Close-Up nº 18 : Pilar Vélez | Cat

CLOSEUP n18CAT

Entrevista Close-Up

Visitar el Museu del Disseny de Barcelona és una experiència única. Ara fan el voluminós trasllat i obriran al desembre del 2014. Increïblement, ja són una institució de referència dins del seu àmbit d’actuació. El secret d’aquesta gestió monumental rau en el ventall de professionals implicats, el seus curosos equipaments, l’Edifici Disseny Hub Barcelona en forma de grapadora gegantina que convida els visitants a descobrir les instal·lacions i gaudir d’aquest entorn vibrant i encisador, la xarxa de col·laboradors, i les diferents col·leccions que podrem trobar exposades en la seva totalitat… (el Museu de les Arts Decoratives, el Museu de Ceràmica, el Museu Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques). La seva responsable, la directora Pilar Vélez, és una peça essencial en aquest èxit. Després de fer les fotografies anem al seu despatx per fer l’entrevista.

Ll.B.: Explica’m la teva trajectòria professional, els teus inicis, fins al dia d’avui.

P.V.: Jo sóc historiadora de l’art i sempre he compaginat la docència, sobretot en una primera etapa, amb tot el que és recerca, investigació. Amb un interés molt lligat a dos temes fonamentalment. Un, tot el que és la reproductibilitat de l’art. Tota la possibilitat de reproducció, és a dir, les arts gràfiques, per exemple, que és el terreny en el qual vaig començar. Però, per extensió, les arts industrials. Tot el que són les arts decoratives quan esdevenen arts industrials. Per tant, aquest món de l’objecte, les arts de l’objecte, allò que dit d’una manera més global, i més sociològica, antropològica, en diem la cultura material. Per tant, dins d’aquesta òptica. Sempre molt d’interès per tots aquests temes: sistemes de reproducció, pels materials i pel producte que en resulta, naturalment. Molt concentrat en el segle XIX i XX. L’era de la industrialització, pre-industrialització, tot aquest canvi, sempre m’ha interessat molt, fins i tot, en el seu moment, quan em vaig doctorar. Em vaig doctorar amb una tesi sobre el llibre. El llibre com a objecte, com a obra d’art en el segle XIX a Catalunya. I amb aquest interès, al llarg de molts anys, he estat treballant, per exemple, en el Museu de les Arts Gràfiques, en temes de patrimoni, que vaig compaginar en un moment determinat, amb la docència a la universitat., a la Universitat Autònoma i els museus. Doncs vaig estar al Museu de les Arts Gràfiques uns quants anys, desprès d’allà vaig passar al Museu Frederic Marès, una altra dimensió, un altra mirada al patrimoni.

Ll.B.: Quina mena de mirada?

P.V.: Sobretot molt centrada en el tema del col·leccionisme, de l’escultura, però amb el rerefons del col·leccionisme. El propi Marès ha estat un dels grans col·leccionistes del segle XX al nostre país. Però, sempre, paral·lelament treballant en aquest interès, vull dir, el col·leccionisme, el món de l’objecte, les exposicions, al llarg del segle XIX i XX. En aquest camí, quan estava al Museu de les Arts Gràfiques, ja es va començar a plantejar a Barcelona l’interès, una reflexió, reflexió que es va fer arreu del món, a Europa, sobre quina era la importància i el futur, diguem-ho així, d’aquests museus de les arts de l’objecte, de les arts decoratives, incloent-to tot. És a dir, tot el ventall acadèmic, les arts decoratives o les arts aplicades, des del mobiliari, la ceràmica, o el vidre, les arts gràfiques, el teixit, tot. Tot allò que els manuals des del segle XIX ho inclouen. A Barcelona hi havia uns quants museus, alguns petits, monogràfics, i una mica, diríem, abandonats. Ignorats, arran de la post-guerra, etcètera. Qui era, aleshores, regidor de Cultura, l’arquitecte i intel·lectual, l’Oriol Bohigas

Ll.B.: Una eminència!

P.V.: Sí, en Bohigas va ser qui va començar-ho a qüestionar. I varem estar treballant una sèrie de persones, entre elles, jo mateixa. De fet, després de molts anys, més de vint anys, tot això ha anat prenent cos, amb moltes col·laboracions, amb grans experts i professionals, naturalment, moltes consultes, moltes hores de feina. I finalment ha acabat sent. Al final d’aquest any, al desembre, inaugurarem el Museu del Disseny de Barcelona. I és una mica allò de “Roda el món i torna al Born”, perquè entremig, jo mateixa he fet moltes coses, disset anys al Museu Marès, però sense mai oblidar tota aquesta vessant. I participant en les comissions de seguiment, assessoraments, en recerca sobre aquest tema, relació amb museus europeus, col·leccions, etcètera. I al final, fa poc més de dos anys que sóc aquí. Per tancar una mica aquest cercle i engegar aquest nou museu, que finalment ha estat la integració del museu, del Museu de les Art Decoratives; el Museu de Ceràmica, que havia estat al Palau de Pedralbes; el Museu Tèxtil i de la Indumentària, el del carrer Montcada; i el Museu de les Arts Gràfiques, que havia estat al Poble Espanyol, que jo havia dirigit fa molts anys. Sumant tot aquest patrimoni, el que hem intentat, el que estem fent, és un nou discurs. Aquí, a la Plaça de les Glòries, en aquest edifici, que ara en diem Edifici Disseny HUB Barcelona. Perquè aquest és el nom originari del museu. S’havia de dir així, i de fet, durant uns anys, s’ha dit així. Va ser l’aposta d’un comissari, d’una part del projecte. Així és va acceptar, però ara fa un any i escaig, des del propi Ajuntament de Barcelona, es va decidir deixar el nom de Edifici Disseny HUB Barcelona. I hem recuperat el nom de la idea inicial, de fa vint anys, de dir-nos Museu del Disseny de Barcelona. Tot i que és un museu de les arts decoratives i del disseny, però fent una lectura, un nou discurs museològic, totes aquestes arts de l’objecte, acaben en certa manera en el món del disseny. És a dir, són una mica l’avantpassat del món de l’objecte, del disseny industrial i per altra banda, avui dia, també tenen una plasmació. Perquè nosaltres també tenim col·leccions d’arts d’autor: la ceràmica d’art, la joia d’art, l’esmalt d’art… Contemporànies, de finals del segle XX i coses plenament actuals.

Ll.B.: Aleshores, us dieu Museu del Disseny de Barcelona però teniu un ventall de col·leccions impressionant.

P.V.: Exacte, ens diem Museu del Disseny, però respecte d’altres museus que hi ha a Europa, tenim la doble col·lecció, la històrica que és molt potent, molt nombrosa. Atès que correspon a molts segles. I en canvi, la col·lecció del disseny modern, només és del segle XIX, el segle XX i els pocs anys del XXI. Aquest és el nou discurs: De les arts decoratives al disseny i a les arts d’autor contemporànies.

Ll.B.: Parlem una mica sobre el Centre de Documentació.

P.V.: Dins del projecte general del museu tenim una branca molt important per a nosaltres, que és el Centre de Documentació. El centre de Documentació del Museu del Disseny és un pilar del museu, en el sentit, què té dues vessants. Una, biblioteca de les arts decoratives i el disseny, una biblioteca convencional, en el sentit, que intentem aplegar tot el que surt. Aquesta és la voluntat. Tot el què es publica anualment sobre aquests temes. I, per una altra banda, tenim una segona part, que en diem l’arxiu. Hi ha catàlegs comercials, catàlegs d’empresa, catàlegs de tendències. Perquè, per exemple, dintre de les nostres col·leccions incloentla moda, també. El disseny de moda és tot un altre món. Però després també tenim, i aquest és un objectiu d’aquesta nova etapa, els arxius. N’estem recollint de dissenyadors, dissenyadors industrials i dissenyadors gràfics, de moda, d’empresa. Tot el que ens parla, ens documenta i ens dóna coneixement de la història del disseny al nostre país. Aquest és un objectiu interessant per poder acabar sent una mica el centre de referència del tot el que passava al nostre país al segle XX i XXI. I no em refereixo específicament al món del disseny; també tenim el món de les arts decoratives. Per exemple, conservem l’arxiu de la gran casa de vitralls del XIX-XX, Rigalt i Granell. Tot el fons d’arxiu en el seu moment es va donar aquí en el nostre Centre de Documentació. I ara en aquest moment concret doncs estem començant a ingressar arxius sobretot de dissenyadors gràfics i de dissenyadors industrials.

Ll.B.: Quina feinada!

P.V.: Ja ho pots dir. Veuràs, estem en un moment en què hi ha tota una generació que han estat els pioners, capdavanters, alguns estan tancant o han canviat el ritme de treball per qüestions de cronologia, diguem-ho així, i amb ells, moltes d’aquestes empreses o dissenyadors, i això és una cosa important, tenim peces seves a les nostres col·leccions. A això també li donem prioritat, és a dir, tot allò que tenim en objecte a la col·lecció del museu és bàsic que pugui tenir la seva documentació. Poder tenir la documentació, i per tant qualsevol persona que vulgui fer un estudi o conèixer una peça, no sé, de cadires, de mobiliari, del que vulguis, llums, electrodomèstics, etcètera, si podem tenir a més l’arxiu (que de vegades potser, de vegades no, s’ha guardat), pot resseguir-ne el proces, no? Els arxius són interessants per veure les relacions dels clients, què demanàvem a un dissenyador, a una empresa. O per veure les relacions de proveïdors, de materials, d’arreu del món si convé. Vull dir què l’arxiu és un fons que no te l’acabes mai. De vegades en aquests arxius poden haver-hi milers i milers de documents.

Ll. B.: Vaja! Sembla una Missió Impossible. Quin criteri seguiu?

P.V.: Per a nosaltres una factura pot ser tant valuosa com un pergamí del segle XIV. Llavors, per això volem potenciar-ho. I de fet estem contents perquè hem començat a explicar-ho, ara l’hem reobert. Al carrer Montcada el vàrem iniciar, vam haver-lo de tancar pel trasllat i per muntatge aquí. Hem estat, pel nostre gust, massa temps tancats i l’hem obert ara fa quinze dies. I veritablement la gent torna, i els estudiants tornen, però no només els estudiants, els professionals, molta gent del món de l’empresa que també està pensat per ells. El món de l’arxiu és una mica la nineta dels nostres ulls ara, dins del Centre de Documentació. Hi ha moltes altres coses, revistes naturalment. També tenim el fons de llibre antic d’aquests temes nostres, important. Però en aquest moment, diríem, pel que apostem més és l’arxiu. Abans que es perdin moltes coses! Aquests arxius, de vegades, les empreses pleguen d’un dia per l’altre i s’ha de buidar una casa, s’ha de buidar un local, i són el primer que desapareix. Intentem flairar una mica com va tot aquest món i poder estar-ne a l’aguait.

Ll.B.: Esteu organitzant des de fa tres anys el Festival OFFF, que és també un centre de trobada, d’acollida, dels professionals d’arreu del món.

P.V.: Sí, el Festival OFFF enguany és la tercera edició que fem aquí, a l’Edifici Disseny Hub Barcelona, a la Plaça de les Glòries. El primer, aquest edifici encara no estava acabat del tot, vull dir, en funcionament del tot. I veritablement va ser una prova de foc fer el festival aquí! Per aquest festival passen més de tres mil, vora quatre mil persones, que venen d’arreu del món. Fonamentalment és un públic internacional. El públic local cada any creix una mica més. No et puc dir les dades exactes ara. Les d’aquest any te les diré dissabte que és quan s’acaba, però podíem estar com l’any passat amb un vuitanta de llarg, gairebé un noranta per cent de públic internacional. Aquest festival és una creació de dues persones d’aquí, l’Héctor Ayuso i del Pep Salazar. Realment han sabut trobar la manera i han posat tot l’esforç, tot l’enginy del coneixement.

Ll.B.: Connectar no és fàcil!

P.V.: No, però ells han connectat molt bé amb tot un públic, uns professionals que es dediquen a això, tot aquest món de l’art digital, que està canviant a més a més cada dia. Vull dir, que encara no s’ha inventat una cosa i en ve un altra. Amb ells va funcionar molt bé, l’any passat vàrem tornar i aquest any, fins i tot ho hem fet amb col·laboració. No només hem cedit uns espais i hem posat un serveis, sinó què hem volgut fer-ho amb col·laboració atès que és una vessant també nostre del Museu del Disseny. I la Nit dels Museus tancarem. S’acaba el festival i tindrem unes projeccions làsers fora l’edifici. Farem tota una sèrie de coses molt interessants, basades en el lasercat: un gran gat, gegantí, que dins té un projectors. Projectarem des de l’exterior sobre les nostres façanes. És un muntatge que s’ha presentat a Miami fa un mes i a Europa és la primera vegada que es presenta i es fa a Barcelona. I per tant, dins d’aquest món de la comunitat digital és una aportació a la ciutat molt interessant.

Ll.B.: Per la fotografia de les mans t’havia demanat que portessis un objecte. Quin has triat?

P.V.: Doncs he triat l’última publicació nostra, del Museu del Disseny, una publicació de l’any passat. Que és la publicació que recull, que fem periòdicament, els increments de col·leccions que fem. És a dir, tant els quatre fons, que pertanyen als quatre museus: decoratives, gràfiques, tèxtil i ceràmica, com per exemple, dins de l’arts decoratives, la col·lecció de disseny industrial que havia format part del de les arts decoratives. Tots aquests fons cada any creixen. Nosaltres som, segurament, un dels museus de Barcelona que més incrementem les nostres col·leccions. Per què? Perquè tot aquest món, sobretot del disseny, com és un món en actiu, doncs, si nosaltres volem ser el centre de referència, hem d’anar ingressant noves peces. Hem de ser capaços de fer una selecció prou representativa, cosa que no és fàcil. I aquesta és una de les missions del museu. Per això nosaltres tenim comissions d’increment que ens ajuden. En les quals no només participen els professionals del museu, sinó també professionals externs de diferents àrees, que donen diferents perspectives i que ens ajuden a fer totes aquestes col·leccions. Periòdicament publiquem aquests increments. I aquest era el llibre de l’última etapa d’increment.

Ll.B: Com feu l’increment?

P.V.: Per exemple aquí veuríem els premis FAD de cada any, de disseny industrial. Pel conveni que tenim amb el FAD des de fa molts anys, entren automàticament els Deltes d’Or i Plata la nostre col·leccions. Per què? Perquè considerem que el fet de tenir ja un premi d’aquesta categoria i d’aquest nivell, és un criteri vàlid perquè aquell objecte té un sentit i té un valor cultural, i per tant, pot ingressar al museu i esdevenir patrimoni cultural. O bé, objectes de donacions. També hi ha donacions, de vegades. De fet, els museus a Barcelona, també cal dir-ho, el patrimoni de la ciutat de Barcelona, en un tant per cent molt nombrós, des del segle XIX, des de l’Exposició Universal del 1888, quan el 1891 l’Ajuntament de Barcelona crea els primers museus, hi ha moltes de les peces venen de donacions de la societat barcelonina, catalana. De col·leccionistes, de famílies, d’empreses, d’indústries del moment, d’artistes, etcètera. Això continua; el nostre patrimoni és un patrimoni que neix molt d’això que en diuen la societat civil. I llavors tot aquest tipus d’ingressos, tant si són adquisicions, que de vegades també fem compres, naturalment. Per si surt una oportunitat, els conservadors de les diverses especialitats estan al cas de les cases de subhastes, per exemple. Que no són evidentment els casos més nombrosos però també ho seguim. De vegades també es fa un ingrés. Llavors aquest llibre recollia això. I és una manera també d’agrair, sobretot als donants, la seva generositat. Perquè al capdavall en el nostre país una mica hem de fer pinya d’aquesta manera. Té aquesta idiosincràsia en el terreny del patrimoni cultural.

Ll.B.: Inaugurareu a finals de desembre?

P.V.: Si no hi ha res de nou, inaugurarem el tretze de desembre.

Ll.B.: Molt bé. I què espereu aconseguir? Com veus el museu?

P.V.: Home! Tenim moltes ganes d’obrir. Obrirem el que és pròpiament el nostre edifici: Aquesta part que surt a l’aire, que la gent de vegades, popularment en diu “la grapadora”. Hi ha quatre plantes destinades a les col·leccions permanents del museu. I és això el que obrirem el mes de desembre. És a dir, que podràs venir a veure el museu amb la integració de totes aquestes col·leccions. I a cada planta hi haurà un discurs que lliga amb aquest general que et deia. Bé, esperem que això doni normalitat, diríem, a la casa, a l’edifici, i comencem la vida normal d’un museu. Estem preparant paral·lelament moltes activitats, tant educatives o escolars, com familiars, com per diversos públics. I també en paral·lel estem començant a treballar les primeres exposicions temporals que farem a la planta baixa. Tenim uns espais molt grans. Més de tres mil metres. I la primera exposició temporal, que la inaugurarem al febrer (2015), justament és una exposició que es dirà “Disseny per viure”. I que fa una reflexió sobre quin és el paper que el disseny té avui. Què demana la societat d’avui del disseny. El disseny ha de servir realment per viure i ha de saber atendre les necessitats de tothom i en tots els terrenys. El món del disseny en el darrers anys s’ha estès més enllà del que era l’objecte més pròpiament tradicional, el món del mobiliari, de la il·luminació, dels electrodomèstics. S’ha obert, per exemple, al món de la salut. Dissenyar bé el món de la salut és molt important, tant per el món del benestar social com més enllà. Aleshores aquesta exposició qüestiona tot això. Serà una exposició on hi haurà molts objectes i molts projectes d’arreu del món, perquè és una exposició d’abast internacional, per explicar això. Una mica per posar sobre la taula, com a primera exposició temporal, també què volem ser, què volem oferir. Hem de ser un aparador, una plataforma de reflexió del disseny avui.

M’acomiado de Pilar Vélez i pujo fins a la sortida, deixant enrere les oficines dels professionals i persones que com ella fan del Museu del Disseny de Barcelona, una joia. Jo parlaria de “joia de la Corona”, perquè el museu, quan obri en la seva totalitat, inaugurades les col·leccions permanents i iniciant la singladura de les mostres temporals, serà un bellíssim i operatiu aparador on aprendre, encisar-se, compartir, experimentar, armar aliances i un focus on trobar els millors professionals del sector. Cal venir i conèixer de prop el Museu del Disseny de Barcelona. Us fascinarà!

Texte i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
E-mail: lluisbusse@gmail.com