Close-Up nº 17 : Jordi Bohigas | Cat

Close-Up Jordi Bohigas

Entrevista Close-Up

Piramidón, Centre d’Art Contemporani, ubicat al districte de Sant Martí de Barcelona, fusiona des de l’any 1990 l’àmbit de la producció artística amb la difusió, exhibició i venta d’obres d’art. Aquest espai únic proporciona la infraestructura necessària pel desenvolupament dels artistes i del seu discurs. Obert a llenguatges diversos, l’espai creatiu esdevé un referent al nostre país. Jordi Bohigas n’és el director, una persona amant de l’art, del col·leccionisme i amb una extensa visió del panorama artístic actual.

Ll.B.: M’agradaria conèixer una mica la teva trajectòria professional. Com vas començar? Quin és el teu primer record relacionat amb el món de l’art?

J.B.: Doncs bé, jo m’incorporo aquí, a Piramidón, fa pràcticament vint anys, relativament jove i després d’experiències en altres àmbits poc relacionats amb el món de l’art. El meu pare, l’Isidre Bohigas, president de Piramidón, m’ofereix aleshores l’oportunitat de participar d’aquesta idea.
El projecte s’inicia l’any 1990 amb la voluntat d’involucrar-se en el món de l’art des d’una perspectiva diferent del que seria una galeria convencional, ja que l’objectiu principal és el d’integrar estudis d’artistes dins l’àmbit d’una galeria d’art. Així doncs, l’any 1994, amb el projecte ja començat, és quan jo m’incorporo.
Pel que fa als meus orígens en el món de l’art, el primer record que en tinc està directament relacionat amb els meus pares i amb la meva primera comunió. En aquell moment, el regal que es feia als nens era la Kodak Instamatic. A mi, però, no em van regalar la desitjada càmera, sinó que em van regalar un quadre. En aquell moment jo tenia entre vuit i deu anys i van haver de passar uns quants anys més per tal de saber valorar, o potser entendre, la riquesa d’aquell regal.

Ll.B.: Una pregunta. Aquí, a Piramidón, hi han passat molts artistes que després han estat i són prou importants. En pots esmentar alguns?

J.B.: I tant. Durant aquests anys han passat un gran nombre d’artistes pels nostres estudis. Alguns, amb vocació de permanència, d’altres, per períodes més curts de temps. Per citar-ne alguns, anomenar en Carlos Pazos, per exemple, que justament acabo d’estar amb ell. (T’he canviat l’hora de la cita perquè m’havia de signar una peça). En Carlos Pazos va ser un dels primers artistes de Piramidón, convertint-se en artista resident l’any 1991 i amb permanència fins a l’any 2006 o 2007. Poc després, va realitzar exposicions destacades a museus com el Macba o el Reina.
Citar, també, la Paloma Navares, artista de Madrid que va passar un parell o tres d’anys a Barcelona; en Gino Rubert, artista resident durant tres anys; o en Tom Carr, per dir alguns noms coneguts i deixant-me’n molts d’altres.

Ll.B.: Quina és la metodologia de l’espai expositiu? Feu exposicions col·lectives, individuals?

J.B.: Doncs bé, a Piramidón programem quatre exposicions cada any. Per una banda, dues exposicions amb el format que veus ara, és a dir, col·lectives, amb una peça de cadascun dels artistes que té estudi a Piramidón en el moment de l’exposició; per l’altra, dues exposicions individuals amb edició de catàleg. Tant les col·lectives com les individuals tenen una durada de dos mesos i mig aproximadament.

Ll.B.: Tens alguna altra referència d’aquest sistema de funcionament basat en una residència d’artistes unida a un espai d’exposicions? Com va néixer aquesta idea?

J.B.: La idea sorgeix del meu pare. Cap als anys vuitanta es planteja buscar un espai per oferir als artistes partint de la idea de l’intercanvi d’espai per obra.
L’any 1989, adquirim les últimes plantes de l’edifici on ara ens trobem i decidim que en poden sortir setze estudis i un espai per a la galeria d’art. El primer artista s’instal·la a finals dels anys 90.
Per arribar al que avui coneixem com a Piramidón, el camí ha estat llarg. La nostra infraestructura és petita i teníem poques referències tant en l’àmbit estatal com internacional. Sí que existeixen iniciatives semblants, a escala estatal, posteriors a nosaltres com ara Hangar o l’Estruc, però són de caràcter públic. Hi ha un referent anterior al nostre a Barcelona, Palo Alto, on Mariscal hi va muntar el seu estudi i va intentar aglutinar diferents creatius en el mateix espai amb uns acords de lloguer per estudi. També a Mallorca, fa uns set o vuit anys, s’hi va crear un espai, el CCA Andratx, promogut per un galerista danès; es tracta d’un espai fantàstic, de caràcter més museístic que no galerístic. Aquests serien, doncs, els exemples més similars que se m’acudeixen, però, com veus, res que s’assimili del tot a Piramidón.

Ll.B.: Per la foto de l’objecte t’havia demanat que en portessis un que tingués un significat especial. Què gas has escollit?

J.B.: Doncs he escollit una capsa de medicament que conté un flascó molt petit anomenat Piramidón.
Nosaltres, quan arribem a aquest edifici l’any 90, preguntem pel barri com l’anomenen i descobrim que, popularment, la gent coneix l’edifici amb el nom de Piramidón.
En aquest moment, conscients de què arribar fins aquí és complicat, pensem que el millor serà deixar el nom original de l’edifici, perquè els veïns puguin ajudar als visitants a trobar-ho. (Actualment amb el GoogleMaps arribem a tot arreu, però parlo d’uns quants anys enrere). En qualsevol cas li deixem el nom de Piramidón al centre d’art contemporani.
Anys més tard, en una de les paelles-tertúlia que organitzem cada dimarts, una de les convidades, procedent del món de la farmacologia, ens obsequia amb aquesta ampolleta de pastilles anomenades Piramidón que sembla que eren pel mal de cap. Des d’aquell dia que les guardo al calaix i m’ha semblat l’objecte ideal per presentar-te avui.

Ll.B.: Una mica per acabar, si et sembla, et volia preguntar sobre la teva visió de l’art actual. Com el veus? És una qüestió de mercat, el veus viu, el veus estancat? La teva opinió, sense donar-hi gaires voltes.

J.B.: Pel que fa a la meva opinió sobre l’art contemporani estic condicionat per la situació actual on ens movem. Això condiciona les nostres reflexions i les nostres idees i ens convida a pensar i a replantejar-nos de quina manera cal que fem les coses, quins objectius perseguim i si anem en la direcció correcta.
Actualment, l’objectiu de molts galeristes és el de focalitzar la seva energia en mostrar i, finalment, vendre, l’art a fora, a l’estranger. Evidentment, el mercat internacional ens interessa a tots i és un públic que hem de tenir present, però, des del meu punt de vista, no com a objectiu principal.
L’objectiu de Piramidón és el d’intentar que els artistes del nostre entorn puguin dir quelcom dins de la nostra societat, volem treballar perquè el públic més proper senti la necessitat de rodejar-se d’art com una experiència vital.
Un altre aspecte que em sembla essencial remarcar és el fet que artista i galerista han de remar en una mateixa direcció. Sovint sento comentaris, “A les galeries d’art els hi va molt bé, en canvi als artistes…”. Discrepo absolutament. El sector és el mateix, si als artistes no els va bé, a les galeries tampoc; no es pot produir una cosa sense l’altra.
Finalment, comentar també la temàtica del tipus de públic al qual ens dirigim. Em dóna la sensació que, generalment, els galeristes centren els seus esforços per arribar als grans col·leccionistes, a aquells que ja entren a la galeria predisposats a comprar.
En el cas de Piramidón, nosaltres no aspirem o, millor dit, no ens focalitzem en aquests col·leccionistes. El nostre objectiu és arribar a aquella gent, especialitzada o no, que vulgui tenir obra a casa seva. Estem parlant d’obres assequibles; de dos, tres o quatre mil euros per exemple. Es tracta de xifres que no són desorbitades. Quanta gent es compra un sofà de 700 euros o es gasta 2000 euros en un viatge?
A Piramidón no veiem l’art com a inversió; el que volem és proporcionar obres de qualitat a aquells que vulguin adquirir-les, per plaer, per tal de millorar el seu dia a dia.

Ll.B.: Al llarg d’aquest vint-i-quatre anys de Piramidón han passat vora dos mil persones a les famoses paelles. Porteu a gent de tots els àmbits culturals, sectors de la societat diferents. Aquestes trobades setmanals li donen molta vida al centre. Què me’n pot dir?

J.B.: Les paelles comencen de manera quasi espontània, a partir de trobades entre nosaltres. Amb els artistes no ens veiem diàriament, la independència és absoluta i tothom fa l’horari que vol. Per tant, ens trobem per tal d’assegurar veure’ns tots, almenys, una vegada per setmana.
El que acaba passant, però, és que cada vegada ve més gent, els artistes convidaven a d’altres persones interessades i, arriba un moment en què creiem que les tertúlies són prou interessants i que podria ser bo obrir-les a més gent i donar-los-hi una altra estructura.
I així ho fem; cada dimarts convidem a quatre o cinc persones externes, a més de l’equip de Piramidón i alguns artistes, que hi som setmanalment.
Pel que fa a la gent convidada, intentem arribar a la gent de l’àmbit artísticocultural (artistes, galeristes, col·leccionistes, comissaris, etc.), gent que, ja d’entrada, està interessada en el que fem aquí. No obstant això, també ens dirigim a la gent procedent d’àmbits absolutament allunyats del món de l’art; gent procedent del món de l’empresa, de la ciència, de la política, de la premsa. No estem tancats a ningú, al contrari. Qualsevol persona que creiem que té alguna cosa a dir, la convidem.

Acabada l’entrevista passejo per la exposició col·lectiva. Hi ha peces força personals, però no cauré en la temptació de dir noms. No fos cas que algú vingués a comprar per invertir i no per gaudir d’aquestes obres a casa seva. Ara són peces a preu assequible, segons les butxaques, el llegat coetani d’artistes del nostre entorn i que podem copsar amb tota la riquesa del seu llenguatge. Més endavant unes aniran a museus, d’altres a col·leccions, i moltes, així ho espero, a les llars de molts ciutadans afeccionats cada vegada més a les obres d’art contemporani.

Texte i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
E-mail: lluisbusse@gmail.com