Close-Up nº 12 : Vicenç Altaió | Cat

Close-Up nº 12 cat
Entrevista Close-Up

L’obra i personalitat de Vicenç Altaió surten dels paràmetres ordinaris per esdevenir senzillament extraordinaris. Si Altaió fos un cantant m’agradaria ser president del seu grup de fans. És força natural sentir simpatia i afecte per persones que fan de la cultura i la creació una mena de quadrilàter de boxa on les paraules i les accions arriben als punts més sensibles de l’art, un púgil sofert i d’un art de vegades conformista. Em fascina la capacitat d’aquest poeta, assagista, comissari, crític, traficant d’idees i actor, que molt sovint aconsegueix fer trontollar aquest gegant mil·lenari amb uns plantejaments renovadors i avantguardistes.

Ll.B.: Ets poeta, assagista, has comissariat exposicions, has estat assessor cultural de diverses institucions, muntat perfomances, has sigut el director del centre KRTU (creació, recerca, tecnologia, universals) i d’Arts Santa Mònica, i darrerament ha participat a la pel·lícula Història de la meva mort d’Albert Serra, interpretant Giacomo Casanova. Voldria que em fessis un resum de la teva trajectòria, començant pels teus inicis.

V.A.: De jove anava a visitar sovint els poetes, que alguns venien d’exili, com l’Agustí Bartra; altres de l’exili interior, com el poeta J.V. Foix; altres de l’exili condemnats per la cultura acadèmica, com Joan Brossa; altres sortien de l’exili del simbolisme, com el poeta Joan VinyoliEn aquell moment tenia jo uns disset anys i em sentia empés per una força que era com una bola darrera del clatell que m’empenyia cap a la vida estètica. Foix pràcticament vuitantejava i em rebia a casa seva. Jo li demanava: “Em sap greu molestar-lo”. I ell responia: “No, estic molt content que em vingueu a veure —parlava de vós—; perquè dels meus ja no en queda cap”. Llavors la meva vida forma part, intel·lectualment, d’un encavalcament amb el que va ser la gent de l’avantguarda històrica. Darrera de Foix, hi havia una pintura de Joan Miró, una de Salvador Dalí, un manuscrit d’en Federico García LorcaVinc del pont amb la primera avantguarda, el pont amb la segona (els Tàpies, Brossa), la relectura d’alguns d’aquests i la seva vindicació. De Foix, en concret, vaig aprendre a llegir; de Brossa a investigar; i de Vinyoli i de Palau i Fabre, a viure i a transformar. Doncs vinc d’aquests i a la vegada de crear un col·lectiu, tant en el àmbit literari com en l’artístic: una nova generació. Després de la primera, la segona avantguarda, i la nostra. Aquí ens hi trobem Pere Jaume, com el Frederic Amat, com el Pep Uclés, Carlos Pazos, EVRU, Jordi Colomer, Pere Noguera, Miquel Barceló, Pep Duran Esteva, Jaume Plensa, entre altres.

Ll.B.: Sí, també hi ha una generació literària com en Quim Monzó, Biel Mesquida, Carles Hac Mor, Enric Casasses

V.A.: En fi, l’estètica, com bé saps, a diferència de l’ètica que estableix un pacte, o de la religió que és una creença, és un espai molt lliure. I per tant, a diferència d’altres moments històrics, jo crec que la meva aportació bàsica ha sigut treballar amb un subjecte col·lectiu. Portar part de Catalunya al món. I part del món a Catalunya. I en aquí, els vasos comunicants són diverses generacions.

Ll.B.: No has estat un organitzador sinó que t’has trobat dins d’unes avantguardes, liderant-les en certs moments. I has tirat tot això cap a endavant.

V.A.: Jo el que no sóc, en efecte, és: ni un crític d’art, ni sóc un gestor cultural, en absolut; sempre he treballat des del sentit més profund del fet poètic, que és el reconeixement que un ha de dir el que no sap, que hi han unes formes derivades de la disciplina i del coneixement i la seva pròpia transgressió. En realitat el que sóc és un poeta i un traficant d’idees.

Ll.B.: Exacte; darrerament has publicat el llibre Un traficant d’idees a les fronteres de l’art. Explica en què consisteix aquest tràfic d’idees.

V.A.: El poeta com l’artista sovint treballen en espiral cap a dintre. I treballa per intuïció, amb el coneixement, les experiències, la síntesi. En canvi el traficant d’idees és com el complement d’això. És una espiral de dins a enfora, i estableix unes línies de relació que no són necessàriament la recte o el cercle, sinó que hi ha la creuada, la corba, la ziga-zaga. Quan era a París en els anys vuitanta esperava un dia a un amic, al bar, abans d’entrar a un museu impressionista. I aquest amic que practicava l’art per correu va arribar just en el mateix moment que es tallava el televisor i aparegué la imatge d’un general, que era Jaruzelski, que acabava de fer el cop d’estat a Polònia. I a la vegada aquest amic meu entrava amb el diari Libération on hi havia un titular que deia Jacques Derrida, el filòsof, detingut per tràfic d’estupefaents. I lligant jo la imatge que el meu amic portava i la imatge del general a la televisió, vaig veure que el filòsof havia estat detingut a causa de les idees. Des de aquell moment i per sempre, he participat en aquesta tradició, no pas la dels que imposen, sinó la dels clerici vagantes, els reformistes, els avantguardistes, els dandies, els esnobs. I he acabat singularitzant un nom nou des de la societat del coneixement, aquesta figura del intel·lectual que trafica, amb idees. No pas amb cultura material o dinerable sinó bàsicament amb idees i valors. D’aquí ve el terme.

Ll.B.: Hi ha una etapa important a la teva trajectòria, no parlo ni com a poeta ni com a assagista… Surts a la Viquipèdia, i quan tenies vint anys ja sorties a l’Enciclopèdia Catalana, ets tot un personatge! Tothom et coneix… Et volia preguntar sobre la teva etapa com a director de l’Arts Santa Mònica. Fa poc que ho vas deixar. Va ser un sortida voluntària?, una decisió política? No sé, explica un mica com va anar…

V.A.: No, no, va ser directament una decisió del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, que té una visió diferent, en aquest cas, de l’acció de les polítiques culturals. Segurament ell és un noucentista i jo provinc de la tradició de l’avantguarda. Segurament ell creu més en la part de la gestió cultural entesa en termes d’economia de mercat. Ell té el dret polític de prendre aquesta decisió. Però he de dir, que jo em sento satisfet amb el meu equip d’haver convertit el que era un centre d’art en un model del que son els centres de la societat del coneixement. I aquest model va tenir fins hi tot un reconeixement internacional indiscutible i una força molt alta a Barcelona. En primer lloc vam obrir l’art cap a totes les arts, des de l’arquitectura, l’escriptura i totes les disciplines de la creativitat i del coneixement. En segon lloc vam ajuntar el vell món de l’humanisme amb el nou món de les noves proposicions i nous imaginaris, i nous canvis de vida que venen de la revolució de la ciència i de la tecnologia. I la tercera proposta era creure que el món de la comunicació no passa per allò que és propi de cadascuna de les seves disciplines, sinó d’una vocació multidisciplinar i on aconseguíem, i vam assolir, fites molts altes en el que és posar en comú l’alta cultura i amb el que hem podríem dir-ne la suma d’altres cultures de minories. I configuràvem un camí cap el que ha de ser la nova cultura de masses, contrari a l’esperit que moltes vegades avui impera, que és la cultura de la banalitat, la cultura de les dades, la cultura del mercat, etcètera. Per tant aquest projecte, del que plenament en reeixíem i superava altres etapes anteriors va quedar penjat i tocat.

Ll.B.: Hi ha alguna exposició, de les moltes que heu fet, que hagis estat especialment content, que hagi tingut una molt bona acollida…

V.A.: Sí, estic content de tot el paquet. Vam començar obrint el centre amb un treball públic de l’Alfredo Jaar per tot Barcelona, que es preguntava: què es la cultura?, quines responsabilitats té la cultura, l’art ha de ser polític?, etcètera. Aquestes preguntes molt simples tenien molt interès perquè posava en grau zero el món de la cultura i de l’art en relació a la societat. Al mateix moment Carles Santos va fer una acció que baixava des del començament de les Rambles fins a Santa Mònica; I per tant ajuntàvem, trencant les parets d’un centre d’art, la música amb l’erotisme i la vida de La Rambla. Al mateix moment vam començar amb una anàlisis amb Enric Ruiz Geli a través d’un savi que és Rifkin i que anuncia la Tercera revolució industrial, per convertir el propi edifici arquitectònic en un espai nou, de noves energies i de coneixements cap el món futur. I la primera exposició que vam fer dintre, era una exposició de la Isabel Coixet, d’homenatge a John Berger, el qual, com és àmpliament conegut i reconegut escriptor i crític d’art, va ser el primer de posar imatges d’art a la televisió. Eren les cartes d’una dona a un home que estava tancat a la presó. A través d’un conjunt d’actrius d’ampli reconeixement internacional, que podríem dir-ne, les verges de la progressia europea, eren enregistrades les seves veus com una veu multiplicada, de la dona. La veu de la dona sense visibilitat, la veu sense imatge. Allò què era? Era cine, era performance, era una obra de teatre… Era un nou ritual. Per tant vam començar posant en comunió tots els llenguatges artístics. Això m’agrada, en idees i en formes de fer. De les diverses línies, que n’hi havien moltes, com deies, n’hi ha unes que tenen que veure amb el món de la literatura…

Ll.B.: I tant!

V.A.: L’exposició dedicada per exemple a Quim Monzó o a Joan Salvat-Papasseit

Ll.B.: Les recordo; fantàstiques.

V.A.: Era una manera de convertir la literatura també en un món visual i objectual. També exposicions de caràcter internacional, com la de En un desordre absolut, o Pure Views. Transformacions de l’art xinès contemporani. Imagina’t, això ens posava en un bon camí internacional, no?

Ll.B.: Sí…

V.A.: Esdeveniments, com la col·laboració sempre amb Loop. O la fira del llibre de l’Arts-Libris. Exposicions de nova singladura, de tema científic, tant en l’àmbit de la cuina com el de la física o de la biologia i el coneixement. Després altres més dedicades a artistes…

Ll.B.: A autors…

V.A.: Des de el primer Miquel Barceló, a d’altres. Bé, diguem-ne que era un sistema molt obert, jo crec amb una bona simpatia, cada vegada més per a un públic molt heterogeni, que constituïa aquesta nova cultura de masses. Entenc que en aquests moments hi hagin prioritats polítiques i prioritats economicistes. Però si la cultura queda segrestada per la política i per criteris estrictament economicistes, la cultura, en primer lloc la cultura catalana, queda totalment afeblida. Però també com a tal cultura, i nosaltres com a subjectes i el món de les idees, quedem totalment en debilitat. I per tant, hi ha coses que no acaben lligant.

Ll.B.: Molt bé. Fantàstic. Ara et volia preguntar, després d’enllestir aquesta etapa de la direcció de l’Arts Santa Mònica, espectacularment, jo em trec el barret i no el porto! (rialles) …Has estat un dels protagonistes de la pel·lícula Història de la meva mort, amb l’Albert Serra com a director. També en Serra és un personatge impressionant. Què pots dir d’aquesta experiència davant de les càmeres? El fet de actuar fent el paper de Giacomo Casanova?

V.A.: Vaig tenir la sort de conèixer a la meva joventut gent com Miró, Foix, Palau i Fabre. Gent molt gran. He vist néixer la meva generació, gent molt bona, com el Perejaume. I per darrera, gent com, no sé, Jordi ColomerCrec que són artistes molt grans. Cada generació ofereix el seu. En singular. Som un col·lectiu però hi ha les singularitats. I les singularitats són noves maneres. Són coses noves. Originals en la manera de fer, amb el llenguatge. Això és l’Albert Serra. Mentre treballàvem en aquell camp i fora de camp, que va representar aquell mes a Romania, i després a algunes regions de França, vaig sentir que era l’experiència de cultura més radical que he viscut a la vida. Recordava que en els anys setanta, igual que ara, on hi ha un cert paral·lelisme, preteníem fer una gran revolta, de tot ordre, que era moral, que era política, que era estètica, que era de models de vida, sexual, de tot! I clar, amb el Serra, vaig viure, de nou, aquesta experiència renovada i reposada. A mi no solament m’agrada fer, sinó també observar. Per tant, tant l’acció com conèixer les poètiques. Les màquines… Les màquines de pensar i les màquines d’això, que ho fan possible. Per mi va ser un privilegi total perquè tenia molt d’interès en conèixer per dins…

Ll.B.: El procés…

V.A.: …el procés de treball. En aquests moments, únicament per això, ja em puc considerar un privilegiat.

Ll.B.: Clar.

V.A.: Perquè he vist de quina manera aquest geni treballa, que no té res que veure amb allò que ens fan creure com funcionen les coses, la súper planificació, la industria cultural… És tot el contrari! O sigui, ell crea les bases perquè s’esdevingui una cosa molt profunda. Primer que és real, és a dir, nosaltres en el Casanova estem veient a la pantalla, al meu entendre, el temps passat, el temps present i el futur. Quan el personatge Casanova està sortint, és un Casanova que no hi ha sigut a la Història, per tant, està caminant a la pel·lícula però no hi ha, pràcticament, cap error. Tampoc en el rigor falla. Així hi ha rigor, realitat, transgressió i innovació. Clar, això és el súmmum d’una obra estètica.

Ll.B.: Exacte, es mou per uns paràmetres completament innovadors. Després, també hi ha la forta personalitat de l’Albert Serra. Única. En Serra es belluga per on vol, fa i desfà; aixeca polèmiques de forma natural. Al cap i a la fi, és ben lliure de fer el que vulgui. I ho fa molt bé…

V.A.: He tingut la sort de haver viscut una amistat i un diàleg molt intens, intel·lectual, perquè amics, no sé. Sóc amic de tothom i de ningú. No dedico la vida a l’amistat. Però clar, en canvi, aquesta confusió entre la vida i el treball, jo la tinc. I per tant, amb ell, me’l trobo durant aquest temps, molt sovint. He tingut el privilegi d’escoltar-lo a París, a Brussel·les, i veure que és, en realitat, un dels grans intel·lectuals del moment. Ja ho veia al començament, però ara que el conec, té l’alçada gegantina, no sé, d’un Miró, d’un Dalí. Un d’aquests internacionals. És en aquests moments la persona d’aquí que més viatja pel món. Cada dia, pràcticament. I ha anat als festivals internacionals. Doncs si això és cine, o no sé què, és més que tot això. És cine també, però és més que cine.

Ll.B.: Molt bé. T’havia demanat abans la fotografia de l’objecte. A casa teva tens infinitat d’objectes, m’imagino que te’ls estimes molt, els aprecies, me n’has mostrat moltíssims. Finalment t’has decidit per quin…?

V.A.: A la casa tot és mort i vida. Aquesta és una casa que està plena d’experiències que formen part del passat, no només meves, sinó de quantitat d’aventures literàries, artístiques, testimonis… Podríem dir que un viu a dintre d’un cementiri. I la cultura i l’art, a diferència de la irreversible fatalitat biològica, que passa inevitablement per la mort i la desaparició fins i tot del mateix cos, la cultura i l’art viu. Tot aquesta cultura és la cultura de la vida, la vida de la cultura. La mort forma part de la vida, no solament com a objecte, sinó que és el nostre subjecte. Nosaltres matem les tendències interiors per fer-ne unes de noves, d’oscil·lació estètica; matem el nostre subjecte, per deixar parlar el organismes morts del llenguatge; i aquells que no es maten a ells mateixos no són ni artistes. És a dir, un artista és aquell que sacrifica una bona part de la tirania del domèstic i la irreversible fatalitat. I sap que formem part d’una anella de continuïtat i de renovació.

Ll.B.: Perfecte. M’has respost, però l’objecte que has triat era un esquelet.

V.A.: Sí, un esquelet mexicà.

Ll.B.: Molt maco… Ets una persona que no pares mai quieta. Et demanen d’arreu. Ara, per exemple, que ens ha deixat en Subirachs, t’han demanat un article a corre-cuita. Després marxes a Cadaqués, no sé… Què em pots dir dels projectes futurs?

V.A.: Ara estic aquí amb tu; d’aquí una estona ve un editor, que em porta un llibre nou d’una estudiosa, l’Anna Carreras, on parla de la relació que vaig tenir amb el poeta Joan Vinyoli. I el llibre Santa Follia de ser càntic que vaig escriure recordant-lo a ell. Després em trobo amb la gent de la revista 4 Taxis, una parella que fan la revista a partir de la ciutats en les que és mouen. És molt interessant. Demà he quedat amb el col·leccionista Ventós, després vaig a Granollers a pensar una exposició dedicada amb a Josep Uclés, i mirar l’arxiu de Jordi Benito. Més tard passaré per l’exposició de Gino Rubert, a la Galeria Senda. L’endemà (rialles) …al matí, intentaré tancar-me i fer de pont amb l’estudi d’escriptura. Fer una investigació al voltant de Richard Hamilton i la seva relació amb Cadaqués i amb Marcel Duchamp. A la vegada vull revisar en allà les performances de la pel·lícula Història de la meva mort, per mirar, a veure si aquest material residual dels diàlegs es pot arribar a convertir en un material literari. Pot ser com molt interessant. És un no parar…

Ll.B.: Vas molt fort.

V.A.: Jo crec que així hem escenificat en la teva entrevista els tres moments, d’on vinc, com sóc i com visc. I molta estona llegint.

Ll.B.: Llegint i també creant. Et faré la darrera pregunta, si et sembla: el fet poètic, la poesia, com la vius? Per exemple, ets un poeta que te’n vas a veure el mar, escrius a partir dels pensaments, et reclous, o…?

V.A.: Es manifesta.

Ll.B.: Sents la veu…?

V.A.: T’has d’haver preparat molt, com un enginyer: conèixer la màquina i tot plegat, i llavors et ve , de tant en tant. Agafa ella mateixa una forma que, aleshores, clar, jo la vaig treballant una mica com un objecte. A vegades un poema pot arribar a durar mesos. La vaig treballant com una escultura; la poesia no és una cosa bidimensional, sinó multidimensional. Té molt un abans i un després, les paraules arrosseguen memòria, les escapces, trenques el sentit, tot això. M’agrada molt la poesia i trobo que és una cosa molt iniciàtica. A mi la vulgarització de la poesia no em diu res, prefereixo la poesia difícil, complicada, que amb un poema t’hi puguis passar molt de temps, per llegir-lo o entendre’l, viure-hi a dintre. També com una obra d’art. Jo crec molt, ja ho saps, amb la cultura com una dificultat i com un repte. I tothom té dret però tothom s’ha d’explicar bé. El concepte aquest de la facilitat en la cultura és un disbarat. Unes coses són les causes nobles, i em vull considerar una persona molt progressista i solidària, perquè tothom tingui accés al coneixement, i el món està molt mal fet. Però la poesia no és una cosa fàcil. Ni l’art. Tampoc no és un objecte de luxe. És un objecte de luxe en el sentit profund del coneixement.

Arreplego els estris, la càmera, el telèfon i deixo la casa de Vicenç Altaió, recorrent, alhora, mentre marxo, un passadís físic d’imatges, objectes, fileres de llibres que van del terra al sostre, enmig del cementiri dels records, la memòria viscuda, que conformen experiències de vida. Aquest magnífic amfitrió, traficant d’idees, ha estat des de sempre, un singular artífex de la vida cultural del nostre país, que deixa, com pocs creadors universals, una profunda petja i obra amb les paraules, les accions, els pensaments, la poètica i la transgressió, fins i tot, renovant l’art com a subjecte moral. Sempre a l’aguait de la cultura, la recerca, la tecnologia, el coneixement…

Sempre l’Art. Un binomi inconfusible: Art = Altaió.

Texte i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
E-mail: lluisbusse@gmail.com