Close-Up nº 21 : Bernat Puigtobella

Close-Up-n-21

Entrevista Close-Up

Em dirigeixo una mica embadalit, tot mirant les acrobàcies dels patinadors del Museu d’Art Contemporani de Barcelona, a la Plaça dels Àngels. A unes passes de la seu de VilaWeb, on treballen també els integrants de Núvol | Diari digital de cultura en català. Hi ha força activitat mercantil al carrer, el brogit del turisme bocabadat i les botigues de proximitat, olors i colors a dojo. Estic al rovell de l’ou de Ciutat Vella, ravalejant pels carrers medievals. He quedat a les onze del matí, ni massa d’hora ni massa tard amb l’escriptor i editor Bernat Puigtobella. Faig les fotografies per l’entrevista i al cap d’una estona, enregistro el so, amb la idea de copsar una mica, els dia a dia i els projectes d’aquest home inquiet, un personatge important dins la cultura del nostre país amb una brillant trajectòria al darrera. Ha estat redactor i editor d’Edicions 62, Empúries, Proa o El Aleph Editores durant una quinzena d’anys; també ha estat Membre del Consell Assessor del Teatre Nacional de Catalunya. Com a dramaturg ha estrenat un parell d’obres, El dubte de Leonora i La sopera de Meissen, i ha publicat les novel·les D’unes dones i Síndrome d’Estocolm.

Ll.B.: Voldria conèixer els teus orígens. D’on véns, què has estudiat, què fas?

B.P.: Jo sóc de Terrassa (1968), vaig néixer en una família catalana, cristiana, de Terrassa. Un entorn familiar petit burgès. Els meus pares em van portar a una escola catalana activa, que es diu La Roda, que ara ja és pública, però en aquell moment era una escola de la xarxa d’escoles catalanes actives. Després vaig anar a l’institut, un institut públic de Terrassa, i en acabat vaig anar a la universitat, on vaig estudiar filologia catalana, a l’Autònoma. Aquí es va completar la primera etapa de formació. I bé, repassant els mestres que he tingut, potser han estat tan importants els d’Eduació General Bàsica com alguns professors de la universitat. En aquest sentit cada moment he tingut, jo crec, persones importants que m’han ensenyat coses. A l’escola Roda, hi havia un professor que es deia Carles Casellas que n’era el director. Una persona que ens va inculcar molt l’amor per la literatura. Després a l’institut vaig tenir a Jaume Cabré de professor. I un cop a la universitat gent com el Joaqum Maristany, Jordi Castellanos, Antoni Marí… gent molt interessant.

Ll.B.: A nivell professional què estàs fent?

B.P.: Bé, jo, actualment, reparteixo el meu temps entre feines editorials remunerades i el projecte de Núvol, que és un digital de cultura en el qual hi participa molta gent. En aquests moments som més de mil cinc-cents autors registrats com a col·laboradors de Núvol. I com et deia per altra banda estic fent feines com a freelance per poder finançar part del Núvol, que en aquests moments porta més despeses que ingressos. També edito llibres. Ara acabo de traduir una obra de teatre que s’estrena a finals d’octubre a Temporada Alta i que després ve al Teatre Nacional, que és El president, de Thomas Bernhard. I també dirigeixo una revista que es diu Barcelona Metròpolis. Una publicació de l’Ajuntament, que té una versió en paper i una versió digital i això també porta molta feina. Hem de fer tots els papers de l’auca per mantenir-nos i per poder fer sostenible el digital de cultura.

Ll.B.: Sí, però de fet la seva presència a Internet és aclaparadora, per exemple al twitter, a les xarxes socials…

B.P.: Sí, jo estic content perquè Núvol realment està agafant una volada. I un dels grans èxits de Núvol és que hi ha molta més gent que sap el què és Núvol que no pas que sàpiga qui sóc jo. És a dir, la marca Núvol té una empremta digital que és el mèrit d’un esforç col·lectiu, de molta gent, que d’una manera, alguns més esporàdica, d’altres més constant, hem aconseguit de crear un equip de gent que té coses a dir i que vol incidir en l’àmbit cultural. Sobretot donant a conèixer aquelles iniciatives que estan una mica fora dels radars del mitjans. Aquelles petites companyies teatrals, aquelles micro editorials, les discogràfiques indies que encara no tenen prou recorregut però estant fent coses molt interessants. O els artistes mateixos que ens expliquen què fan. Perquè molts artistes s’han d’editar els seus propis discos, els seus llibres, s’han de produir les seves obres i aleshores ens ho expliquen.

Ll.B.: Com heu viscut a Núvol l’onze de setembre i aquesta V gegantina que va envair Barcelona i ha captivat a mig món?

B.P.: Nosaltres a Núvol ho vam viure amb intensitat, des de la redacció on treballem, que és la redacció de VilaWeb, aquí es va viure amb molta efervescència, perquè no només venia molta gent només a comprar samarretes sinó què, també a nivell informatiu, s’estava cobrint cada minut tot el passava. I nosaltres com a diari digital una mica ens vam sumar a la celebració perquè forma part del moment que estem vivint. Vam penjar una fotografia molt interessant del Robert Ramos, que era una foto feta en 360º, en un format conegut com a little planet, i va tenir molt èxit. Amb els nostres ninotaires, vam fer vinyetes sobre això… El que passa és què quan hi ha un esdeveniment com aquest, o és el dia de Sant Jordi, per exemple, la gent està al carrer. La gent no està connectada a Internet per veure què està passant, perquè ho viuen ells. Ells són els protagonistes.

Ll.B.: Sens dubte…

B.P.: Majoritàriament els nostres lectors estaven a la manifestació. Tampoc és que estiguessin gaire preocupats pel que poguéssim dir des de Núvol. Tothom ja sabia molt bé què havia de fer aquell dia.

Ll.B.: Ara et volia preguntar sobre l’objecte de la fotografia de les mans, què has triat?

B.P.: Sí, mira, he escollit aquest moneda de cinc cèntims perquè de vegades vas pel carrer i et trobes monedes a terra. Jo he observat, en mi mateix, que la moneda de cinc cèntims és la moneda més petita per la qual estic disposat a ajupir-me i recolir-la. Veig una moneda d’un cèntim i no m’ajupo. No sé si això vol dir que sóc un burgès o sóc un obrer qualificat, o que sóc un privilegiat… (rialles). Però, bé, és una manera d’explicar que la generació nostra estem disposats a treballar per molt poc, de fer molt d’esforç per guanyar poc, però que tampoc estem disposats a treballar sense que hi hagi un mínim de retorn. En certa manera Núvol és un espai on ningú s’hi farà ric, és un espai on els qui treballem som persones que tenim altres feines. Ho fem a temps parcial però evidentment hem de poder sobreviure, hem de poder pagar el servidor, els programadors, la gent que treballa a la redacció, el lloguer del local. I això vol dir que Núvol no es pot sostenir en la gratuïtat pura i dura sinó que s’ha de poder cobrar alguna cosa de publicitat, etcètera. A nivell personal, també, estem disposats a fer coses molt sovint gratuïtament però que tampoc ens ajupim per qualsevol moneda que ens tirin. També hi ha la dignitat, no?

Ll.B.: Us desitjo molta sort a tots, a tu com a director de Núvol i també a tots els teus col·laboradors, i si vols afegir alguna cosa més…

B.P.: Gràcies, bé, ara ens agradaria molt des de Núvol posar en contacte tot una sèrie de digitals culturals que hi ha en català actualment, que son potser més específics, més temàtics. No son generalistes amb en el sentit que no abracen tots els àmbits culturals però que estan dedicats al cinema, la poesia, la música contemporània, la música clàssica, entre d’altres. En certa manera tots som un ecosistema de capçaleres culturals digitals que ens hem d’ajudar. Perquè la nostra força no és tant que tinguem una gran audiència, ni una gran influència, sinó que puguem generar una conversa entre nosaltres, que puguem crear una xarxa de relacions i que ens puguem donar a conèixer els uns als altres. Jo d’aquest grup voldria dir que estan sota l’empara del que se’n diu els media povera. Una mica fent servir un joc de paraules que recorda arte povera, que son aquelles capçaleres que es nodreixen d’elements que ja existeixen a la xarxa, textos aprofitats de reciclar materials, i què amb una gran austeritat de mitjans, gairebé de manera franciscana, es poden crear continguts molt interessant. I revistes que tinguin rigor i puguin arribar a la gent. Doncs m’agradaria això, que tots els que estem fent aquest tipus de periodisme digital ens poguessim associar d’alguna manera sota aquesta denominació dels media povera. Una cosa que crec que té molt de futur.

Ens acomiadem amb una encaixada de mans. En Bernat Puigtobella retorna al seu lloc de treball, com un director d’orquestra disposat a assajar la simfonia de la cultura quotidiana, amb la intervenció de grans solistes de les arts, les ciències, les lletres i el que calgui. Em pregunto si jo també m’ajupiré quan vegi una moneda de cinc cèntims. Ben segur que sí. Seguiu Núvol i també l’obra de Bernat Puigtobella. Ara és l’hora!

Texte i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
E-mail: lluisbusse@gmail.com