, més o menys figuratiu el seu referent, però en avançar l’obra, va esvaint-se. També això em succeeix amb el paisatge, últimament, aquesta idea que tenia va enllaçar-se amb un treball, basat en imatges aèries de Google Maps. Em dedico a veure aquests paisatges, de llocs distints on he estat, on he viscut, aquest és el motiu del treball que porto entre mans actualment. Faig un tipus de peces, com aquelles escultures que hi ha allà penjades (http://miquelplanas.eu/escultura/Costera/), què recorden treballs de topografia. Aquesta temàtica està molt en línea amb una feina més d’arquitectura.

Tot té una certa consonància i una certa relació. Però el meu treball, el meu procés de creació, sempre intenta tenir uns certs precedents, intento mantenir-los i buscar-ne d’altres de nous. Sempre miro de tenir un tipus de punt de recolzament què em permeti aquesta forma de treballar. Intent allotjar un pòsit de coses i d’idees que pugui anar explotant. Perquè el gran problema que a vegades pot sorgir en la creació, és quan en algun moment del procés de treball, a vegades, et trobes desorientat, en blanc. El treball és cíclic, amb moments de molta intensitat, però després hi ha d’altres moments on et quedes totalment en blanc, com a buit, i que no saps per on tirar. Com que tens tot aquest pòsit d’elements, d’obres i de treball anteriors, pots tirar endavant, també faig molta feina de fotografia, un tipus de fotografia molt peculiar (http://miquelplanas.eu/fotografia/); així puc utilitzar tot aquest material amb aquesta intenció de reforç. És en aquests moments en que et sents més perdut, que estàs més baix, que t’aprofites d’això, que recorres en aquests, diguem-ne, temes, coses, objectes, i així pots tornar a engegar un treball nou. És com una mica cíclic.

Ll.B.: Has fet moltes exposicions col·lectives, aquí, i també a l’estranger. Aquesta experiència de portar obra fora, ha de ser molt interessant. Has anat a Suècia, França, Holanda, Alemanya, Marroc…

M.P.: A les col·lectives hi vas més tranquil i més relaxat. No t’exigeixen tant i tu tampoc t’exigeixes tant. Està bé sobretot si són col·lectives temàtiques, on et proposen un tipus de feina o un tipus de tema molt concret. En aquest sentit, A mi m’engresca molt quan hi ha un repte, quan hi ha una dificultat afegida en la proposta. Clar, en aquestes col·lectives, tu tens més lloc per jugar. És com un esport de grup, si estàs una mica cansat et pots escaquejar, en canvi en una exposició individual, possés tots els factors en marxa conjuntament. L’espai és teu, la responsabilitat es teva, tot recau sobre l’artista. Si surt bé, també. Aleshores te’n duus els mèrits. Però, t’arrisques bastant. Una col·lectiva és agradable. És una cosa lleugera, fàcil i simpàtica. Jo crec que on hi ha repte, és quan fas una exposició individual, perquè tot ha de lligar. Clar, per exemple, si en una col·lectiva presentes dues obres què individualment lliguin, ja està! En canvi en una individual ha de lligar tot al cent per cent. Jo com tinc obra de dibuix i obra d’escultura, hi ha qüestions de format, de materials, de procediments, també, i tot hi compta. És molt més arriscada una exposició individual que una col·lectiva, però també molt més gratificant.

Ll.B.: La teva participació des de la recerca universitària, en màsters i estudis de postgrau, en quin àmbits de coneixement es relacionen.

M.P.: A la Facultat estic en un programa de doctorat, que va vinculat amb un màster. El vàrem començar aquest màster l’any 2009, en aquest hi venen alumnes estrangers. Faig un treball de professor i després tutories de finals de carrera. El màster em sembla més interessant que la llicenciatura, perquè pots ajudar molt intensament a un alumne/a, ja què és el moment d’explosió més gran, especialment quan prepara el treball final de màster, que normalment són treballs de creació. Hi ha recerca però també hi ha creació. I després quan aquests alumnes acaben, tenim un programa de doctorat on poden continuar amb la realització de la tesi doctoral. Estic dirigint unes quantes tesis, enfocades a la creació. En aquest nivell docent, hi ha alumnes més grans, per tant les discussions són més serioses, és més interessants, però també t’obliga molt a estar al dia, que és una de les parts bones de l’educació. Cada any et fas més vell i ells tenen sempre la mateixa edat. Ells venen carregats amb més ganes i amb més necessitat d’aprendre. I tu t’has d’intentar posar al dia, al nivell. Això m’ha permès experiències interessants, per exemple, junt amb uns alumnes establir contacte amb la Facultat de Limoges (ENSA, Ëcole nationale supérieure d’art de Limoges École Nationale Supérieure d’Art de Limoges, França). Varem fer una estada de treball en porcellana molt interessant i fructífera, ara farà uns quatre anys. I al llarg d’aquests quatre anys hi he mantingut la relació. També varem portar uns alumnes europeus a Xina, per fer un màster de porcellana al Jingdezhen Ceramic Institut, a la localitat de Jingdezhen. I això m’ha permès d’experimentar i realitzar un bon nombre d’escultures en porcellana. En aquests alumnes del màster també he pogut seguir-los, veure quin tipus de treball fan. I és molt interessant. Tot això és molt enriquidor, tenir alumnes de màster i de doctorat, val la pena. I supòs que jo també els puc aportar alguna cosa. En aquest cas, que vàrem anar a aquesta ciutat de Xina on van inventar la porcellana, va ser una estada d’un mes i mig, molt complexa pel tipus de país que és, però apassionant.

Ll.B.: Molt bé! Quina sort…

M.P.: Aprens coses noves, és molt maco. Per exemple, també, gràcies en això, varem fer una residència artística a Marroc, Centre d’Art Contemporain d’Essaouira, Ifitry. Hi he anat dos anys. Igual aquest any hi tornarem a anar. Però vaig aprofitar que tenia un any sabàtic per anar a Marroc i a Xina, tot això és experiència que acumules, coneixes gent diferent, heterogènia, però també et va bé perquè t’obris molt. Veus coses noves i veus altres cultures i fa falta.

Ara a la universitat la recerca obliga a tothom a sortir fora. I el professor ja no és aquell personatge que està allà, que fa unes classes més o menys repetides, periòdicament, i no es mou mai del seu lloc. Ara, teòricament hauria de moure’s més, de sortir, anar a congressos i aquesta mena d’actes. Lo de sortir és lo més interessant de tot. No és fàcil. El problema és que a Espanya no hi ha ni ajuts ni beques per poder sortir. Això és lo fotut. Però estaria molt bé, aquest fet d’estar obligat a efectuar estades a d’altres llocs. Per això, per conèixer gent.

Un dia estava sopant a casa d’una alumna, que estava d’Erasmus a França, i me’n record, perquè hi havia una holandesa, un italià, dos francesos, dos de Mallorca, i després, em sembla, que hi havia també una belga, iI era curiós perquè de vegades parlàvem català, castellà, mig italià, mig anglès i una mica de francès. Un popurri! Sense problemes, en el que tots ens enteníem. Però molt interessant i enriquidor. A mi això m’ha interessat força. Lo bo dels màsters és que et ve gent de fora, d’altres cultures. Ara, per exemple, estic dirigint una tesi que va sobre artistes mexicans. Que mai ni m’hagués plantejat, tampoc em preocupava exactament el tema, però culturalment és molt enriquidor. I això, crec que és un factor què s’hauria de potenciar més. Com a professor va molt bé, però a com a artista, déu n’hi do!

Ll.B.: Tot això forma part de la teva experiència artística, funciones com una esponja. Primer les fas teves i quan cal les treus per evolucionar en el teu treball.

M.P.: Exacte, perquè sinó sempre vas explicant el mateix. Aquelles coses que vares aprendre de jove. En canvi, posar-te al dia és molt millor. A Belles Arts sí que hi ha llibres teòrics però gran part del coneixement que transmets, es basa en experiències. Si tu aquestes experiències les has viscut, són reals, les pots explicar als alumnes. Si tu expliques experiències d’altres, són uns exemples una mica morts. En canvi allò que has assumit, que ho has madurat, és millor, jo crec que els alumnes ho noten, i jo ho prefereixo.

Ll.B.: Segur que sí. Et volia preguntat per l’objecte que has triat per la fotografia de les mans. Què has escollit?

M.P.: És un tros de mur de Pompeia.
(http://es.wikipedia.org/wiki/Pompeya. Catàleg: http://issuu.com/solleric/docs/cat_publicacions/22).

Ll.B.: Ah, molt bé…

M.P.: A Mallorca en diuen referit, que és aquesta argamassa, un revocat, que hi posen al mur i després està pintat d’aquest color com mangra. El vaig robar… (rialles). Bé, jo, i molta més gent ho fa.

Ll.B.: Una pedra que estava al terra.

M.P.: Sí, estava al terra, és cert. Això és diu vermell cinabri, crec. Em sembla que és aquest color, perquè l’altre dia estava en una tesi doctoral i parlava d’aquest vermell i la influència de Pompeia en l’obra de Picasso. Doncs ara farà uns vint anys, quan estàvem a Pompeia, vaig emportar-me aquest tros de mur. Fa com quatre centímetres. És igual, perquè l’hauria trepitjat qualsevol persona i s’hauria esmicolat. Un dia a Pompeia varem entrar per una porta que no estava tancada, vam entrar fins al final. Hi havia unes peces espectaculars deixades, abandonades, fàcils d’agafar, però em vaig endur aquest tros de mur. Em sabia greu. I després a partir d’això, vaig fer una exposició a Mallorca Pompeia “Lindes”, Ajuntament de Palma de Mallorca, setembre 1996, basat en la idea aquesta de Pompeia. Hi ha aquelles figures al terra, què es varen morir, cobertes de cendra i després varen injectar-hi guix per treure’n un motllo. No eren les figures el que m’interessava sinó aquesta idea de recuperar una cosa a partir del negatiu que ha generat. I vaig fer unes peces de guix, un material que mai m’havia agradat ni plantejat. Unes peces amb guix per recuperar les imatges generades pel seu negatiu. A part de ser uns objectes com molt relacionats amb l’arqueologia “una altra dèria meva”. I sempre m’ha agradat la idea de Pompeia, aquesta cosa amagada que després recuperes. El fet de tocar una cosa que potser va fer una persona fa dos mil cinc-cents anys. I l’últim que ho va tocar va ser aquesta persona. I té com una espècie de magnetisme, quelcom d’atractiu. Tot aquest sentit de recuperar: de recuperar una idea, de recuperar un paisatge, m’ha agradat molt. I a partir d’aquest paisatge, d’aquesta forma arquitectònica, donar-hi una altra vida. Això és ara el que en certa manera estic fent.

Ll.B.: Parlem dels teus projectes futurs.

M.P.: Per l’any que ve hi ha una exposició al Vendrell, ja està preparada. I ara estic treballant en la del mes de setembre de 2015 a Mallorca, a un museu, que és al Centre Cultural Can Gelabert de Binissalem, un casal antic i molt maco. Vaig tenir una certa idea de treballar amb els paisatges d’aquella zona de Mallorca. A partir també d’aquestes construccions de la cultura talaiòtica, els talaiots, a nivell conceptual. I tècnicament, a partir d’uns papers de grans dimensions que vaig aconseguir, tenia la idea de treballar amb la transparència i la translucidesa. Com si les imatges s’anessin recreant i sortint poc a poc. És a dir, no apareixen perfectament definides sinó que veus que són imatges que s’han anat solapant amb el temps. Per això alguns d’aquests dibuixos s’han fet sobre un paper, uns altres sobre dos, uns altres sobre quatre… i la imatge va creixent i es va construint de mica en mica, de forma solapada, per tant, barrejava aquestes dues coses: la idea dels paisatges, més una idea tècnica. Tenia com a una certa ànsia, feia temps que no feia dibuixos grans, bé, de 150 x 150 cm. Perquè darrerament havia fet altres dibuixos de mida més petita. Volia provar això, perquè quan vaig estar a Xina, volia treballar en paper, però clar, el paper d’allà no té res a veure amb el nostre, i em va costar de trobar un sentit, un mode de treballar. A més com havia de treballar amb porcellana, forçosament, era el que tenien, els tallers eren de porcellana. I els papers Japó d’allà eren un papers que feien 140 x 70 cm. Ja era complicat perquè havies de comprar paper a una senyora xina, que no t’entenia de res, i els papers, a mes, no els tenen a la vista. Els tenen embolicats en paquets. Clar, sí els havies d’anar obrint un a un, escollir era tot un mal de cap.

Ll.B.: Imagina’t!

M.P.: Sí, i tots eren espectaculars. Jo el que feia quan trobava un paper que m’agradava era guardar el tiquet, i cada vegada que ensenyava el tiquet sabien quin paper volia.

Ll.B.: Clar.

M.P.: Cada vegada que a aquella senyora jo l’hi ensenyava el tiquet se m’espantava! (Rialles). No sé què es pensava. I vaig treballar amb aquest paper, vaig veure un tipus de resolució diferent i em va interessar. Allà, per exemple, feia uns dibuixos treballats pel darrera. Dibuixava per una cara, però desprès els girava. Aquesta cosa difosa, de transparència, és el que ara vull intentar continuar.

I si també va bé, l’any vinent, participaré en un simpòsium d’escultors a Corea. Havia de ser ara, al novembre, però no sé com està. Si no és ara, segurament l’any que ve. Perquè són asiàtics i funcionen d’una altra manera. Ja hi vaig ser, fa uns 10 anys, tinc una escultura allà, i igual ara hi tornaré, si és possible.

Ll.B.: El fet de treballar amb altres disciplines, per exemple, l’arquitectura, i el fer una mica d’esponja del que succeeix al món, en determinats aspectes, que suposa per tu?

M.P.: Una de les coses que jo sempre he tingut clar és: quan fas feina, mai diguis que no a una nova proposta. A no ser que sigui una cosa que vegis realment impossible. Per exemple, jo sempre he intentat buscar altres vies de canalitzar feina. Per exemple, he fet servir la fotografia.

El gran problema de l’escultura és la seva lentitud. Com és un procés lent, això fa que el treball perdi dinamisme i agilitat. De vegades pot quedar com una cosa massa freda, massa dissenyada. Aquesta part de fredor l’he solucionat a partir del dibuix i la fotografia. Treballant de vegades damunt d’aquestes fotografies, manipulant i dibuixant a sobre. Puc extreure idees. I m’ha permès de guanyar noves coses, noves aportacions. En el cas de projectes que he fet, he col·laborat per exemple amb arquitectes, i és molt gratificant, perquè veus una vessant molt diferent de la nostra, de la d’artista, perquè nosaltres normalment treballem per nosaltres mateixos, i quan has de treballar per un arquitecte hi ha d’altres premisses de feina. Has de respondre a uns altres factor. Totes aquestes propostes que són distintes, van bé, perquè t’obliguen a respondre d’una manera, diguem-ne, a les que no s’està acostumat. Quan sempre treballes en allò conegut, ja ho tens clar, ho tens perfectament sabut, no hi massa avenç. En canvi quan t’apareix alguna novetat, ja sigui tècnica, ja sigui de proposta, et fa repensar tot, i el resultat és més ric. Ja no pots recórrer als típics recursos que tens, quan t’estàs tot sol a l’estudi, sinó que has de respondre d’una altra manera. Això és interessant. De vegades fins i tot, ni que sigui, has de respondre a nivell econòmic. No, no, aquest projecte té un pressupost màxim de… per exemple.

Ll.B.: Sí, perquè també has fet obra pública, i això és imprescindible. No sortir del pressupost establert.

M.P.: Clar. Et trobes amb això. Hi ha una cosa que és la creació, i després aquesta creació ha de respondre a unes qüestions, per exemple, de normativa, econòmiques, i ha de servir a un públic més ampli. I això ho has de valorar. Per tant, totes aquestes coses que semblen com imposicions, que semblem problemes, que són dificultats a superar, crec que són imprescindibles, de tant en tant, trobar-les. Per trencar aquesta rutina més còmoda, que de vegades es desenvolupa a l’estudi. No és una rutina còmoda perquè té les seves dificultats, també. Però les dificultats afegides, de fora, van molt bé, per situar-te en un altre context.

Ll.B.: Hi ha una qualitat molt autèntica en moltes de les teves obres (escultures, dibuixos, fotografia, etcètera), em refereixo a la visió aèria del món i la plasmació, d’una topografia força singular, de gran impacte artístic en l’espectador. També m’atrau la qüestió de l’espai entre els diferents elements, el seu discurs estètic, la seva resolució tècnica i la percepció del temps, la temporalitat. Tot això és molt interessant, el seu transit per itineraris, territoris, i espais creatius diversos.

M.P.: Sí, és això que t’havia explica’t de les imatges aèries de Google Maps. L’altra dia a una conferència que vaig fer a Arquitectura, en un dels màsters d’arquitectura, els hi explicava aquest interès meu per tot això. És a dir, curiosament, el Google Maps, m’ha permès, en la mida que veus uns espais en llocs que tu has visitat, veure aquestes localitzacions amb uns altres ulls. I veure totes aquestes coses de l’espai, virtualment, et dona una lectura molt curiosa. Els hi explicava als alumnes, per exemple, la diferència, quan vas passejant, i veus un mur, mai no veus el que passa dintre. I amb aquestes imatges et pots ficar a dintre. És un món de recreació de l’espai molt curiós i atraient. A mi m’ha obert una manera nova d’entendre el paisatge. El paisatge natural i el paisatge urbà. Les dues vessants aporten coses noves a la meva feina. Quan vaig estar al Marroc, per exemple, van ser dues setmanes, la meva idea, abans de fer el viatge va ser buscar per Internet les imatges d’on aniria, vaig fer-me una lectura d’aquell espai, i després quan hi ets, i el trepitges, el veus d’una altra manera. Ho veus des de dalt, primerament, i et fas una composició del lloc, no sé, veus els colors del terra. I quan vas allà veus uns altres colors, les línies que t’imaginaves que eren una cosa, són una altra, et força la imaginació i els sentits. Una vegada allà, aquesta visió o lectura, la corrobores i confirmes, o be és tot el contrari. Això ha estat una aportació que a mi m’ha funcionat molt bé.

Miquel Planas pot parlar des del seu univers, i la veritat, és un veritable plaer escoltar les seves paraules. També les construeix, com una escultura, dibuixant idees que deixa anar perquè el seu interlocutor les faci seves. La seva obra, en continua evolució, m’entusiasma. Ho reconec. Us recomano que visiteu el seu lloc web, per a aprofundir i descobrir el seu món: miquelplanas.eu.

TEXTE I FOTOGRAFIES: LLUÍS BUSSÉ © 2014
TWITTER: @LLUISBUSSE
E-MAIL: LLUISBUSSE@GMAIL.COM