Close-Up nº 22 : Jaume Ciurana


Entrevista Close-Up

He quedat a les onze del mati amb Jaume Ciurana, Cinquè Tinent d’Alcalde de Barcelona. Com a Regidor de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de la Ciutat Comtal la seva feina és apassionant. Sobretot, crec jo, si estimes la ciutat i treballes per construir-ne la futura capitalitat d’un país anomenat Catalunya. Una fita no gaire llunyana, la veritat. Aprofito el temps per fer unes fotografies pel barri Gòtic, just pels voltants de la part més alta de l’antic mont Tàber (plaça de Sant Jaume). A l’hora convinguda recorro la plaça Sant Miquel, guaitant meravellat, uns instants, l’obra Castellers de l’artista Antoni Llena.

Ll.B.: M’agradaria conèixer els seus orígens, d’on ve? Actualment és tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona. És llicenciat en dret, màster en dret comparat, amb una llarga trajectòria política i institucional com a Regidor del districte de Sarrià-Sant Gervasi (1999-2007), Regidor de l’Ajuntament de Barcelona des de l’any 1994, provinent del món dels esplais, va entrar a la Joventut Nacionalista de Catalunya… Estima la Cultura, el patrimoni…

J.C.: Efectivament. Bé, la vocació per la política, suposo que l’he mamat des de casa. El meu pare va ser un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, i per tant, diguem-ne, des de ben jovenet ho vaig viure.  Els meus orígens en el món associatiu són en el món dels esplais, com tanta gent de la meva generació. Primer com a nen, i després com a monitor. En acabat em vaig incorporar, probablement, per la mateixa voluntat de servei a les Joventuts del partit, a la Joventut Nacionalista de Catalunya. I d’aquí vaig passar al partit. Professionalment, em vaig llicenciar en dret, i em vaig diplomar en Prehistòria i Arqueologia per la Universitat de Barcelona, un títol de grau mig. Diríem que tinc una vocació des de ben jove  d’interès pel patrimoni cultural. I a partir d’aquí, la vida et va portant pels camins, no? Vaig començar a treballar com a assessor jurídic del grup parlamentari, i després, al cap d’uns anys, vaig poder accedir a la condició de Regidor. I ara, des de fa tres anys, estic al Govern Municipal, què és molt millor que no pas estar a l’oposició.

Ll.B.: Sí, sens dubte. Els eixos vertebradors de la ciutat, així a nivell cultural, com els podria definir?

J.C.: En primer lloc, Barcelona és una ciutat que té 1,6 milions  d’habitants, per tant, pel que fa a la dimensió  és una ciutat com moltes altres del món. Però hi ha unes coses que la fan especial. La primera és què és la capital d’un país amb una cultura pròpia i determinada. És a dir, respecte el conjunt de ciutats que poden tenir el mateix pes de Barcelona, ja n’hi ha menys que siguin la capital d’una cultura pròpia. Com a cultura no em refereixo només a la llengua, sinó també amb les altres disciplines. En conseqüència, aquí, hi ha un punt que la fa especial. Però després Barcelona també és una ciutat on culturalment condensa, jo diria, un savi equilibri entre el patrimoni i la creativitat. El patrimoni d’avui és la creativitat dels nostres avantpassats. I la creativitat d’avui serà el patrimoni del que gaudiran els nostres descendents. I  crec que aquesta combinació, probablement no és una combinació buscada, sinó què és una combinació que va amb els trets generals que ens caracteritzen també com a societat. Hem d’estar profundament orgullosos del què som i d’on venim, però alhora amb una vocació i voluntat d’obertura absoluta i total. Així doncs, podem dir que Barcelona reuneix aquestes dues condicions. I després, el cosmopolitisme de Barcelona no és un cosmopolitisme buit o fals, o de pensar que tot allò que ve de fora és millor (pel fet de venir de fora), sinó que en certa manera, el cosmopolitisme de Barcelona consisteix en mirar-se el cosmos, mirar-se el món, des de la polis, des de la ciutat. Això és el que vol dir cosmopolitisme, i per tant, nosaltres, aportem, o tinc la percepció que Barcelona, aporta una visió pròpia dels grans debats contemporanis en el món. I aquesta és una gran aportació què podem fer també des del punt de vista cultural.

Ll.B.: En el terreny del teatre, la música, Barcelona és pionera. De vegades s’havia parlat que Barcelona, necessita un gran Hall per les arts visuals (pintura, escultura, etcètera). Això, fins a quin punt és cert?

J.C.: Des del punt de vista de la música, ho tenim bastant ben cobert. Barcelona és una ciutat on sortosament bona part de l’any es pot fer música a l’aire lliure. Tenim molts escenaris a l’aire lliure, excepte els mesos més durs d’hivern,. També tenim grans  equipaments com el Liceu, el Palau de la Música, l’Auditori. Fins i tot tenim L’Auditori del Fòrum, i altres espais, que tot i que no estan pensats com a auditoris musicals, fan aquesta funció. Com ara, El Palau Sant Jordi,. Pel que fa al món de les arts visuals, potser sí que ens falta, i estem treballant per corregir-ho, tenir un gran Hall d’exposicions. Hi ha algun tipus de gran exposició que Barcelona té alguna mena de dificultat per exposar-la. Les grans sales d’exposicions que tenim normalment van vinculades a centres museístics. I moltes vegades fan les programacions amb molt temps i és difícil portar-hi una exposició nova. L’espai de Les Drassanes, que ara, mentre no tinguem El Museu Marítim instal·lat del tot, ens permetria fer un tipus d’aquestes coses.

Ll.B.: Pel que fa a la vessant de les arts escèniques, jo diria, que som una ciutat internacional. Atraiem gran quantitat de públic d’arreu del món, amatent i fidel a les programacions del Grec, per exemple. Què pot dir al respecte?

J.C.: Barcelona és una ciutat molt exigent amb el teatre. És a dir, no és una ciutat que es conformi amb una programació banal, o amb una programació d’entreteniment. Hi ha moltes ciutats que tenen un vida teatral intensa, però a Barcelona el públic del teatre és molt exigent. Sap reconèixer el teatre que diu coses i no només el teatre que entreté. L’última temporada al Lliure n’és un bon exemple. O al Grec, on hem optat per una programació de qualitat i de projecció internacional. Lògicament això són els programadors els que la trien i desenvolupen, però sí que la línia general, és la de voler un teatre que digui coses. El gran avantatge del nostre teatre és el planter d’actors, molt bons, molt preparats des del punt de vista de la seva professió, però alhora tenim un públic exigent. Això, diguem-ne, es va retro alimentant, i aleshores, cada vegada els actors, els escenògrafs, els autors, vetllen més per la seva feina i el públic els continua estimulant. Aquest és un cercle virtuós  què no únicament passa a nivell d’autors, és a dir, amb obres d’altres, sinó que també s’està creant una nova dramatúrgia catalana, molt interessant. Hi ha molts autors catalans que estrenen obra. Això no sempre havia estat històricament així. I per altra banda, hi ha molts autors catalans que tenen obra traduïda, i les seves obres són representades arreu del món. Em sembla que aquesta és una opció molt important. Des de tots els punts de vista de les sales més alternatives, a les sales més comercials, a les sales més institucionals, per entendre’ns, tot el teatre d’òpera. En aquest sentit estic convençut que estem en un bon moment. Cal mirar, a veure si, d’una vegada i per totes, el govern espanyol canvia tota la qüestió de l’IVA cultural. Això ha suposat un encariment substancial, i que pot haver privat a gent amant del teatre d’accedir-hi, però vaja, malgrat això  crec que estem en un bon moment.

Ll.B.: Us volia felicitar, per la part que us toca, perquè l’altre dia li vaig fer una entrevista a la Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny de Barcelona. Em vaig quedar sorprès per la magnífica infraestructura i els equipaments… I l’enorme tasca de col·leccionisme i gestió que aquest gegant comporta.

J.C.: Allà, a Glòries.

Ll.B.: Exacte.

J.C.: Obrim el dia 13 de desembre (2014).

Ll.B.: Fantàstic!

J.C.: És un gran Museu. I a més, és un espai que hem aconseguit que sigui museu, és a dir, allò que dèiem: preservació de la creativitat antiga, i alhora, esdevenir satèl·lit de la creativitat actual. En el mateix edifici comparteixen espai, el Museu del Disseny (patrimoni), amb les associacions professionals i empresarials més vinculades al món del disseny, com són el FAD i el BCD. Crec fermament que això serà un bon experiment: saber combinar la creativitat dels nostres avis i pares, amb la creativitat que es fa avui a Barcelona. Barcelona ha de ser una ciutat interessant no pel que va succeir fa cinquanta o cent anys, o dos mil anys, sinó que també és una ciutat que s’ha de tenir en compte pel que passa avui. Aquesta és una bona combinació.

Ll.B.: Després una altre punt què il·lumina la ciutat, a nivell cultural, és El Born CC.

J.C.: Aquesta legislatura teníem dos grans transatlàntics per acabar i per posar en marxa. Un era el El Born Centre Cultural i l’altra el Museu del Disseny, el Disseny HUB Barcelona. La remodelació del Born ha estat espectacular, el que ha suposat per l’entorn, després de trenta i escaig anys, gairebé quaranta, de tenir-ho tancat, tapiat, amb l’espai que tenim ara, és evident que no té res a veure. La recuperació de la memòria del XVIII, amb les restes arqueològiques, i la recuperació de la memòria del XIX, amb l’estructura de ferro del mercat, i finalment, el centre cultural del segle XXI, què és on estem, esdevé una combinació que molt poques ciutats tenen. L’èxit del Born es veu amb els dos milions de persones que hi han entrat amb un any. Es diu ràpid però són moltes, no?

Ll.B.: I tant!

J.C.: Del Born estem molt contents de com ha anat. S’està consolidant com a centre cultural, com a espai on hi passen coses, més enllà del que hi va passar fa tres-cents anys, lògicament, i com a lloc de recuperació de la memòria.

Ll.B.: Quin objecte ha triat per la fotografia de les mans?

J.C.: Jo he triat primer un llibre, el llibre com a objecte. Em sembla que els llibres en general, i més en un temps on està canviant la capacitat que tenim per accedir a la informació, ara el llibre no només és un objecte, sinó que hi ha el llibre com a temps. El temps que nosaltres podem estar amb un llibre és un temps diferent, qualitativament diferent del temps que podem estar destinant a altres coses. Per tant, el llibre com a objecte, així en general, crec que ens convida no només a la cultura sinó a la reflexió i el poder mastegar el temps, què moltes vegades, amb el ritme de vida que portem, almenys la vida que porto jo, el temps ens arrossega. Aleshores, en el moment en que podem seure i agafar un llibre tenim un cert control del nostre temps. I em sembla que això és positiu. Desprès, pel llibre concret, he triat el Diccionari nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona, perquè en certa manera, d’una forma no buscada, d’una forma no planificada, és on es resum tota la història i la memòria de la ciutat. Hi ha carrers que responen a topònims, i per tant, els seus orígens es perden en el temps. Podem dir que són probablement els primers punts de memòria de la ciutat, noms de rieres, noms de turons, noms de rius, etcètera. I desprès hi ha els carrers que fan referència als fets històrics i als personatges. I em sembla que si algú vol conèixer la història de qualsevol ciutat, o almenys d’algunes ciutats europees, perquè arreu del món això no funciona així, per conèixer la història d’una ciutat és un bon instrument saber a qui ha dedicat aquella ciutat els seus espais públics. És una manera de reconèixer aquella història de la ciutat i d’homenatjar a aquelles persones, aquells fets, o insisteixo, aquells topònims què en el seu moment han configurat el nostre espai vital, on vivim i caminem cada dia.

Ll.B.: Molt bé. Ara, li voldria fer una darrera pregunta. Com serà la futura Barcelona?

J.C.: Veig Barcelona com una capital d’estat, la veig com una gran capital europea i mundial. De vegades quan un estranger em pregunta, o em fa una pregunta semblant en aquesta, dic: “Miri, en català , hi tres paraules que es semblen molt i defineixen molt Barcelona. Una és port, l’altra és porta, i la darrera és pont. I Barcelona és això: un pont entre dues ribes del mediterrani, és un pont entre dos continents, és un pont per moltes coses. És un port a on arriba molta gent, on la gent s’hi integra, la gent comercia, la gent aporta idees, etcètera. I també és una porta. Una porta oberta a tothom, una porta oberta al món”. Doncs bé, jo crec que en diferents formes, en diferents metàfores o en diferents termes, el futur de Barcelona ha d’intentar complir el significat d’aquestes paraules. Ha de continuar sent un pont de moltes coses, ha de continuar sent una porta oberta a les idees, i ha de ser un port, també, on rebre idees i persones. I me la imagino així, sincerament, una ciutat a escala humana, imagino una ciutat on puguis anar de punta a punta a peu, per tant una ciutat pensada per a les persones.

Acabada l’entrevista anem a fer les fotografies del retrat a una de les parts nobles de la Casa de la Ciutat de Barcelona, seu de l’Ajuntament. Com prefereixo la llum natural, ens dirigim a la Galeria gòtica. Passem pel Saló de Cent on entreveig de reüll el contrallum dels vitralls de les rosasses. Enllestides les imatges, rodejat de representacions de patrones, patrons i protectors de la ciutat: Madrona, Eulàlia i Maria de Cervelló, els bisbes Sever i Oleguer, Sant Cristòfor i Sant Sebastià, m’acomiado de Jaume Ciurana, un Regidor de Cultura proper, amb idees clares, i amb una visió panoràmica i oberta de la ciutat. Ara, de fet, encara m’agrada més Barcelona.

Texte i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
E-mail: lluisbusse@gmail.com