Close-Up nº 10 : Vicenç Viaplana | Cat

CLOSEUP n10 CATENTREVISTA CLOSE-UP

Hem acabat de fer les fotografies. Les més espectaculars han estat les de les fonts de Montjuïc, amb l’artista Vicenç Viaplana en primer terme, com a protagonista absolut. L’aigua semblava fondre’s amb els núvols blanquinosos del cel, i la veritat, estic força content. Ara som al CaixaFòrum, a una terrassa interior. Ja ho tinc tot preparat per començar la conversa.

Ll.B.: M’agradaria conèixer la teva trajectòria, a grans trets. Has fet moltes exposicions: col·lectives, individuals, com la que acaba de veure’s a la Galeria Carles Taché. Nascut a Granollers, ets un creador incansable. Explica’m el teu recorregut, fins al dia d’avui.

V.V.: A veure, intentarem fer una mica de síntesi. Vaig néixer a Granollers i vaig néixer, també artísticament, a Granollers amb el moviment conceptual que va haver-hi a principis dels anys setanta. Granollers va ser la ciutat on es va fer la primera exposició d’art conceptual a Catalunya. Jo era molt jove i va ser tot un descobriment . Deuria tenir setze o disset anys. Llavors, a partir d’aquell moment, amb un parell d’amics del carrer, vem començar a experimentar el tema conceptual. O sigui: muntant instal·lacions, fent happenings, i experiments de tota mena, que era el que tocava en aquells anys, no? Vaig exposar a Barcelona per primera vegada, quan tenia vint anys, a la Galeria Ciento, de Consell de Cent, la galeria de la Marisa. Aleshores, un dia, coincidint que feia l’exposició, vaig anar a veure en Joan Brossa.

Ll.B.: Ah, molt bé…!

V.V.: …que tenia l’estudi, si no recordo malament, a Travessera (de Gràcia) amb Balmes. Bé, el seu estudi, la veritat és que em va impressionar. Era un estudi caòtic, ple d’un dit de pols per tot arreu, ell estava al fons de tot, assegut davant d’una taula orientada cap l’exterior, cap a la llum que li entrava per la finestra, o sigui, d’esquena a la resta de l’ estudi… (riem). Era una tarda, amb una llum rasant que entrava de contrallum i feia visibles les partícules de pols que flotaven en l’ambient. Li anava a ensenyar una sèrie d’obres com les que tenia exposades en aquell moment a la Galeria Ciento. Una carpeta. I li van agradar molt, la veritat!

Ll.B. Què bé!

V.V.: Sí, va ser molt amable. I em va escriure una recomanació en un paperet, perquè anés a veure de part seva a un galerista molt important que hi havia a Barcelona, en aquells anys. Però, coses de la vida, en aquell moment va coincidir que va aterrar per l’estudi algú més. L’estudi tenia la porta sempre oberta. Vull dir, allò… —Vicenç mou les mans per explicar-me una mica el desordre i les possibilitats de trobar-te en aquell indret inconegut amb qualsevol sorpresa. La situació una mica còmica, ens fa riure. Una vegada assossegats, continua:

V.V.: …I de sobte va aparèixer en Manel Valls, que en aquell moment tenia la Galeria G de Barcelona. Era el jove director de la Galeria G. El propietari n’era l’Agustí Coll. Que va morir no fa gaire.

Ll.B.: Vaja…

V.V.: La Galeria G, va reunir, en aquell moment a gran part els artistes conceptuals del moment. Va ser una experiència que va durar pocs anys. Però, jo la considero vital per entendre la història artística contemporània de Barcelona, no? En Manel, llavors, va dir: “No, no. No vagis aquí (en referencia a l’afamada galeria que acabava de recomanar-me en Brossa). Quedat en el meu projecte perquè m’interessa molt també el que fas”. En Bossa va exclamar: “Sí, encara millor!”. I així vaig passar a formar part de la nòmina d’artistes de la Galeria G… Bé, nòmina, és una exageració, perquè allí ningú cobrava… (riem). Van ser uns anys sobretot molt divertits. Pura subversió artística. Molt interessant… Finalment allò va acabar amb una exposició que vem titular “Muermos”. Que volia ser el punt i final a la pràctica conceptual d’aquells anys, almenys pel grupet que vam tenir a idea de fer l’exposició: Fernando Mejias, Jordi Benito, Manel Valls, Ferran Garcia Sevilla i jo. Llavors va venir un post-conceptual, etcètera… En aquells anys el conceptual estava naufragant en un mar de discussions infinites. Discussions que no acabaven mai. Inclús discussions que bloquejaven la pròpia pràctica artística. És a dir, aquells excessos de teoria que sovint aniquilen les avantguardes, quan el discurs és torna paralitzant. I va ser així com, alguns d’aquells d’artistes, reunits en “Muermos”, vem recuperar la pintura.

Ll.B.: Perfecte…

V.V.: Vem dir: “Recuperem la pintura”. Era una sortida irònica. No és que ens interessés molt la pintura, de fet, ara que ho penso, però sí que calia recuperar la pulsió creativa. I sortir d’aquell grotesc excés de teoria i raonament, no? I des d’aleshores he anat pintant, fotografiant, instal·lant i desinstal·lant, accionant i desaccionant…

Ll.B.: Per tot arreu! Ja he vist el teu currículum. És impressionant!

V.V.: Impressionant no ho sé… La veritat és que he estat a molts llocs. He passat, entre altres, per la Ciento, per la Galeria (Fernando) Alcolea, la galeria que en Fernando també tenia a Nova York, per Bruno Facchetti, a Barcelona per l’Antoni Barnola (Galeria Antonio de Barnola), i últimament amb en Carles Taché. A molts llocs…pintant per un costat, i mantenint també, aquest tipus de pràctica extra-pictòrica. L’acció de pintar és només una petita part d’un gran procés creatiu, moltes vegades només mental. I el resultat final tant li fa que sigui pintat o amb la fotografia, amb el vídeo, com amb un escrit. Perquè clar, la meva procedència és la que és. Inclús el tipus de pintura, penso jo, és la que és. Una pintura que neix a partir de la pràctica, la reflexió i la ironia conceptual, no de l’academicisme pictòric. De fet aquesta és una exposició pendent, no? Hi ha pintors, que no han passat pel raser de l’experiència conceptual, i altres que sí. Una pintura post-conceptual i una altre que ha seguit un camí més tradicional. Aquí hi ha una gran diferència…

Ll.B.: …Abismal

V.V.: …abismal. Penso que hi ha una diferència abismal i curiosament és un tema que no he vist mai tractat en profunditat, seriosament. I és un fenomen que no és, lògicament, només barceloní. És un fet universal. Desconec si hi han hagut exposicions que ho han tocat fora d’aquí, no? A Barcelona, jo diria que no. Bé, en resum, això és una mica el que m’havies preguntat.

Ll.B.: Sí, molt bé. Voldria que em parlessis de l’exposició que acabes de fer a la Galeria Carles Taché. Jo la vaig anar a veure i em va agradar molt. Tenia un component orgànic misteriós. Treballes molt sovint amb coles i pigments. Explica la recerca dels materials, els elements…

V.V.: Segurament, hi han temes, que portem gestant durant molt de temps sense adonar-nos-en. Formen part de processos que quan arriben a la consciència ja porten una trajectòria inconscient força important. L’estiu del 2013 vaig començar a pintar unes petites obres sobre fusta, a l’aire lliure, molt aprop del Montseny. Concretament a Cànoves. De fet, baix començar a pintar-les sense cap idea prèvia. Absolutament en blanc, a partir del buit…

Ll.B.: Sense cap idea preconcebuda?

V.V.: Sense la més mínima idea preconcebuda. I, com t’acabo de comentar, hi han processos inconscients que desconeixem i que sembla que en un moment determinat només cal obrir-los la porta, no? Perquè, una vegada m´hi vaig posar, el procés va anar fluint a raig!

Ll.B.: Va ser, potser, un predisposició interior, on vas dir-te, per exemple: “Estic preparat perquè sé que m’està succeint una cosa dins…?”

V.V.: Exacte!! Anava carregat d’una cosa que desconeixia. Un dia se’m va ocorre una frase: “No sé cap on vull anar, fins que no començo a caminar”. Era com un intent per explicar-me el procés. I també és part del meu mètode. Necessito posar-me en marxa per adornar-me cap on vull anar. I va ser així. Deixar fer. En acabar un (quadre), empalmava amb un altre, i un altre i un altre… I anaven apareixent, sense parar. Fins que va arribar un moment que vaig entendre que s’havia acabat. És increïble però de vegades els processos creatius són misteriosos i fascinants, alhora. No ho sé. Segurament, de ben segur, al llarg de la vida, de vegades només amb la mirada acabem seleccionant detalls, coses, moments, situacions, etcètera, etcètera. I en un moment determinat, en un altre temps, en un altre lloc i amb la predisposició adequada, tot plegat, tot aquest procés, acaba sintetitzat en una obra determinada. Jo prefereixo creure que és així i em diverteix pensar que és així. Aquesta irracionalitat m’apassiona! Estem en un moment on l’obra està, jo crec que excessivament racionalitzada. Aquesta necessitat de trobar una explicació fins a l’últim detall a qualsevol cosa creativa, de vegades és una mica, bé, jo crec que contradictori, irreal també, quasi una fantasia. I amaga potser una por, ancestral, a allò més incontrolable que forma part de tota pulsió creativa. Precisament un dels components indestriables de l’art és què és un procés que no passa, que no s’elabora, a partir de la raó.

Ll.B.: Tens raó…

V.V.: Llavors, no. Ja no vaig voler entrar en més anàlisis.

Ll.B.: Des de fora, com a espectador, vaig trobar la teva mostra molt fresca, molt vital. Molt orgànica. Em va sorprendre! Respira molta vida. Molt optimista, també. Tot i què hi havia un tractament del color diferent, i aquest contrast, em va sorprendre força. Favorablement, vull dir!

V.V.: Sí, sí…

Ll.B.: I a més a més, això que expliques, m’encanta! Em refereixo al fet de confiar en la teva intuïció i deixar-te anar. Altres artistes potser al tacar la primera tela, s’hi repensen. Comencen a tirar del fil de la raó. Abandonant l’esperit de provatura. Això és molt bo en el teu cas. I trobo que hi ha una mena de senyal o rastre que arriba fins l’espectador amb molta immediatesa i sinceritat. Tens alguns projectes oberts, després de la ressaca de l’exposició? Un èxit indiscutible de crítica i públic.

V.V.: M’agrada tenir sempre molts projectes oberts. Projectes de vegades que són absolutament insòlits, contradictoris o que no tenen aparentment cap lligam, massa clar, entre un i l’altra. Però són línies encetades que les vaig treballant. Sovint les guardo amb llibretes, amb imatges, fotografies, anotacions, exercicis d’escriptura, que no sé on em portaran… I també, clar, a l’estudi, he anat seguint amb la línia aquesta que va començar a aquest estiu, que es va exposar a la Galeria Carles Taché. Perquè hi han hagut una sèrie de quadres post-exposició. Una exposició sempre t’ajuda a aprendre molt, no? O sigui, quan tu veus l’obra exposada també la veus diferent de quan la tenies a l’estudi, quan estaves treballant enmig del procés creatiu. De vegades és una fase d’aprenentatge importantíssima.

Ll.B.: Sí… T’havia demanat que portessis un objecte per la fotografia de les mans… Quin has triat?

V.V.: He triat l’estoig d’un rodet fotogràfic, que he reciclat i faig servir de moneder o portamonedes.

Ll.B.: Molt bé!

V.V.: M’encanta el disseny. La tapa… —l’obre amb gran satisfacció i la torna al seu lloc—, que pressionant lleugerament queda tan ben tancada. És perfecte. També em recorda la fascinació que hi havia quan acabaves un rodet i el guardaves a l’estoig.

Ll.B.: I l’havies de dur a revelar!… (riem)

V.V.: …Amb aquest misteri de no saber què acabaria sortint. Mira, sempre n’havia conservat alguns, perquè ara ja no en faig servir, però un dia se’m va ocórrer reciclar-los com a moneder…

Ll.B.: Funciona bé, oi?

V.V.: Sí… Com a disseny de moneder és genial.

Ll.B.: Molt bonic. Perfecte. Et volia preguntar, des de la teva perspectiva, com veus el moment tecnològic i el paper de l’artista envers el món actual, l’art d’avui. Cal estar present, visible, dins la xarxa? El paper del creador ha canviat.

V.V.: Sí, segons com, sembla que estiguem al final d’un cicle. En un moment on tant els canals de comercialització, com la feina del propi artista, el paper dins la societat, etcètera, han tocat fons. Penso que també han tocat fons, en la manera de…com t’ho diria ara això… Durant molts anys també hi ha hagut un art oficial, i també una cultura oficial, i una altra art que ha estat al carrer. Aquest art oficial és el que ha estat suportat per les subvencions, i d’alguna manera, penso que ara també ha entrat en crisi. I en certa decadència, no? Jo crec que les crisis sempre són molt interessants. En molt aspectes. Creativament són molt interessants i també perquè s’està donant un fenomen curiós: sembla que hi ha una necessitat dins del propi món artístic de retrobar-se. Entre els propis artistes. En altres èpoques tothom ha treballat molt individualment. O sigui, cadascú al seu estudi. Cadascú en la seva galeria. Amb trajectòries on no hi havien punts de trobada. I ara, últimament, sembla que hi ha la necessitat de crear un espai comú. Un altre punt interessant es la recuperació de la veu. El artistes durant molt de temps hem renunciat a tenir veu pròpia, a explicar-nos. Es com si ens haguéssim tornat muts. Durant mols anys hem delegat la nostra veu a intermediaris suposadament mes dotats intel·lectualment. Potser perquè el sistema ens abocava a que les coses anessin d’aquesta manera. Jo crec que és molt interessant recuperar la veu de l’artista. Recuperar la iniciativa en aquest sentit. La intermediació, amb prou feines ha conduït a res, no ha servit per explicar, ni informar, ni de vegades ni per analitzar el que estava passant, ha servit només per afegir soroll. Amb aquest sistema escolàstic i jerarquitzat, l’art s’ha anat distanciant, creant un entorn avorrit i pedant, banal i sovint grotesc. No ha sabut explicar-se bé, potser perquè en molt casos no hi havia gran cosa a dir, i fent servir un llenguatge críptic i teories insubstancials, s´ha anat tancant i tancant en sí mateix. La critica, en canvi, ha pràcticament desaparegut i això és lamentable. A més comissariat, a més art comissariat, menys critica. Per això em sembla molt interessant, que finalment hagi caigut en decadència. Per un costat, hi ha aquesta decadència del món artístic convencional. Aquesta cosa que no sabem on ens portarà. És molt probable que dintre d’uns anys el panorama sigui absolutament diferent. També cal afegir que les noves tecnologies obren nous camins que de moment no s’han acabat de consolidar. I podria ser que establissin un horitzó nou, en aquest sentit.

Ll.B.: Ara una pregunta al respecte: aquests canvis globals, han afectat la nostra percepció i comprensió visual, és a dir, la lectura que fem de les imatges. Ens trobem afectats per aquest excés d’informació? Trobes algun canvi o és més aviat és una cosa que no et preocupa?

V.V.: L’excés d’informació, la gran quantitat d’imatges que tenim ara pot produir de rebot un fenomen curiós, interessant, que és la recuperació de la visió no virtual de l’obra. O sigui, jo crec que el rebot que hi haurà, serà precisament recuperar el fet i les ganes d’anar a una galeria o d’anar a un museu. De veure presencialment, físicament, l’obra.

Ll.B.: Anar a les galeries, als museus…

V.V.: Sí; les galeries es tornaran a omplir. Ara estem en el fenomen encara de pujada d’aquesta expectativa virtual. I d’aquest excés, en el dos sentits… (riem). Excés al gran banc d’imatges, global, universal, etcètera. Això arribarà a un sostre i el rebot probablement serà recuperar aquest contacte físic amb l’objecte, no? I aquí, tant en la fotografia, com en la pintura, bàsicament, revisitarem a aquesta cosa tant primitiva, tant primitiva com és la pintura. No ho dic amb el sentit d’una reivindicació anacrònica de la pintura. Hi han tendències que reivindiquen anacrònicament la pintura. A mi, això se me’n fot. Jo penso que l’artista s’expressa com vol i, la majoria de vegades, com pot. I segons com, elabora cada idea amb l’eina que considera més oportuna. Però també considero absurda la posició contraria… I aquest també és un fenomen molt barceloní. De pensar que la pintura és un anacronisme en sí mateix.

Ll.B.: Mort…

V.V.: Això mateix. Creure que és un mitja artístic absolutament mort, obsolet. Aquest pensament fins i tot el trobem, en importants institucions. I això és d’un provincianisme lamentable, i si molt m’apures, un fenomen clarament barceloní. Seria divertit descobrir com s’ha arribat a aquesta mena de conclusions. Pensar que la pintura catalana acaba amb Tàpies és esperpèntic. Es una posició que ens està privant, com a país, de tenir una visió real, més complexa i rica del panorama creatiu actual. Seguint el mateix raonament negacionista imperant, dintre d’una anys, es podria considerar la fotografia com una practica artística obsoleta, quan arribin, per exemple, en un futur, les projeccions virtuals…

Ll.B.: Molt bé. Vols parlar d’alguna cosa més, algun apunt, una reflexió?

V.V.: Deixa’m afegir-te una felicitació personal per la feina que fas.

Ll.B.: Ah! Moltes gràcies!

V.V.: Ens vem posar en contacte a través de la xarxa. Trobo que aquesta feina tant interessant que estàs fent, posar en contacte…

Ll.B.: Diferents elements de la cultura del país.

V.V.: …diferents elements, sí. Ho trobo molt creatiu, la veritat. Consider-ho que fer-ho, per tu mateix, ja és una pràctica artística. I llavors, doncs, el meu reconeixement, en aquest sentit.

Ll.B.: Moltes gràcies!

Acabem aquí. Jo amb un somriure d’orella a orella. Ha estat magnífic conèixer a aquest creador català, amb una trajectòria internacional, fora, i també, a casa nostra. En Vicenç Viaplana m’ha fascinat amb la seva conversa sincera, sense embuts. També per les reflexions que ha fet, el repàs de la seva trajectòria durant els anys setanta, el seu paper a la pintura conceptual, la lluita i la recerca de noves formes expressives, i a la vegada, vull ressaltar l’esperit combatiu envers l’ordre institucional. I afegir que aquesta capacitat tant autèntica i genuïna, no és fruit de l’atzar sinó de la reflexió, l’experiència, una maduresa amb la praxi de l’ofici i una agilitat interior que li permet deixar anar els processos creatius cap a fora. I quan cal, doncs ho fa a raig… És una gran lliçó. Gràcies, mestre!

Text i fotografies: Lluís Bussé © 2014
Twitter: @lluisbusse
E-mail: lluisbusse@gmail.com