Close-Up nº 23 : Manuel Guerrero


Entrevista Close-Up

Manuel Guerrero (Mataró, 1964) és llicenciat en Filologia Romànica i un apassionat de la creació cultural. El seu recorregut per la cultura et treu l’alè. Peça clau en aquest complex mecanisme, aquest autor i crític polifacètic estima les arts en general i et transmet aquest sentiment universal amb les seves paraules. Vinculat a les arts escèniques en una primera etapa, ha participat en nombrosos projectes de dramatúrgia. Com reconegut crític d’art i curador, Manel Guerrero ha estat decisiu en llocs tan emblemàtics com el centre de noves tendències culturals, KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals), comissariant nombroses exposicions com ara J. V. Foix, investigador en poesia i amic de les Arts (1993), Joan Brossa o la revolta poètica (2001), L’univers obert d’Antoni Tàpies (2003) o Carles Santos. Visca el piano! (2006). Des de l’any 2009 ha estat responsable de l’àmbit d’Arts a Arts Santa Mònica, de Barcelona i en aquests moments és el sotsdirector. També és autor de llibres (J. V. Foix, investigador en poesia (Empúries, 1996), l’antologia poètica Sense Contemplacions. Nou poetes per al nou segle (Empúries, 2001), entre d’altres. Transmet fervor i perseverança envers la cultura, fins i tot les seves anotacions esdevenen una veritable obra d’art.

Ll.B.: Voldria conèixer la teva trajectòria professional. Què vas estudiar, quines inquietuds tenies aleshores. El teu recorregut biogràfic fins al moment actual.

M.G.: Jo vinc de Mataró, on vaig començar a interessar-me per l’art, la literatura i també pel teatre. Per amistats que tenia i també per interessos generals. Als divuit anys vaig instal·lar-me a Barcelona i vaig començar a estudiar Filologia Romànica. Paral·lelament treballava a la llibreria Tartessos, al carrer Canuda, especialitzada en fotografia. Un lloc interessant: fèiem exposicions, coneixíem l’ambient fotogràfic. Després, també, vaig començar a treballar al teatre amb un col·lega que és Moisès Maicas, i vam fundar la companyia Teatre Invisible.

Ll.B.: Quina activitat!

M.G.: Durant uns anys vam estar produint unes quantes obres teatrals. Algunes de les qual van tenir una bona recepció. Per exemple, recordo, un monòleg a partir de El banquer anarquista de Pessoa, amb en Quim Lecina, l’actor i fundador del Lliure. Va funcionar molt bé. L’escenografia era de Pere Noguera. Vam fer més de cinquanta actuacions. Es va arribar a presentar al Lliure, també. Després vam fer un espectacle molt ambiciós, que va ser polèmic, i que, en aquest cas, es va presentar al Mercat de les Flors, i després a Tàrrega, que era una versió de Pierrot Lunaire. L’obra de Schönberg, amb en Miquel Gaspar, el seu Grup Bartok i uns actors. Una mica la transgressió que fèiem era que en Pierrot era un actor negre. Vam convertir Pierrot Lunaire en Pierrot negre.

Ll.B.: Vaja…

M.G.: I vam tenir algun problema a l’hora d’estrenar, la teatralització de l’obra de Shönberg no era ben vista per la casa que tenia els drets de la partitura. Va ser un moment tens. Vam arribar a parlar amb Núria Shönberg, la filla del compositor, nascuda a Barcelona i casada amb Luigi Nono, que ens va permetre de fer l’obra. I a part d’aquestes vam fer diverses altres obres. Recordo també amb molta estima un parell d’espectacles. Els dos amb en Quim Lecina. Un monòleg, a partir de textos de Foix: les Cròniques de l’Ultrason. Que també es va presentar al Lliure, amb escenografia de Perejaume, en aquest cas. I després un altre, un text molt més teatral, que és Carta als actors de Valère Novarina. El gran escriptor i dramaturg francès amb el qual seguim mantenint una bona amistat. I això era amb una escenografia de Jordi Colomer. Paral·lelament a aquest treball teatral, en el qual jo portava la direcció artística de la companyia, i en Moisès més la direcció d’actors dels espectacles, vaig començar a col·laborar en diverses revistes. A escriure articles a l’Avui, sobre literatura, art… En aquells anys vaig iniciar l’amistat amb en Vicenç Altaió, a qui ja coneixia de l’època de quan ell vivia a Sabadell, en aquell moment feia una revista que es deia Àrtics, revista trimestral de les arts i de les ics. Vaig entrar a la redacció de la revista, a mitjans dels vuitanta. En aquell moment hi havia una comissió dels moderns al Departament de Cultura. Em sembla que era en temps del Conseller Joaquim Ferrer. I aquesta comissió de la modernitat, que es deia, va decidir engegar un estudi per crear un centre de noves tendències culturals. Aleshores estava en marxa la construcció del Teatre Nacional i de l’Auditori. Des del camp de la cultura, és clar, hi havia la crítica del que anomenàvem aleshores la cultura de la pedra, un moment d’edificació de grans infraestructures culturals, i hi havia la convicció, doncs, que no es donava prou suport a la recerca, a la innovació, i va sorgir aquesta proposta, de crear un nou centre de noves tendències. I llavors vaig començar a treballar en aquest projecte amb en Vicenç Altaió, amb en Juli Capella, un dels membres de la comissió (Comissió Assessora per a la Modernització Cultural de Catalunya per a la creació d’un Centre de Darreres Tendències). Després d’un any de treball i d’entrevistes va arrencar, ja amb el Conseller Joan Guitart, el que va ser el centre KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals).

Manuel Guerrero s’aixeca de la taula per veure un glop d’aigua i continuem l’entrevista sense més dilació. La llum de la Rambla de Santa Mònica s’escola per les finestres amb parsimònia, dolça i endreçada, com si també volgués participar d’aquesta conversa. Seguim:

M.G.: Com et deia, aleshores, en Vicenç va ser nomenat director. I jo vaig ser coordinador durant molts d’anys, juntament amb diverses persones. Primer hi havia la Sílvia Duran, després va haver-hi altra gent. Aquesta va ser una mica la meva entrada en la gestió cultural, això deuria ser l’any 1990. Va ser una gran escola. KRTU era un centre que no tenia espai físic, sinó que treballava amb una petita estructura. En una oficina que hi havia aquí, al Departament de Cultura, per bé que totes les activitats es feien a d’altres llocs. Per tant, en col·laboracions amb diverses institucions, la qual cosa volia dir que les conferències que organitzàvem, com els encontres, les exposicions, sempre es feien en col·laboració de moltíssimes institucions. I així va néixer una relació forta de complicitat amb institucions tan diferents com la Fundació Joan Miró, la Fundació la Caixa, o perquè vegis, el Museu del Joguet de Catalunya (Figueres) o el Centre de Lectura de Reus. Perquè una de les característiques de KRTU, és que era un centre depenent de la Generalitat, i per tant, no estava centrat només a Barcelona, sinó en tot el territori.

Al llarg d’aquests anys vam fer moltes exposicions de temes diversos. Hi havia el que en dèiem, arqueologia contemporània. Exposicions que repassaven tota una sèrie de disciplines i els canvis que hi havia hagut des dels anys seixanta. Vam fer un bon nombre d’exposicions, des de les Literatures submergides, on es veia i s’estudiava la relació entre art i literatura, les revistes i autoedicions, etcètera, fins al fenomen de les músiques alternatives, que va generar una exposició titulada Alter Músiques Natives. Eren exposicions molt interessants perquè hi havia tot un treball de recerca amb els comissaris. Normalment creàvem un equip de treball d’un, dos, tres comissaris. Per exemple, a Literatures submergides els comissaris eren en Julià Guillamon, per la part literària, i la Glòria Picazo, per la part artística. En canvi a Alter Músiques Natives, per exemple, eren tres comissaris: Pau Riba, Víctor Nubla i el mateix Julià. I d’aquesta manera vam estar, al llarg dels anys, fent un escandall de la cultura catalana, a partir de la recerca i de les exposicions transversals del que en dèiem arqueologia contemporània. Un altra exposició va ser Fora de camp. Set itineraris per l’audiovisual català, dels anys seixanta als noranta. Feta amb en Jordi Balló, en Ramon Espelt i l’Aurora Corominas. Després també vam iniciar un tipus d’exposicions que en aquell moment van tenir un cert ressò. Que són exposicions de reflexió més de cultura científica, tecno-científiques. I una exposició especialment important va ser una que vam fer el noranta-dos, titulada IN VITRO: De les mitologies de la fertilitat als límits de la ciència (1992), que era en aquell moment una reflexió expandida i profunda sobre tot el tema de la reproducció assistida. I aquesta va ser comissariada per l’Anna Veiga i en Vicenç Altaió. Va ser una exposició impactant que vam fer a la Fundació Miró. I una de les coses que vam incorporar va ser la reflexió entre ciència i cultura.

Ll.B.: Una relació que de vegades és poc coneguda…

M.G.: Sí. Era un aspecte què ens preocupava especialment i sempre hem intentar de mantenir. Després també hi ha una altra línia d’exposicions que vam engegar, que són exposicions dedicades a escriptors, pensadors, l’obra dels quals tingués una relació important amb el món de l’art, amb el món de la creació. Vam fer grans exposicions, una dedicada a Foix: J. V. Foix, investigador en poesia i amic de les arts (1994), també vam dedicar una exposició a Josep Pla: Josep Pla, la diabòlica mania d’escriure, que vam fer amb en Xavier Pla, durant l’any Pla (1997). Després amb en Julià Guillamon vam fer un parell d’exposicions sobre dos autors cabdals, una a Joan Perucho (El món de Joan Perucho. L’art de tancar els ulls (1998), i l’altra a Josep Palau i Fabre, l’alquimista (2000), que es van fer aquí a Santa Mònica. I aleshores, jo em vaig encarregar del comissariat de dues exposicions, d’aquestes dedicades a grans creadors, que també van tenir un fort impacte. La dedicada a Brossa, que vam fer a la Fundació Miró: Joan Brossa o la revolta poètica, al 2001. I després, més tard, la que vam realitzar amb Carles Santos: Carles Santos. Visca el piano!( 2006), també a la Fundació Joan Miró, un lloc ben emblemàtic.

Ll.B.: Així doncs, aleshores, vareu tenir l’oportunitat d’accedir a llocs clau del país i encabir aquestes magnífiques exposicions. Quina sort!

M.G.: Exacte. Tenia una gran virtut KRTU, i és què era una estructura lleugera. En aquest sentit, allò que et deia, la crítica a la cultura de les pedres doncs ens va portar justament a la lleugeresa. I d’altra banda, això també era molt positiu per totes les institucions que ens acollien, perquè, és clar, nosaltres produíem les exposicions. Per tant, qualsevol museu o institució que col·laborava amb nosaltres rebia el suport del Departament de Cultura, i podia presentar una bona exposició que el Departament ja assumia com a producció.

Ll.B.: Més recentment aquí, a Arts Santa Mònica, des del 2008, has portat molts projectes.

M.G.: Sí. Una mica tota la feina del KRTU i la gestió cultural, no és que m’apartés del teatre, però sí que m’impedia de poder treballar en el teatre, un art que demana molta dedicació. Llavors, simplement vaig renunciar a seguir treballant en teatre i em vaig dedicar més a la gestió cultural. La companyia va seguir, i segueix treballant en el món del teatre. Però no deixa de ser un món que sento molt proper i que segueixo amb molt d’interès. Sempre que puc. Aleshores, al costat del KRTU, doncs hi ha moltes altres iniciatives que he treballat, amb d’altres institucions, exposicions d’artistes, treball de comissariat, crítica artística, crítica literària, col·laboracions, com a assagista i com a escriptor. I durant aquests anys també vaig publicar un parell de llibres, un que és una biografia de Foix: J. V. Foix, investigador en poesia (1996). I després també vaig fer una antologia de poesia contemporània, que és Sense contemplacions: nou poetes per al nou segle (2001). Que són dos treballs més de crítica literària. Tota aquesta feina que no he deixat de tirar endavant m’ha portat, poc a poc, a dedicar-me més a la gestió cultural i al comissariat d’exposicions. Però també a continuar amb la crítica i l’assaig. I aleshores, quan va haver-hi un moment de canvi polític, que va ser quan va entrar el Conseller Tresserras, van demanar a l’Altaió de fer un projecte per Santa Mònica. I tot el que era l’equip de KRTU va passar a Santa Mònica, i va ser quan es va iniciar el projecte d’en Vicenç, i l’Marín, que també Enric va col·laborar-hi. Es van crear tres potes a Santa Mònica. Una que era la pota d’Arts, la que jo portava. Una de Ciència, que portava en Josep Perelló. I una altra de Comunicació, que era la de l’Enric Marín. Arts Santa Mònica comença el 2009 i ha durat quatre anys fins que hi ha hagut un altre canvi polític amb l’arribada del Conseller Mascarell. I aleshores va haver-hi la no renovació d’en Vicenç i un canvi de projecte amb la Conxita Oliver com a directora, que és on som ara. De totes maneres la meva feina no ha variat gaire, que és bàsicament la programació, el món de les exposicions i de les activitats de Santa Mònica. I després, com et deia, fora de la institució, les col·laboracions amb altres llocs durant aquests anys. Per exemple, un dels projectes al qual he dedicat força temps ha estat el suplement Cultura/s de La Vanguardia. Han estat onze anys en el consell assessor d’aquest projecte de comunicació ben estimulant.

Ll.B.: Per l’objecte de la fotografia de les mans, quin has escollit?

M.G.: Doncs mira, he escollit un llibre d’assaig del poeta polonès Adam Zagajewski, que, justament ahir, vam tenir aquí. I és diu: En defensa del fervor. És un llibre que em va encantar quan el vaig llegir perquè el que fa Zagajewski és criticar aquesta actitud habitual en el món de la cultura, de no valorar les coses pel seu valor. I ell el que diu és, per exemple, “si has sentit un concert de Mozart i t’ha agradat molt, no perquè sigui un auditori o sigui Mozart, has de ser moderat i aplaudir sense fervor. Sinó que si t’ha agradat, aplaudeix fort! Fes extensiva la teva satisfacció! El teu entusiasme pel que has vist”. I això, aplicat a totes les pràctiques culturals, doncs, és clar, és un tipus d’actitud que m’agrada, la de valorar les coses amb una certa passió. Amb un fervor, justament. Entre aquesta quantitat de coses extraordinària que hi ha, finalment el que has de fer és triar les coses que t’agraden de veritat. I és el que intento aplicar en el món de la cultura, doncs aquella selecció, aquella tria, de les coses que crec que són importants o m’interessen més. I aquestes, sí, fer-les amb el màxim de fervor!, el màxim d’entusiasme! Perquè és quan surten les coses bé. Hi ha un títol d’un altre amic, d’en Carles Santos, que també m’agrada molt, que és una obra que és deia, El fervor de la perseverança. Sembla un lema que jo subscriuria totalment. La cultura és el fervor de la perseverança.

Ll.B.: Quin són els darrers projectes teus?

M.G.: Mira jo tinc, com a obra de creació, bàsicament l’assaig, escric sobre poesia, sobre art, literatura. Després també faig textos poètics. Per exemple, ara, he fet una edició amb Tinta Invisible, són editors d’obra gràfica, no sé si els coneixes?

Ll.B.: Sí.

M.G.: …És un llibre d’artista amb diversos autors, que es diu A la Intempèrie. Aquesta és de les últimes coses que he fet. És una edició d’artista on hi ha obra de Jaume Plensa, Perejaume, Alfredo Jaar, Ignasi Aballí, i Eulàlia Valldosera.

Ll.B.: Bona tria! Molt bé.

M.G.: Sí. Doncs, el llibre d’artista, que en realitat és una caixa de metacrilat, inclou les edicions dels artistes i un poema meu, que és dels darrers que he escrit: A la Intempèrie, dedicat a Pina Bausch. I després, com a feina més de filòleg, també estic treballant en la correspondència entre Joan Brossa i Antoni Tàpies. Sobretot centrada en els anys cinquanta, quan en Tàpies fa el primer viatge a París i és el moment en que ells són més crítics i s’allunyen del projecte de Dau al Set. És una correspondència molt interessant. Això és una mica el que treballo ara a nivell personal. No és fàcil mantenir…

Ll.B.: Les dues vessants…

Manuel Guerrero s’acosta a la biblioteca, cercant un llibre i la seva veu afluixa lleugerament per la distància, retorna ara…

M.G.: …Sí, perquè aquí, a Santa Mònica hi ha molta activitat. I és clar, la veritat és què són moltes hores de dedicació. Els matins més de gestió d’oficina i per les tardes, molt sovint, amb els actes, inauguracions. Vull dir, pràcticament, cada dia tenim alguna cosa. I per tant, queden poques hores per la feina personal. Fins i tot, per dedicar a la família. Però, bé, es tracta d’intentar-ho i compaginar-ho, fer possible tot plegat.

Ha estat un trobada agradable i tranquil·la, però també vibrant i sincera. Cal talent per produir, crear, modelar i extreure el millor de cadascú, dins i fora. Manuel Guerrero m’ha fet voltar per les illes de la memòria cultural catalana (la seva i la de tots): teatre, exposicions, art, música, ciència, tecnologies, assaig, poesia, passió, fervor i perseverança.

TEXTE I FOTOGRAFIES: LLUÍS BUSSÉ © 2014
TWITTER: @LLUISBUSSE
E-MAIL: LLUISBUSSE@GMAIL.COM