Close-Up nº 13 : Carles Taché | Cat

Close-Up 13 Carles Tache Cat

Entrevista Close-Up

A l’antiguitat l’home invocava la caça a les cavernes cercant la protecció dels déus mitjançant la pintura. Aleshores l’art esdevenia una necessitat primigènia, màgica, tel·lúrica i protectora. De vegades convé que algú assenyali els camins, un navegant que guaiti els imperceptibles territoris de la veritat inequívoca, si convé, per redreçar l’horitzó del consumisme desaforat (en temps de bonança, és clar). Ara, amb les lluernes de la crisi global, la situació resulta més complexa. Hi ha pocs exploradors de l’art capaços d’ensumar el talent dels artistes, oferir exposicions dignes i viure, de vegades des de la soledat, el paisatge artístic contemporani amb els ulls penetrants del Cap de la Tribu. Em refereixo a aquesta mirada interior que surt amb una força sorprenent i és capaç de foragitar les pors, els dubtes, d’enfrontar-se a la realitat i de regalar al gran públic trofeus exemplars. La festa dels sentits. Celebro que hi hagi galeristes i marxants com en Carles Taché. Tenim molta sort. Gaudim-ne.

Ll.B.: M’agradaria conèixer els teus orígens. D’on ve aquesta passió per l’art?

C.T.: Segons els meus professors i la meva família, jo era algú a qui li interessaven moltes coses, aprenent de tot i oficial de res. Els meus orígens en el món de l’art vénen de la família: les inquietuds i les vivències amb els meus pares i amb els meus avis, vivíem junts. La sensibilitat musical m’arriba a través del meu avi, la sensibilitat espiritual a través de la meva àvia. La capacitat de treball ve de la meva mare i del meu pare la vocació per l’art, per buscar-lo, descobrir-lo. En aquella època el que més interessava al pare era la pintura catalana de principis de segle: Nonell, Mir, Canals, Gimeno, Meifrèn… D’alguna manera, crec que en la meva joventut la forma de matar al pare era parlar-li de Tàpies, de Miró, també de Chillida o Saura… De la creació més contemporània que existia, dels artistes de l’època. Els meus orígens van ser aquests. L’herència més important del meu pare és la mirada. La mirada sobre l’obra és allò que recordo més.

Ll.B.: Quan vàreu obrir la galeria?

C.T.: Abans d’aquesta galeria va haver-hi una altra: Artema. Com el nom indica, el tema era l’art És un nom que Brossa em va proposar per a la galeria. Jo pensava: “Quin nom podríem posar a una galeria?”. En aquell moment jo no creia que hagués de dur el meu nom com ara el duu la Galeria Carles Taché, sinó que volia triar un altre nom. Brossa em proposà dos noms. Un era TAT, com el que fan els nens amb mirada d’ensurt o de sorpresa. I l’altre era Artema, que és el que a mi em va agradar més. Llavors es va fundar la galeria, que estava a la Rambla Catalunya, i que era l’herència d’una altra galeria que havien fundat la Mariucha Gili i l’Elvira Maluquer, la dona de Pijuan. A la galeria Artema vaig fer tasques molt engrescadores i una sèrie d’exposicions molt interessants. Per exemple: “8 setmanes, 8 artistes”, en què cada setmana hi havia una mostra individual. En una va exposar en Jaume Plensa, una de les seves primeres exposicions. Jo tenia un soci i, amb el pas del temps, vaig sentir que no tenia la llibertat que havia de tenir com a galerista i al cap d’uns mesos vaig inaugurar la galeria Carles Taché. Era l’any mil nou-cents vuitanta-sis, la galeria porta oberta quasi trenta anys i ha sigut el gran espai de la meva vida.

He tingut la sort de gaudir de la confiança d’artistes de primer ordre. Una primera etapa la vaig dedicar a l’art espanyol. Vaig representar a Plensa o Tàpies i vaig introduir a Barcelona artistes com Saura, Arroyo, Campano o Broto, que llavors no tenien massa presència a la ciutat. Després d’aquesta etapa dedicada a artistes espanyols la galeria va obrir-se de manera orgànica cap a altres artistes del context internacional, va fer el seu propi procés natural. Actualment representa artistes estrangers Sean Scully, Tony Cragg, Catherine Lee, Cornelia Parker, etcètera, tots ells de gran renom internacional. Jo suposo que va ser encertat aquest procés, em va donar la possibilitat de col·laborar i conviure amb altres artistes fantàstics com, per exemple, Kounellis.

Crec que he estat afortunat per haver gaudit de l’amistat de molts artistes, siguin de la galeria o no, com ara Hernàndez Pijuan, Guinovart, García Sevilla, Sicilia o molts altres del context internacional. Hi ha un sentit de grup, un sentit familiar que s’expandeix més enllà de les nostres fronteres i que t’ajuda a conèixer altres sensibilitats.

La meva motivació principal és l’amor per l’art, la relació i la complicitat amb l’artista, l’estimació cap a l’artista que diposita a la galeria el seu tresor més preuat: la seva obra. En aquests anys he viscut moments heroics o d’eufòria i també moments de més tristesa, fins i tot la mort d’algun artista cosa que, creu-me, és molt dur.

La tasca principal de la galeria és projectar i mostrar altres maneres de fer les coses. A la galeria sempre he intentat que hi hagi un comú denominador a tots que és la sensibilitat i, per què no, la mística en l’art més que no pas els fenòmens comercials o del moment. El moment sempre corre molt ràpid, és la moda…Al cap i a la fi, fenòmens temporals, n’estic molt en contra. Jo he intentat mostrar un art que ens sobrevisqui a nosaltres i a les modes i amb aquest criteri he conduït la galeria. M’interessa quelcom que ens sobrevisqui a nosaltres.

Ll.B.: Em sorprèn, molt gratament, el fet que la galeria hagi fet el salt internacional. Ho comentes com una cosa molt fàcil el que tingueu artistes internacionals i us valorin des de fora. Ho trobo molt meritori i poc comú. Sembla una cosa de bufar i fer ampolles, però cal ser molt bo perquè acabi rutllant el negoci.

C.T.: Jo crec que aparentment totes les coses semblen deslligades, complicades i difícils d’analitzar. Igual que en el projecte d’un artista en què, en un cert moment, no s’entenen les coses. Però després t’adones que tot té coherència i sentit.

Els artistes arriben a la galeria de formes molt diferents. En alguns casos m’agrada molt l’obra d’un artista i faig el possible per arribar a ell. En d’altres és l’atzar: me’ls presenten, ens coneixem en un aeroport… No hi ha una estratègia especial. La galeria s’organitza de manera molt intuïtiva. Hi ha una part important d’intuïció en moltes coses que he fet.

Des del principi de la galeria he anat creant un arxiu de memòria, de records. Des de cartes d’un artista que m’explica com es poden fer les olives (envasar-les, guardar-les, conservar-les, etcètera); cartes d’un artista a la recepció d’un hotel: “t’espero a les 10h perquè vaig a…”; cartes parlant-me de la seva darrera obra; fins a postals, fotografies… Moltes coses que aparentment no tenien importància però que són la memòria de la galeria.

La història de la galeria és la història d’una gran passió. Per a mi l’art és una manera d’entendre la vida. Jo no entenc que hi hagi gent que no gaudeixi d’obres d’art a casa seva, que no llegeixi o que no escolti música. Són elements de companyia que ajuden a entendre la vida i a encarar-la d’una altra manera. No entenc la vida sense les arts.

Ll.B.: Li donen un sentit més fort…

C.T.: Un sentit profund. Per altra banda és l’herència cultural que has rebut i que pots deixar als teus fills. La gran herència no és econòmica sinó cultural i intel·lectual. Els nostres fills ens veuen a nosaltres i, probablement, ells funcionaran d’una altra manera però sempre tindran aquesta herència que pesarà. D’altra banda també és l’herència que deixes a la teva ciutat. Jo sempre he sentit allò de “roda el món i torna al Born”. A mi m’agrada moltíssim viatjar, mai ha representat cap sacrifici bellugar-me arreu del món, però alhora he tingut la necessitat de la meva ciutat, de retrobar-me amb la meva gent, amb el meu entorn.

Les exposicions de la galeria han estat visitades per milers de persones i encara ara de vegades em comenten: “Te’n recordes d’aquella exposició?”. Com podria no enrecordar-me! Jo visc de manera molt especial la relació amb els artistes de la galeria i la relació amb l’espai, que ha funcionat i funciona fantàsticament tant amb les fotografies de l’Antoine D’Agata, les de l’Alberto García-Alix, les instal·lacions de Jannis Kounellis o les obres de Sean Scully o Miguel Àngel Campano. Per a mi aquest espai és casa meva. Al voltant meu, com pots veure, està ple de llibres, records, fetitxes d’artistes, postals… Tot això ho comparo una mica amb els toreros que, abans de sortir a la plaça de braus, creen un altar en el qual resen per tenir una bona tarda o fer una bona feina, no? “Una buena faena”… Aquesta mena d’altar que tinc a la meva esquena és un altar protector. Em sento còmode aquí i, a més, m’ha acompanyat molt, hem conviscut. Jo crec que la nostra professió és una professió de gran soledat, la mateixa amb què viu l’artista. Són professions molt…

Ll.B.: Paral·leles…

C.T.: Molt paral·leles, sí. Sempre m’ha interessat molt preguntar als artistes “què és la creació”. Sé que la creació crea un dubte i una inseguretat permanents a l’artista Crec que també els té i els ha de tenir el galerista. Ser marxant no és només una cosa fashionable sinó un exercici de responsabilitat. Hi ha una part de Passarel·la Cibeles, de glamour, com poden ser les fires. Però després hi ha un treball profund de silenci, de solitud, de sentir una gran inseguretat en preguntar-te si el que estàs fent és el que has de fer. Amb el decurs dels anys veig que la família ha tingut una posició fantàstica respecte a una professió tan absorbent i ha entès, fins i tot, el que és difícil d’entendre.

La professió de galerista és al final una professió de compromís i responsabilitat.

Ll.B.: Sí, perquè és una art en un àmbit privat, que neix d’una iniciativa privada, però es comparteix a nivell públic amb una gran visió d’obertura.

C.T.: Clar, permanentment estàs exposat a l’opinió pública. I bé, necessita molta reflexió. També és molt curiós que quan dic “home, jo sóc una persona molt tímida”, la gent no ho pot entendre. Jo sempre he sigut molt introvertit, molt de mirada cap a dins i amb una gran inseguretat social. M’he mantingut moltes vegades al marge d’aquest bullici. Però en canvi, quan parlo d’art, tota la part que guardo endins surt cap enfora. La gent em diu “Si tu de tímid no en tens res!” Bé, doncs seré, no sé, un fals tímid.

A la vida tot m’ha servit. He sigut molt mal estudiant, molt mal estudiant amb majúscules (rialles). Després em van dir que el que jo tenia era dèficit d’atenció. No tenia capacitat d’entendre les coses, a l’escola m’era tot molt difícil… Probablement vaig compensar aquest dèficit d’atenció amb el fet de tenir molta imaginació i un somni permanent. Les dificultats que he tingut amb les coses i per relacionar-me amb la gent després trobo que han servit per a aquesta professió. És una cosa molt màgica, no?

Ll.B.: Sí. I ho has canalitzat d’una forma brillant.

C.T.: Sóc una persona solitària, seria, amb una gran dosi de melancolia, però, el món de l’art és així. Crec que molta gent només veu una part de l’art. Hi ha dos tipus d’art: l’ART, en majúscules, i després una mena de coses que també diuen que són art. A mi aquestes altres coses no m’interessen, m’interessa el gran art. Bach, per exemple, escrivia per a Déu i l’home primitiu representava les escenes de caça com a quelcom necessari. Jo crec que l’art és tot això. Aquesta part del nostre origen… L’art és fantàstic!

Ll.B.: Quin és l’objecte escollit?

C.T.: L’objecte escollit queda solament a l’abast de la meva mirada. La fotografia només mostra l’esquena de l’obra de manera intencionada, no puc desvelar-ne més. Decideixo no mostrar. Tot és possible.

Ll.B.: Molt interessant. Ara per acabar, comenta la teva relació amb l’àmbit de la docència universitària.

C.T.: La meva relació amb la docència universitària neix del meu interès per apropar l’experiència professional i personal en el món de l’art a les noves generacions que es formen. Sempre ha sigut una debilitat personal, crec que la trobada entre aquests dos àmbits genera punts de debat i d’intercanvi.

Enrere deixo l’altar protector d’aquest galerista extraordinari. Ha estat una conversa sincera i clara. La recordaré tota la vida. M’agrada molt la seva sinceritat i la passió envers l’ART (majúscules). Sense aquesta feina magnífica el nostre país seria una mica més petit, menys visible, menys internacional. La seva veu greu i seriosa, profunda (amb sonoritat i contingut), per a mi, sens dubte és molt millor que tots els Preludis i fugues, tocates i fantasies (894–923) de Bach. Quan en Carles Taché enraona sobre els artistes i la galeria, els amics, la família, l’herència cultural i el patrimoni vital de la seva experiència viscuda, cal escoltar-lo amb absoluta atenció. Igual que en un concert. Aneu a la galeria Carles Taché, mireu les obres exposades, i si teniu estalvis, invertiu en ART (el de la seva galeria). A cada exposició descobrireu un nou repte!

Texte i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
E-mail: lluisbusse@gmail.com