Close-Up nº 11 : Patricia Caicedo | Cat

CLOSEUP n11 CAT

ENTREVISTA CLOSE-UP
Patricia Caicedo és un remolí. Sota la seva aparença fràgil, hi ha en ella la força de les grans dives, una personalitat magnètica i un tracte que frega l’excel·lència. Toca moltes tecles i sonen de meravella. No en va ha tingut de mestres de cant a figures com Rocío Ríos, Alfredo Krauss, Maya Maiska, Jana Young, Marjorie Gordon, Beret Arcaya i Gilberto Escobar. Una personalitat única que els espavilats caçatalents aviat van assenyalar al Who ‘s Who in America 2008 i Who’ s Who in American Women 2010. Soprano, doctora en musicologia, metgessa, fundadora i directora artística del Barcelona Festival of Song®, presidenta de Mundo Arts Inc. y directora de EYECatalunya.

Ll.B.: M’agradaria que em parlessis dels teus orígens. Vas arribar fa alguns anys d’un país molt bonic. Quina formació tens?

P.C.: Bé, jo vaig néixer, a Ibagué. Una ciutat que és la capital d’una província, es pot dir. Allà es diuen departaments. La província és Tolima. Ibagué és coneguda com la ciutat musical de Colòmbia, perquè té un conservatori que és molt antic i del qual han sortit molts músics. Vaig néixer a Ibagué, a la llar de Jorge i Patricia. Jordi és arquitecte. Un home molt sensible, molt artístic. És pintor, és fotògraf com tu i és una persona que estima la música profundament, especialment la música clàssica. Bé, aquest és el meu pare. I la meva mare, es diu Patricia, com jo.

Ll.B.: Sí…

P.C.: És una dona molt emprenedora, molt forta. Una empresària. Ella també té un sentit artístic molt fort; és decoradora, la que mana en la seva pròpia empresa i treballa molt. És una dona amb una energia molt molt forta. Llavors jo vaig créixer en aquest contrast. El meu pare un home que és calmadíssim, que medita, que està una mica al cel. I la meva mare que està aferrada a la…

Ll.B.: Terra.

P.C.: …a la terra. En l’acció!

Ll.B.: Molt bé…

P.C.: Jo vaig créixer una mica entre aquest contrast. Vaig començar a estudiar música des que tenia cinc anys. Perquè el meu pare volia tenir una filla pianista. A ell li encanta Chopin, tots, la música. Llavors suposo que em va idealitzar: “Una filla que tinc, millor que aprengui a tocar el piano”. Així doncs, als cinc anys, vaig entrar al conservatori. I ell (el meu pare), era el meu company de curs. Ell es va matricular, de debò…

Ll.B.: Sí, sí…

P.C.: Va fer amb mi Kinder Musical, preparatori, primer… Rialles…

P.C.: Vam ser companys de classe. Li posaven notes. Llavors el meu pare sortia del treball i ens anàvem al conservatori junts. Sortíem al pati, a fer origami, i tornàvem a classe i fèiem tasques junts a casa. I així va ser la meva infància. Va transcórrer entre el col·legi al matí ia la tarda el conservatori. Llavors, per mi el normal des de la primera infància, va ser assistir als estudis acadèmics normals d’un nen i fer la música a la tarda. Era normal. I aquí, en aquest context vaig créixer fins als deu anys, després la meva família es va mudar a Bogotà.

Ll.B.: Molt bé…

P.C.: I a la capital de Colòmbia els estudis del conservatori es van truncar però jo vaig continuar amb la música. I quan tenia com uns dotze anys una monja del col·legi va descobrir que jo tenia veu.

Ll.B.: Ah, que bé…

P.C.: I aquest va ser un gran descobriment perquè jo era una nena molt tímida i el fet de poder fer alguna cosa bé amb la veu em va donar molta seguretat en mi mateixa i em va obrir moltes portes. Perquè arran de descobrir que tenia veu em va obrir un camí que era la solista del cor del col·legi, la qual representava el col·legi… Així doncs, la música va ser una gran eina per a la integració social. I també per ser feliç.

Ll.B.: Clar…

P.C.: Per donar-me felicitat. Quan tenia setze anys vaig començar a estudiar a la universitat. Era la més jove del meu curs.

Ll.B.: Molt bé…

P.C.: I vaig començar la carrera de medicina.

Ll.B.: És veritat! Perquè ets metgessa. Jo llegeixo la teva biografia i em quedo de pasta de moniato, que diem per aquí. Em quedo sorprès. Però quina capacitat, que interessant…

P.C.: No, jo crec que aquesta capacitat que la gent diu: “Però, com fas tantes coses?”, es va gestar en la primerenca infància, quan ja de molt nena era el normal per a mi anar a col·legi com tots els nens però també estudiar la música. És a dir, sempre em vaig acostumar. Ja em van entrenar a treballar amb diversos espais que aparentment no es connecten, però per a mi això sempre va ser normal. Això l’hi dec a la música…

Ll.B.: Si…

P.C.: Com un tipus de plasticitat cerebral, que està demostrat des de la neurobiologia, que la música contribueix a que els nens que tenen contacte amb ella desenvolupin àrees del cervell que els nens que no tenen contacte amb ella no desenvolupen. Llavors jo estic molt agraïda als meus pares. Com et deia vaig començar la medicina als setze anys i la vaig acabar als vint-i-tres.

Ll.B.: Perfecte…

P.C.: Durant els meus estudis de medicina no podia estudiar al conservatori.

LL.B.: És clar…

P.C.: Això sí, seguia cantant en el cor de la universitat. I era la presidenta del… (rialles). Bé no era la directora del cor, perquè el director era un senyor que era el director, però jo era la presidenta. Vull dir que jo aconseguia els bolos.

Ll.B.: Els concerts, les gires…

P.C.: Organitzava les gires, tota la part dels diners, com una mica de gestió, de mànager del cor… Ho feia jo des de molt joveneta. Era la és menuda a tot arreu… (rialles). I això. Després vaig acabar als vint-i-tres anys. I a Colòmbia, per llei, els metges han de fer un any que es diu servei social obligatori. Un any de pràctica rural. Jo me’n vaig anar per allà, a un poble a la vora del riu Magdalena …

Ll.B.: Si­…

P.C.: Un poble que ni tan sols tenia pont per travessar. Es creuava el riu en un Planchon, una mena ferrie. I allà, bé, és com un altre món. És com dir, si jo t’explico això és com si fos una altra vida. Intemporal. Tot allò és anacrònic . I allà vaig estar de metgessa, però després, després d’un any, vaig anar a viure a Ibagué per exercir la medicina i vaig entrar al conservatori..

Ll.B.: Ah, molt bé…

P.C.: A estudiar cant, pensant jo que seria el meu hobbie. Perquè jo volia ser neuro-psiquiatra. La meva formació havia estat molt orientada cap a l’àrea de la psiquiatria. Però llavors en la música em va començar a anar bé, bé. I a fer-me feliç!

Ll.B.: Clar.

P.C.: Al cap de poc vaig cantar amb l’orquestra simfònica. Vaig tenir una mestra que va ser molt important per a mi: Rocío Ríos. Va ser un exemple.

Ll.B.: Mestra de cant, no?

P.C.: Si, però sobretot mestra de vida.

Ll.B.: Què bé…

P.C.: Ha estat la meva mestra més important. Era molt exigent. Jo he crescut també en ambients on s’ha exigit de mi des del punt de vista acadèmic, des de tots els punts de vista. La meva mare, per exemple, no permetia la mediocritat. “No és possible”, deia. “No; tu has de donar el millor de tu tot el temps”, afegia.

Ll.B.: Molt bé.

P.C.: Una mica dur en alguns moments, però també ho agraeixo.

Ll.B.: I tant! … Una pregunta: Com vas decidir fer-te cantant?

P.C.: Jo ja era cantant, és a dir, empírica, quan Déu em va posar la veu des dels dotze anys. Ja estava en els escenaris: concursos, coses… Però, va arribar un moment en què vaig sentir que la música necessitava més espai en la meva vida ia més la meva mestra em impuls molt i em va dir: “Tens un talent i pots dedicar-te a això però has de saber que és un camí incert i que exigeix ​​molt esforç… ”

Ll.B.: Molta dedicació…

P.C.: “… I hi ha molta competència. I jo crec que ja et vaig ensenyar tot el que et podia ensenyar. Ara has de anar a un altre lloc. A buscar…”. Una mestra molt generosa, també. “…A buscar altres espais i aprendre altres coses. I, a veure si pots!, ¡Intenta-ho!”. Llavors jo vaig prendre aquesta decisió ja quan tenia vint-i-vuit anys. La decisió de canviar d’identitat i de vida. Òbviament va ser un procés. Aquest canvi està connectat amb la decisió de venir a viure a Barcelona.

Ll.B.: Molt bé…

P.C.: El fet de venir va ser un pas necessari en el procés de canviar d’identitat. Canviar de continent implicava un canvi professional però sobretot un canvi personal, davant dels meus propis ulls. I dir: “Vaig a començar la vida com a cantant i aprendre com viu una cantant, què fa, com es guanya la vida …”. Tot.

Ll.B.: Si.

P.C.: Com lluita per sobreviure…

Ll.B.: Clar.

P.C.: Com sobreviu! (rialles) I llavors, així va ser. Vaig venir l’any noranta-vuit a viure a Barcelona, a estudiar amb una mestra ia viure la vida de cantant. A buscar el meu camí en l’art.

Ll.B.: Després, vas viatjar, vas fer gires fora. I això et va canviar una mica la forma de veure i entendre la comunicació, oi?

P.C.: Aquest és un salt gran. Clar. El primer canvi que va influir en la meva manera de veure la vida, va ser el venir a viure aquí. Arribar sola, sense conèixer a ningú. I de sobte tu et tornes com invisible. Tu ets en referència als altres, si els altres et reconeixen. I ets vist pels altres i en ells et reflexes. Però quan arribes a un lloc on ningú et veu, perquè no tens miralls en els quals reflectir-, ja que és un procés molt dur també d’autoconeixement. Valores el que tens. Les arrels que tens. Veus l’espai interior des de lluny… Patricia Caicedo sembla buscar a la seva memòria aquella sensació de soledat interior que la va acompanyar els primers mesos a Barcelona. Una experiència dura, afegida a la lluita per ser algú en la música, treballar, sobreviure… Integració… etcètera.

Ll.B.: Sí.

P.C.: …Poses distància. I veus les coses diferent! Després d’aquí vaig marxar als Estats Units, tres anys. Buscant, inicialment, com escriu un cantant, com és aquesta vida … Fins que va arribar el moment, t’estic parlant del dos mil quatre, dos mil cinc, quan vaig començar a fer molts concerts, als Estats Units, especialment, i aquí. Però més als Estats Units. I tot aquest món, dels concerts i del cant, a més de l’activitat també acadèmica, es va obrir, perquè vaig descobrir aviat que tenia una missió. Una missió molt clara, que era, dins de la música, donar a conèixer el repertori vocal dels compositors llatinoamericans i ibèrics que no estan dins dels curricula universitaris, enlloc del món occidental.

Bellugo el cap afirmativament mentre ella afegeix:

P.C.: …I era un repertori que unia les meves dues passions, els meus dos amors, que eren: la música folklòrica, la qual vaig créixer cantant, i la música clàssica, que vaig créixer escoltant i després estudiant. Pel que sembla eren dos mons desconnectats. En cap conservatori occidental, avui dia, hi ha la música folklòrica inclosa dins dels currículums. Perquè seguim ancorats en uns models eurocèntrics on Itàlia, França i Alemanya són el centre del món musical, clàssic…

Ll.B.: Sí; és veritat …

P.C.: Llavors jo, primer, vaig a faltar aquesta música que havia crescut cantant. I després gràcies a aquesta mestra vaig descobrir, unes obres … Els primers van ser (Alberto) Ginastera i Guastavino, ccompositors argentins, que van compondre lieder en el moment del nacionalisme musical, un moment en què es van unir els dos mons, ja que utilitzaven elements folklòrics i llenguatge “clàssic”. com va fer  Falla aquí per exemple, com va fer Granados

Ll.B.: Si…

P.C.: Llavors, vaig descobrir aquest repertori, vaig veure que no es coneixia, hi havia un buit i era el que m’agradava cantar. Em vaig dir; “Això és el que jo he de fer”. Encara que fos en contra de tot el món. Els comptants que coneixia, gent establerta, em deien: “El teu primer fes una carrera cantant òpera i després cantes el que vulguis. Veus Plácido Domingo?, Veus a nosequién …?” (Rialles). Però no, jo vaig anar directament al que vaig considerar que havia de fer. Vaig descobrir un cercle viciós que mantenia aquest repertori en la foscor. Un, el fet que no es valora en els propis països per estar mirant al “centre” de la cultura. Si no es valora no es publica, si no es publica no es canta i cau en el desconeixement…

Ll.B.: Clar.

P.C.: Llavors, vaig descobrir aquest repertori, vaig veure que no és coneixia; hi havia un buit i era el que m’agradava cantar Em vaig dir; “Això és el que jo he de fer”. Encara que fos en contra de tot el món. Els cantants que coneixia, gent establerta, em deien: “Tu primer fes una carrera cantant òpera i després cantes el que vulguis. Veus Plácido Domingo?, Veus a nosequi …?” (Rialles). Però no, jo vaig anar directament al que vaig considerar que havia de fer. Vaig descobrir un cercle viciós que mantenia aquest repertori en la foscor. Un, el fet que no es valora en els propis països per estar mirant al “centre” de la cultura. Si no es valora no es publica, si no es publica no es canta i cau en el desconeixement…

Ll.B.: Molt bé…

P.C.: I després els llibres em van obrir les portes a les universitats dels Estats Units per anar com a professora i artista visitant. Així vaig començar a viatjar molt. I tu em preguntes “per què?”. Viatjar a cantar i ensenyar, connectat amb aquest repertori que és la meva passió, que inicialment era només en castellà, però amb el temps, i perquè l’àrea cultural i geogràfica que abasto inclou el portuguès, Brasil; i el català, perquè visc aquí i estimo aquesta cultura i aquesta llengua. Avui en dia les llengües en què jo m’especialitzo, al meu repertori, des del punt de vista com a cantant, com musicòloga que va estudiar el repertori iberoamericà en aquestes tres llengües. I segueixo donant concerts i viatjant en connexió amb aquest repertori, amb aquesta missió. I aquesta missió em va portar, finalment, a tancar el cercle virtuós, creant el Festival, el Barcelona Festival of Song®.

Ll.B.: Aprofitant que parles del Festival, tens una productora, dues…? Explica com ha sorgit la teva implicació tecnològica: EYECatalunya, les teves pàgines web, les plataformes digitals, la infinitat de seguidors que et segueixen.

P.C.: El que passa és que, justament per tenir pocs recursos. Quan vaig venir, vaig arribar sense beques, sense res, sinó amb els meus petits estalvis. No tenia els recursos per a un disc. Llavors en l’any dos mil cinc, quan el crowdfunding no existia, com a concepte, vaig fer un crowdfunding escrivint cartes a la gent que ja havia comprat el primer disc, explicant el projecte Tarará, i que ells van pagar el disc per avançat…

Ll.B.: Què espavilada!

P.C.: El no tenir els recursos, et faser creatiu i buscar-te la vida. Mirar la manera de fer les coses d’una forma diferent. Llavors, per exemple, per fer els meus discos, o els meus llibres, o les meves coses, si no tenia els recursos, els inventava. A més hi havia un problema. Si anava a un agent, de cantants clàssics, a dir-li: “Mira, Agafa’m, jo sóc així, canto això…”. Em responia: “Millor ves a consultar un agent de world music”. I si anava al de món, em deia: “Vés a l’agent de Música clàssica”. Llavors no hi havia espai perquè el meu és un repertori que ningú o molt poca gent coneix i que està al mig”. Vaig decidir llavors tornar-me el meu agent, vaig decidir després que una editorial em publiqués el primer llibre i aprendre com es feia, decidi fer la meva pròpia editorial, la meva pròpia discogràfica, crear el Festival jo mateixa. I vaig pensar: “Si no existeix, jo ho faig”. Comprens?

Ll.B.: Sí.

P.C.: Naturalment s’ha anat desenvolupant tot. A l’Internet em vaig ficar molt d’hora, allà com l’any 2000. Quan van començar les pàgines web: noranta-nou, jo volia una pàgina web, i no tenia com pagar una persona que me la fes. En aquesta època a més era…

Ll.B.: Caríssim…

P.C.: Ho tenia Coca-Cola i …

Ll.B.:I pocs més … (rialles)

P.C.: Llavors vaig comprar un llibre i vaig aprendre a fer pàgines web. Vaig fer la meva primera web, després la segona. Vaig fer webs a ​​altres persones i em vaig familiaritzar amb Internet. Tot això naturalment s’ha anat organitzant en un procés molt orgànic que m’ha portat al que estic fent ara, que és aquest projecte d’Internet, EYECatalunya: una plataforma per promoure els creadors que creem des de Catalunya, utilitzant Internet. Aquí s’estan posant en joc moltes coses de la meva pròpia vida. Un: el coneixement d’Internet, i la constatació de la seva importància, de la necessitat, d’estar ficats en aquest món. No podem evadir-nos d’ell. Dos: un sentiment que vaig tenir, per molt temps, quan jo vivia aquí i creava des d’aquí però el meu treball no era vist. No buscava el reconeixement públic, ni l’ego. Sinó que el treball no era vist per la gent d’aquí ni assimilat com una cosa pròpia.

Ll.B.: Si…

P.C.: I vaig pensar que havien d’haver altres persones…

Ll.B.: …que es trobaven en la mateixa situació.

P.C.: També va ser un moment en què em trobava sola. Sola de persones on inspirararme. Saps? Jo vull sempre estar envoltada de gent que em doni inspiració. Gent de la qual jo pugui aprendre. Aprendre de la gent.

Ll.B.: Clar.

P.C.: I llavors em vaig preguntar: “Què puc jo fer per trobar aquesta gent?”. I així vaig crear un espai perquè moltes persones creatives donessin a conèixer el seu treball. Aquí es va acudir fer aquesta plataforma que incorpora el web i la mobilitat.

Ll.B.: Molt bé…

P.C.: I el streaming. I la interactivitat. Llavors la gent que es connecta el dia del programa, pot conèixer als tres creadors convidats, gent de diferents àrees. A més, la intenció és la interdisciplinarietat. Perquè a mi em semblava un absurd compartamentalitzar el coneixement, ja que en la meva pròpia vida, per exemple, quan em pregunten: “Tu què fas?”, penso: “Què dic, què sóc?, a què em dedico? Sóc cantant .. “(rialles). “…Sóc musicòleg, sóc metge, treballo en temes de comunicació ..”. Bé, jo sóc totes aquestes coses. Llavors l’espai que s’havia de crear hauria de ser un espai transversal.

Ll.B.: Clar.

P.C.: Que abracés a gent de totes les àrees, perquè al final tot està connectat. Llavors convido a tres creadors de diferents àrees perquè expliquin el seu treball en aquest espai real però també virtual. Perquè es fa un streaming, permetent que gent de tot el món pugui veure-ho. Es fa amb traducció simultània a l’anglès perquè gent de tot el món ho entengui i no es limiti al món hispànic i català. Al final, l’anglès és la llengua de l’Imperi…

Ll.B.: Si.

P.C.: I permet que la gent que estigui connectada interactuï.

Ll.B.: Participi.

P.C.: Si, és un projecte emmarcat dins del nou paradigma d’Internet que implica interactivitat… en lloc de compartir informació passivament interactuem, és com un miracle. Aquí va sorgir el projecte de EYECatalunya que em té super emocionada.

Ll.B.: A més s’emet des  l’Arts Santa Mònica, no?

P.C.: Sí. Això ha estat una cosa meravellosa perquè la idea va ressonar, va ser acceptada, per la gent de la Generalitat de Catalunya…

Ll.B.: Molt bé.

P.C.: …del Departament de Cultura. Ha estat meravellós. Perquè dóna molta més…

Ll.B.: Visibilitat.

P.C.: I també valida la missió mateixa, és a dir, reconèixer des d’aquest espai que tots els que vam crear des d’aquí som creadors catalans. Tots els creadors d’aquí, independentment de si som de Vic o d’Hong Kong. Saps? És un espai d’integració, en les disciplines i des del punt de vista social, cultural. I també en el món global en què estem.

Ll.B.: Molt bé. T’havia demanat que portessis un objecte. Finalment vas escollir un, però tenies un altre en reserva. Expliqueu una mica.

P.C.: Doncs el primer objecte que vaig pensar, que va venir a la meva ment, va ser una partitura, és clar. Jo estic entre partitures. I la música ha estat i serà sempre la meva millor companya. Però vaig pensar: “Però, com porto una partitura si l’objecte que últimament tinc més a les mans i que comunica amb el món, que al final el leitmotiv de totes les activitats que jo faig és la comunicació. És el mòbil”. Internet.

Ll.B.: Clar.

P.C.: Llavors jo vaig dir, “Sí clar, és més poètic tenir una partitura”. (Rialles) …Més bonic!

Ll.B.: Sí…

P.C.: Però, el mòbil també parlaria molt del que jo sóc i del que jo faig. I de la projecció que li vull donar a totes les accions que jo emprenc.

Ll.B.: Perfecte. Tens algun projecte a la vista del que vulguis comentar alguna cosa?, Activitats en preparació? Segur que esteu, a part de les emissions de EYECatalunya, que segurament et roba les vint-i-quatre hores del dia perquè és un treball increïble.

P.C.: Un treball molt gran. És un treball perquè jo em vaig adonar, perquè tu em vas dir, i altra gent em va dir, que el que estava fent era una productora. Jo no sabia que això era una productora. Jo vaig anar fent naturalment el que necessitava.

Ll.B.: Sí…

P.C.: Ara sé que això és una productora.

Ll.B.: És clar, perquè fas moltes tasques…

P.C.: Sí. Més projectes: Barcelona Festival of Song®, que enguany arriba, a la seva desena edició!

Ll.B.: Felicitats!

P.C.: És un miracle! S’ha fet possible gràcies a l’ajuda de molta gent. Jo crec que la meva missió en aquest festival que ha sorgit sense pressupost. I que mai ha tingut una subvenció però sí el suport de moltes institucions, en espècies, però…

Ll.B.: Bé.

P.C.: mai una subvenció dinerària. Això ha estat possible perquè la meva tasca aquí és com tirar d’un carro de gent. És a dir, convèncer-los que aquest projecte val la pena, animar-los a que col·laborin i mantenir viva la flama. I jo els animo! (rialles)… Però sense ells seria impossible. Llavors aquest any arribem a la desena edició. Cada any el Festival comissiona la composició de nous cicles de cançons. Durant el Festival es fan nou concerts i un curs que dura deu dies dedicat a l’estudi de la història i la interpretació del repertori vocal llatinoamericà, en català i en portuguès. Tinc concerts també a Alemanya, a Barcelona, conferències, classes…

Ll.B.: Genial!

P.C.: Fins Juliol, on hi passen totes aquestes coses. I tinc un altre projecte que el començaré a partir d’agost, que és quan…

Ll.B.: …Descanses una mica.

P.C.: Descanso, però no del tot. (Riem).

P.C.: .. No sé si saps que al 2016 es commemora la mort d’Enric Granados, els cent anys. I llavors, un gran amic meu, col·lega, el doctor Walter Aaron Clark, professor de la universitat de Califòrnia, que és el major expert que hi ha a l’obra de Granados, va escriure una bonica biografia que es diu: “Enrique Granados: poet of the piano“. Però és en anglès. Va rebre diferents premis, per exemple: The American Musicology Society, va premiar el seu llibre com el millor de l’any.

Ll.B.: Vaja!

P.C.: No està en castellà. Llavors Walter em va demanar que l’hi traduís.

Ll.B.: Ah, mira… Fantàstic.

P.C.: Penso fer-ho entre agost i setembre, serà la primera vegada que faré un treball professional de traducció, preparant-nos per celebrar l’aniversari de Granados. D’aquí a l’agost. Però hi ha fins a desembre i segueix. Concerts…

Ll.B.: Molt bé. Crec que ja estem. Alguna cosa més?

P.C.: No; ja està!

Recollim i sortim fora. Em fa gràcia el que va comentar Patricia Caicedo durant l’entrevista sobre els miralls, sobre la necessitat de reflectir per ser vist. Sembla clar que sí, la soprano, musicòloga, professora, comunicadora i productora, no únicament reflecteix a la perfecció la seva tasca en els diferents àmbits, sinó que a més, jo gairebé diria que s’ha convertit ella en un mirall on altres es reflecteixen per a ser vistos. Una doble volta de rosca ha estat fer-li la fotografia del retrat reflectida en un sostre cobert de miralls. Patricia apareix amb els braços oberts i un ampli somriure. És ella, Patricia Caicedo, més enllà del reflex que arriba fins a nosaltres a través de la foto. Gràcies per el teu enorme treball. Un consell: Seguiu-la, navegueu per la seva pàgina personal, aneu a un recital seu, participeu a EYECatalunya o assistiu a un dels propers concerts de la desena edició del Barcelona Festival of Song®.

Texte i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
E-mail: lluisbusse@gmail.com