Close-Up nº 20 : Laura Mas | Cat

Close-up-20

Entrevista Close-Up

Laura Mas és una jove periodista molt interessada per la cultura, passió que viu de forma quotidiana com una part més de la seva identitat. Encara que posseeix una curta però intensa trajectòria als mitjans, crec que apunta molt alt. Simpàtica i amb el batec d’una gran comunicadora dins seu, hem quedat per fer l’entrevista.

Ll.B.: Explica’m els teus orígens, les teves inquietuds, fins arribar al moment actual.

L.M.: Jo vaig començar a fer periodisme un cop vaig acabar el batxillerat. I t’he de confessar que no va ser una carrera vocacional sinó que va ser una decisió pressa a darrera hora; perquè jo anava per biòloga, però en el fons, sóc una persona de lletres. Sempre m’ha agradat molt escriure i he tingut moltes inquietuds sobretot a nivell cultural. Això és el que ha fet enfocar-me més cap a aquesta vessant periodística. Recordo que quedaven dos o tres mesos per decidir quina carrera volia triar i degut a tota la quantitat de coses que m’agraden, i a la meva, crec, capacitat per escriure i d’empatia, em vaig decidir pel periodisme. Vaig apuntar-me a periodisme a l’Autònoma i per sort vaig entrar! En acabar els quatre anys de carrera, després vaig fer una màster de comunity manager, perquè tots coneixem avui dia la importància de les Xarxes Socials i també és un món que m’apassiona. Els meus estudis em van portar a fer les primeres passes al món radiofònic, a Ràdio Cornellà, on conduïa un programa cultural que es diu Propera parada Cultura juntament amb Xavier Borrell. I allà se’m va obrir tot un món! Aleshores desconeixia tantes coses del periodismo! La carrera és “útil” entre cometes, al final aprens amb l’experiència. En aquella etapa de la meva vida vaig començar a fer moltes entrevistes i em vaig interessar sobretot per les arts escèniques. Va ser una temporada meravellosa que vaig viure amb molta il·lusió! Després vaig col·laborar amb altres ràdios, com ara Onda Cero Radio Catalunya i Andorra, Ràdio 4, Canal Blau FM, Ràdio Maricel i Ràdio 3… I bé, ara estic fent televisió, que era un mitjà que fins ara no havia tocat.

Ll.B.: Aquest programa amb el que et vas donar a conèixer al Canal Blau, de què tracta?

L.M.: Vaig ser la presentadora de la primera temporada del Magazín Entrada Lliure, que es va estrenar al setembre de l’any passat. És un programa setmanal d’entrevistes molt variat enfocat sobretot a la gent del Garraf. Hem entrevistat a personatges molt variats amb diferents perfils. Una de les entrevistes que més em va interessar va ser la que li vaig fer a l’actor Dafnis Balduz, un gran actor vilanoví que ha protagonitzat obres tan destacades com El zoo de vidre, una adaptació de Tennessee Williams. A més, t’haig de dir que jo tot just ara començo a formar-me com a actriu a l’escola Nancy Tuñón.

Ll.B.: Li has fet una entrevista a Toni Albà, veritat?

L.M.: Sí, però no al meu programa Entrada Lliure del Canal Blau; jo abans tenia una web cultural, que per motius de temps he hagut de tancar. Però va ser una etapa molt maca, es deia, l’ull cultural. A vegades feia entrevistes gravades en vídeo i una d’aquestes va ser la de Toni Albà (entrevista) quan estava fent l’obra La Família Irreal al Teatre Victòria, a Barcelona. Mira, un altre personatge vilanoví que em va captivar. Va estar molt interessant i el resultat va ser una entrevista molt divertida.

Ll.B.: Aquest pas cap a endavant que vols fer cap a les arts escèniques. Quines obres de teatre t’agraden?

L.M.: Sóc molt de teatre clàssic, però és que no et podria definir quina mena d’obres m’agraden. Sóc molt especial per la comèdia perquè tinc un humor molt anglès, un humor negre, no tan fàcil en aquest aspecte. Abans que comentaven El zoo de vidre, m’agraden molt les obres de Tennessee Williams. Obres bastant tirant a clàssiques en realitat més que contemporànies, però és que en el fons obres que transmetin, que arribis a sentir alguna cosa. Potser sóc una mica “masoca” i m’agraden més els drames que les comèdies. Coses més profundes que portin a la reflexió i que et quedis parlant de l’obra un cop surts d’allà. No sé, potser hi ha obres que cauen a l’oblit i obres que et porten a xerrar hores i hores. Fins i tot a debatre. M’agraden aquests tipus d’obra. Obra amb contingut.

Ll.B.: Quin objecte has escollit per la fotografia de les mans?

L.M.: Doncs he triat un cargol de mar de les illes Maldives, on vaig tenir el grandíssim plaer de estar farà cosa de dos anys i mig. La veritat és que va ser un viatge apassionant. Mai havia anat tant lluny! Vaig viure un somni al llarg de més d’una setmana a un lloc paradisíac, gairebé desert. Sobretot t’he portat aquest cargol de mar perquè allà va ser on vaig tenir la meva primera immersió submarinista. Una experiència molt divertida, tot just quan vag començar a bussejar vaig veure un tauró! Va ser espectacular!

Ll.B.: I aquest son de veritat: mosseguen! No com els d’algunes pel·lícules que son andròmines robòtiques amb cua i aletes…

L.M.: No, no! La veritat és què son molt pacífics. Si no, segurament, la meva instructora no hagués estat tan tranquil·la. Vaig descobrir una sensació totalment diferent i nova, no te la puc explicar. S’ha de viure. Va ser un viatge que em va marcar molt, va ser una parada en el temps i sempre ho recordo amb molt d’afecte.

Ll.B.: Em sembla que hi ha una actriu que t’apassiona, t’agrada molt i que ets saps un niu sobre la seva vida i les seves experiències, es rossa, molt bonica…

L.M.: És rossa, va ser una diva de Hollywood dels anys daurats… Sí, estem parlant de Marilyn Monroe!

Ll.B.: Parla’m d’ella, és una icona universal. Hi ha molta fotografia d’aquesta actriu a la xarxa.

L.M.: Saturació!

Ll.B.: A tothom li encanta, i a mi també!

L.M.: Sempre m’ha fascinant d’ella la imatge que va ser capaç de donar al món i la fragilitat interior seva. Aquest cost és bestial! Tenia un món interior molt complexe. Va ser una persona terriblement tràgica i desgraciada tot i tenir al voltant seu el que aparentment tothom desitjaria. Jo recordo que amb dotze o tretze anys vaig començar a interessar-me per ella. I des d’aleshores ha estat un no parar de llegir llibres seus, la biografia, veure pel·lícules… Des del primer moment en que em vaig informar sobre ella vaig descobrir una persona molt interessant que escapa literalment de la imatge de la rossa ximple. No té res a veure.

Ll.B.: Era molt espavilada.

L.M.: Molt intel·ligent! I tenia moltes coses estudiades. A part, considero que era una molt bona actriu, de comèdia sobretot.

Ll.B.: Tenia molta gràcia movent-se i molta expressivitat. I ara, aprofitant que ets una veritable connoisseur de la vida de la Marilyn Monroe, la part final de la seva vida ha quedat sempre una mica embolicada de misteri. Que em pots dir sobre això? Va ser un muntatge, se la van carregar?

L.M.: Veuràs, jo, encara que m’interessi el personatge, no et puc donar cap resposta com no crec que ho pugui fer ningú.

Ll.B.: La teva opinió, només…

L.M.: La meva sincera opinió és que ella no es volia suicidar però que es va passar. Realment no va controlar aquesta sobredosi de barbitúrics. Després hi ha elements una mica inconnexes que no acabes d’encaixar molt bé. Perquè dius, a veure, jo no estic a favor de tot el morbo aquest amb el president Kennedy, malgrat tots els secrets d’Estat que ella sabia tampoc em mullaria molt. Però sí que hi ha coses estranyes com per exemple en el moment de fer-li l’autòpsia, van ocultar molta informació. Mai sabrem del cert què va passar. L’opció més lògica és que s’hagués passat i no ho hagués controlat com ja li va passar abans altres vegades. Va estar a punt de morir molts cops i la van salvar en el darrer moment.

Ll.B.: Es podria fins i tot arribar a creure que aquesta figura tan estimada, ella mateixa, no portava gens bé la fama.

L.M.: No la portava bé. A part, ella es sentia una farsant perquè era molt diferent de la imatge que ens ha arribat o projectava cap als seus admiradors. Per culpa, per així dir-ho, de la indústria de Hollywood que creava mites totalment irreals. Però la gent es creia la imatge que els venien. Marilyn es sentia molt desgraciada perquè creia que no era fidel a ella mateixa. I va estar lluitant sobretot els darrers anys de la seva vida per autoanalitzar-se bé, per entendre, assolir i pair bé, el seu passat, que va ser molt tràgic, i sobretot per poder projectar un bon futur. No sé, podria dir-te coses tant terribles com que ella tenia por d’embogir com la seva mare, que estava tancada a una residència. La pobre dona estava malament a nivell mental. Marilyn tenia molts traumes que la van frenar molt, a nivell d’inseguretat i molts dubtes.

Ll.B.: És curiós que trobés consol i empar sota la figura d’homes molt famosos: Toni Curtis, Elia Kazan, Frank Sinatra…

L.M.: Sí, o també Joe DiMaggio, i Arthur Miller.

Ll.B.: Anaven amb ella com si fos un trofeu per lluir. Per què s’acostaven a la Marilyn?

L.M.: Aquí entraríem en un debat interminable. Està clar que el primer que entra als ulls és el físic. Per exemple, en el cas de Joe DiMaggio, ell la va conèixer a través de la fotografia d’un diari. Ella sortia vestida de manera molt atractiva i com ell tenia tant de poder, va dir-se: “Jo vull coneixer a aquesta noia”. I dit i fet! La Marilyn al cap d’uns dies es va plantar en un restaurant on sopava Joe DiMaggio amb més gent, però també l’estava esperant a ella. I allà va començar a sorgir tot el romanç. Sembla ser que sí, que la seva imatge era una gran part del seu atractiu, però és veritat, també, que la gent que va tenir la sort de conèixer-la, van descobrir una persona molt profunda i molt interessant. Més enllà d’aquesta aparença tan espectacular. Tot i que això no sempre és bo perquè donava molts maldecaps a molts homes.

Ll.B.: Molt bé! Si et sembla ho deixem aquí. Molta sort amb els futurs projectes!

L.M.: Jo vull ser actriu, però no vull acabar de manera tan terrible!

Ll.B.: Segur que no! A veure si dintre d’uns anys, quants trepitgis els escenaris m’avises i et faré fotos i seguirem l’entrevista.

Després de riure una bona estona torno a casa, una mica impressionat per les anècdotes de la Marilyn i per suposat, agraït per la bona estona de conversa amb la Laura Mas: periodista, comunicadora, locutora, comunity manager i futura actriu.

TEXTE I FOTOGRAFIES: LLUÍS BUSSÉ © 2014
TWITTER: @LLUISBUSSE
E-MAIL: LLUISBUSSE@GMAIL.COM