Close-Up nº 14 : Marcel·lí Antúnez | Cat

Close-Up nº 14 : Marcel·lí Antúnez | Cat
Entrevista Close-Up

Després de la improvisada sessió fotogràfica a l’estudi-taller de Marcel·lí Antúnez, on l’he sorprès enfeinat amb uns dibuixos damunt paper amb tinta xinesa, aquest sorprenent i polifacètic artista m’ha concedit una estona per a conversar sobre la seva trajectòria professional i descobrir algunes claus per endinsar-nos a la seva obra.

Ll.B.: Quin són els teus orígens fins al moment actual? Pots resumir-me els punts biogràfics que consideris més importants…

M.A.: La vida comença i acaba, no? La meva obra va començar en un entorn familiar complexa, per dir-ho d’alguna manera. Sóc fill de ramaders i carnissers. El meu pare era l’hereu d’una casa gran de Moià, cal Matíes, i es va casar amb la meva mare, que era filla de pagesos, d’origen més humil. Per aquelles coses de la guerra civil, crec que la guerra civil els va marcar a tots dos, la mare va tenir un professor llatinista, el capellà Francesc Sagrera, què es va estar amagat a la casa de pagès duran tota la guerra. Degut a això, la mare que va tenir des de molt petita una cultura excepcional; llegia grec i llatí i mes tard va estudiar magisteri.  I el meu pare essent l’hereu de la casa va lluitar, en contra del seu pare, pels ideals de la República i va perdre un ull a la batalla de l’Ebre. Suposo que aquestes circumstancies va fer que tot plegat acabessin com parella. Potser al meu pare l’havia de tocar una dona de casa bona, però mira va anar a parar amb la meva mare. D’aquella barreja de la que hem sortit sis germans. I jo, que sóc el cinquè, que ja havien esgotat el llistat de noms (avi, avià patern, avi, avià matern), hem van posar Marcel·lí perquè hi havia un oncle a Cuba que se’n deia. Vaig néixer al cinquanta-nou (1959) i aquest oncle que no tenia descendència va oferir la seva herència algun parent homònim, d’aquí Marcel·lí Antúnez… (rialles). Va arribar al “Revolución Cubana” i ja et pots imaginar…Em va deixar preparat el nom per fer la carrera…

Bé, vist des de la perspectiva de la vida,  la família i el poble no es trien; t’hi trobes. Aleshores això es el que et toca, no? Després amb els anys descobreixes que hi ha altres coses. Però com la infantesa és el llibre forjat per aquests condicionants, al capdavall es  una cosa que et marca per sempre. La meva infància va ser una infància plena de contrastos, típic de la gent de poble, en un moment, on la idea de la cosa pública era en mans de la dictadura i on el dia a dia passava en un context que avui ens semblaria estrany. Trobar-te pel carrer als babaus del poble, els vells, la mainada, els animals de càrrega… Aleshores tot estava a la mà: la Guàrdia Civil, les processons, el Corpus Christi, etcètera. Però ademès d’això, al ser una família de ramaders i carnissers, em va tocar estar en contacte amb els cicles de la vida dels animals: des del naixement fins a la mort. A la vista del que hi havia a casa meva i amb aquella idea del “eterno retorno”, al ser el cabaler, els cinquè de cinc germans, jo de seguida vaig voler fugir de la situació que m’havia sigut assignada pel meu naixement, per la meva descendència, no sé, per fet de ser de cal Matíes.

I així que vaig poder vaig anar a estudiar a Barcelona Belles Arts. I no va ser fàcil; perquè vaig suspendre l’examen d’Ingrés, no vaig passar la Selectivitat, i al final em vaig posar d’oient a Primer. Em vaig colar! (en Marcel·lí Antúnez es peta de riure). Però perquè ho volia fer, no? Volia sortir, em moria de ganes, i BBAA era la porta!

Aquells dos primers anys van ser molt intensos a Belles Arts. Em van servir per convalidar el curs que havia fet de oient i vaig aconseguir matrícula.  I al segon any, vam baixar els meus companys de Moià i vam fer La Fura (dels Baus). Érem molt joves, teníem dinou anys. I a Tercer de Belles Arts vaig presentar La Fura com a treball de fi de curs, que per cert van suspendre. Però els professors sempre se’n recordaven quan hem veien. Pijuan em deia: “Has aprovat! Encara me’n recordo quan veu venir…”. I jo li deia: “Sí, sí, però em veu suspendre…” Bé, igualment al setembre em van aprovar. Al acabar Belles Arts, La Fura ja portava gairebé quatre anys de tarannà i vaig pensar de professionalitzar el grup. Va ser una decisió que vaig prendre una mica en contra de molts perquè hi havia una tendència molt desendreçada, hippy. El que ens havia donat en aquell moment una certa mala fama. I d’allà, amb dos anys de treball molt intensos, vam saltar al que var ser La Fura del vuitanta.

Aquesta Fura preolímpica. Que és com a la infància de les persones, la infància del grup que ha sigut després La Fura i que encara en viuen els meus ex-companys. Va ser un temps de treball col·lectiu; m’interessava molt treballar amb gent, compartir la creativitat amb altres persones sempre m’ha semblat una cosa interessant i molt enriquidora aquesta qüestió. De manera que  paral·lelament a La Fura vaig tenir també un grup de música. Es deia “Error Genético”, l’any 1981-83. I després a partir del vuitanta-cinc, quan ja havíem estrenat “Suz/o/Suz”, i una mica, quan vaig veure què La Fura era com una estructura com tancada i amb una perspectiva molt clara del que havia de fer, per amistat vaig coincidir amb en Sergi Caballero i Pau Nubiola, i vam fer “Los Rinos”, una altre grup paral·lel a la Fura que ens va ocupar pràcticament fins l’any 92. A finals dels anys vuitanta van haver-hi una sèrie de desavinences. I la manera com La Fura  em va plantejar el tema no em va agradar gens; em va semblar que era una cosa absolutament deslleial, i vaig pensar que seguir treballant amb aquella gent no valia la pena. I vaig recomençar la meva carrera. I entre l’any 90-92, vaig viure el desencís de no poder tirar endavant l’idea de col·lectivitat, d’estructura horitzontal, de participació, d’obertura i de llibertat, ja que els projectes que encetava no anaven com m’esperava…  Aleshores vaig decidir concentrar les meves energies en mi mateix, assumir totes les responsabilitats com artista. Des de aleshores va aparèixer un personatge important en aquell moment: Sergi Jordà. En Sergi va donar cos a tota una sèrie d’idees que jo ja arrossegava des de el temps de La Fura, i de “Error Genético”, si m’apures. La cosa era introduir la tecnologia en l’art de l’acció. I amb Epizoo ho vaig aconseguir. Una peça que resumia tota la voluntat de tirar endavant el meu projecte personal. I també el fet de poder viure’n.

Aquest era el gran problema: viure del que fas. L’any 93 vaig tenir una exposició, no semblant com aquesta darrera (Sistematúrgia), titulada “La vida sin amor no tiene sentido”. Va ser una mostra que se’n va parlar molt. Ha sortit en novel·les, etcètera, i encara molta gent recorda l’exposició. Però d’allò no va sortir res. Ni cap galerista disposat ajudar-te, ningú algú que… Bé, vaig obtenir una una beca que em va portat a Mèxic i sense preveure-ho va ser el començament de Epizoo. I va ser un treball en el que varem coincidir gent molt important com en Sergi Jordà, l’escenògraf  Roland Olbeter, i l’il·lustrador Paco Corachan… Tenir bons col·laboradors és essencial ara mateix, per exemple, tinc a l’Oriol Ibáñez, és una figura tècnica fonamental en la meva carrera; perquè és la que posa en marxa tots els meus invents.

Ll.B.: És el teu mànager robòtic?

M.A.: El cap Tècnic, sí. I bé, sobre tot aquest tema he anat desenvolupant una tasca personal que es va poder veure a l’exposició que s’ha fet del 4 de febrer al 6 d’abril a l’Arts Santa Mònica. I que duu el nom de Sistematúrgia. Accions , Dispositus I dibuixos. Abarca, a tot estirar, vint-i-dos anys de la meva carrera. No tots, perquè si comencem al 79 son trenta-cinc, només aquest darrers vint anys. Hauríem de dir per ser precisos des de Epizoo cap a aquí. Aleshores en aquest vint anys he fet moltes coses. Hi ha com tot un període que podríem dir com mecatrònic, interessat en les interfícies corporals, la robòtica i en posar en marxa tot un món bastant complexa que inclou Epizoo, Afàsia i Pol. Desprès, a la dècada passada hi ha un interès sobre les formes del relat i el dibuix, un període “narratornic”. Què ha anat creixent i que té els seus precedents en el documental El dibuixant i Transpermia. Que vaig anomenar aquesta etapa Membrana. A Membrana, estic preocupat en els aspectes més específics de la narració, de lo fantàstic, i, en fi, elements molt presents a la meva obra en l’actualitat amb els miro de donar-l’hi sortida a través dels suports que siguin. De fet m’agradaria fer una pel·li, però no tinc pasta per fer-la!

Ll.B.: Perfecte. L’exposició Sistematúrgia ha estat un èxit espatarrant. Tothom en parla i molt bé. Ha sortit per tot els mitjans. Amb el llegat d’aquest mural per les escales de l’Arts Santa Mònica, molt bonic. Un comentari. Abans quan anàvem caminant pel carrer hem comentat: Si aquesta mateixa exposició Sistematúrgia s’hagués fet a la Nova York, al MoMa, què? Hauries trencat?

M.A.: Oh! Jo crec que sí. Al MoMa, al Pompidou, al Palais de Tokyo… Però el que passa és que aquesta exposició, tot i què, el meu treball es a terra de ningú, a ha fet possible que la gent coneix-hi el meu treball, el meu univers. A arribat a molta gent, el gran públic però també a alguns dels professional del món de l’art contemporani. Què fins ara s’ho miràvem de reüll. Clar, el problema de l’art d’acció és què és un art efímer. La gent l’acaba coneixent per la documentació. No per l’experiència viscuda, què és lo real i el més interessant. També és cert que aquesta exposició dóna una perspectiva que un espectacle no et donaria. Aquí hi era tot. Hi ha uns mecanismes de lectura que finalment acabes copsant un univers. Al final per accedir a aquesta feina, potser és més important la teva capacitat de moure l’obra. Jo penso que el més important per a un artista és la seva obra. És el que dóna sentit a la seva vida i tot. Ara, també acumules molta frustració si aquesta obra no arriba a la gent, si no et dona la possibilitat de viure d’ella, etcètera, etcètera. En aquest sentit també hi ha una part important de les relacions que malauradament va mes enllà del valor de l’obra. L’art contemporani, com molt dels altres mons, és un calaix; uns quants ho porten i els demés estem més o menys sota les ordres d’aquests. Sóc un artista de la perifèria, no?…

Ll.B.: Hi ha una estructura piramidal?

M.A.: Sí, encara existeixen les classes socials. Semblava que s’havia abolit amb la societat del benestar però és mentida. Uns decideixen i els altres obeeixen. La societat feudal a tornat a sortir de l’armari. I en el món de l’art ha estat sempre així. Què van fer Picasso i Dalí? Doncs es van donar a conèixer a París, que era la capital del món, van modular i imposar el seu criteri, van establir la seva obra, i un cop tenir això fet, van decidir, per exemple, en el cas de Dalí tornar a Figueres. Vull dir que el pas ja l’havien donat i quan feia falta se’n hi tornàvem. No hi havia cap mena de dubte de que això era així i que s’havia de fer d’aquesta manera. Suposo que és el que s’ha de fer, no?

Crec que el meu treball té unes cotes d’originalitat particular, què a més es una obra que pertany  a una època en la que quasi ningú feia aquest treball. Qui ho va fer en aquell moment?  jo. A més a més aquestes obres estan en repertori, les hem pogut mostrat realment com van ser, etcètera. Crec que això li dona molt valor al treball. És un treball que mentre sigui viu el puc seguir defensant. Quan estigui mort se me’n fot! (rialles)…

Ll.B.: Sens dubte. M’havies comentat que estaves preparant el catàleg de l’exposició.

M.A.: Sí, hem començat amb aquest tema. A veure si el tenim llest per l’estiu. Estic ara donant-li voltes i escrivint el text que és com picar pedra per mi. Però s’ha de fer. Una mica ens va semblar a tots els que estàvem implicats en la mostra que era el moment de donar veu a l’artista. Normalment quan es fa el catàleg abans de l’exposició esdevé una cosa completament inoportuna perquè vas de bòlit i no pots dedicar-te a un tipus de cosa que és molta feina, escriure, i necessites de vegades una visió més distant i assossegada. En aquest sentit el catàleg arriba ara i benvingut sigui! Potser servirà per donar a conèixer aquest esforç que s’ha fet.

Ll.B.: Per la fotografia de les mans quin objecte has escollit?

M.A.: El cap de l’ós que utilitzo al principi de Pseudo. Era una imatge que va aparèixer en el moment que vaig reprendre en un treball que vaig fer el 2010, que es deia Cotrone, amb actors italians. Una de les obres més teatrals que he fet. Bé, no es la única. Però el món del teatre tradicional específicament la posta en escena del drama literari, m’interessa poc. Com es va produir molt material d’animació el vaig reprendre al 2012. Vaig fer una reposició afegint-hi nous materials i sent jo el que explica la història. Històries increïbles. Aquesta és la gràcia que té. L’ós em recorda una mica el número dels gitanos, la cabra i l’escala. I vaig dir: “Posarem un ós!”. El tècnic que m’acompanya, l’Oriol Ibáñez, del que ja he parlat, es vesteix d’ós, i ho fa molt be. L’estic domant mentre el públic entra a l’espai. Una imatge molt poètica i molt marcel·liniana en el que significa aquests últims anys, perquè té aquesta cosa física, senzilla. A través dels anells disparo, com si fossin cops de fuet, el so de les fuetades, ell salta sobre els sensors, posa en marxa el sistema d’imatges, una mena d’arsenal d’aparicions, del magatzem de llanternes màgiques. I té aquesta cosa entranyable, gairebé infantil.

Ll.B.: Tens projectes futurs a la vista?

M.A.: Com et comentava estic amb el catàleg. De moment hi ha algunes coses, presentacions i cursos, compromisos que ja havia adquirit abans de fer l’exposició. En principi hi ha alguns projectes entre mans, que estic tibant fils, ara… No estic trist, diguem-ne, més aviat al contrari. Força content de tot com s’està presentant.

Ll.B.: Ara, per acabar, quin és el procés creatiu que segueixes per duu a terme un projecte?

M.A.: Sóc una persona bastant intuïtiva. Després li vas donant voltes i ja ho trobes: això està bé, això no. De vegades estàs amb l’angoixa de que no trobes la sortida a una cosa que has començat. Finalment trobes una solució, un recurs. El que passa és que la meva obra és una obra basada en l’art d’acció com a objecte principal. Per tant un art integrador que toca moltes disciplines, com ara, recursos com el dibuix, fins a l’animació, el vídeo, la posta en escena, el vestuari, la concepció de l’espai, el ritme intern, el temps, la composició temporal, el text últimament. És una obra molt àmplia. Algunes d’aquestes facetes m’interessen més d’altres. Moltes les encarrego a col·laboradors, perquè ja no hi arribo, no? Per exemple, la música. Tot i que he fet de músic durant uns anys de la meva vida. No tinc temps per tot, i això que m’encanta. En tot cas el que tinc són les idees clares i el que faig és discutir-ho amb el compositor. Moltes vegades es tracte de conceptualitzar: què vols fer?, com ho fas?, com vols copsar a la gent?, etcètera.

El que passa és que les corrents conceptuals de meitat dels setanta sembla que siguin com el final de la història de l’art. Ara hi ha una pila d’artistes que es fonamenten en aquell tipus d’estil, de gènere, i fan obres de segona mà. Coses produïdes en el camp de l’experimentació que ho formalitzen i ho posen als museus i les galeries com si fos lo últim. Jo d’això no en participo massa, perquè tot i que és un corrent important, una cosa que val la pena tenir en compte, jo  entenc que l’art és un fil continu que arrenca a les Coves d’Altamira. Negar les coses, com faig jo ara, és un element positiu, en el sentit que t’obra altres portes; t’aboca a radicalitzar-te en altres aspectes, però és clar, del bou trinxat de Rembrandt a la meva obra Metzina, que és carn que s’està podrint, participen del fil …  Ja molts temes que tenen continuïtat històrica i que òbviament en altres moments s’han formalitzat sobre suports o recursos de l’època, ja que en aquell període no existien, com la fotografia, el vídeo… i s’han formalitzat a nivell pictòric, escultòric o arquitectònic… Però això no vol dir que no hi hagi una continuïtat.

Hi ha una qüestió important en el mon de l’art, i es el valor que tenen les obres dins el mercat especulatiu, que és el mercat econòmic de l’art. Que no té necessàriament que veure amb la qualitat de l’obra i el que significa. Amb això necessites un recolzament, necessites que la teva obra tingui un preu, necessites qui hi hagi algú que la valoritzi, que ara hi tregui diners, en fi, tot una sèrie de qüestions que estan presents i fan que allò tingui un valor o no el tingui. Per mi l’art té una altre funció.

Ll.B.: Social?

M.A.: Política i social sens dubte perquè és una de les formes d’expressió del giny humà. I a més, és una forma que no pot ser substituïda per cap altra activitat que també pretengui això, com la política, la religió, l’economia, la filosofia, etcètera. Precisament perquè l’art copsa una part de irracional i el racional dels éssers humans, té una funció que cal reivindicar de l’art, on treballar i lluitar per la utopia per la llibertat… tant pels artistes com pels qui participen, com a espectadors o els usuaris d’una peça. Finalment l’art es el dipositari simbòlic d’una societat i l’artista es qui recull aquestes emocions, pensaments.

Intueixo que aquest artista multidisciplinari podria tirar més de fil de l’art en general, i de la seva obra, en particular, i mantenir una conversa de dies, de mesos, d’anys en un continu flux on l’experiència i els espectaculars resultats esdevenen sorprenents… Marcel·lí Antúnez Roca és un creador únic i singular, l’artífex d’un art d’acció personalíssim que copsa infinitat de disciplines. No és la seva una obra improvisada, més aviat, és el fruit d’un treball constant i compromès, on destaca la seva producció escènica, els mecanismes, els ginys, els muntatges acolorits, el conjunt simbòlic que abraça tota mena de conceptes i els transforma en un nou llenguatge, fins a formar un llegat cultural immens d’enorme interès artístic, més enllà dels mercats i els valors fluctuants del moment.

Texte i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
E-mail: lluisbusse@gmail.com